ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

David Ale­gret: “Caldria arriscar més amb cantants catalans, aquí hi ha molta qualitat”

14/3/2019 |

 

Un tea­tre d’òpera hau­ria de tenir entre els seus pilars la cre­ació d’òperes con­tem­porànies. 

David Ale­gret, tenor ros­sinià, és un dels can­tants lírics cata­lans amb més pro­jecció inter­na­ci­o­nal. El vam poder veure fent el paper de Mic­hele, el mes pas­sat al Liceu, en l’estrena mun­dial de L’enigma di Lea amb música de Benet Casa­blan­cas i text de Rafael Argu­llol; d’aquí a unes set­ma­nes pro­ta­go­nit­zarà, a l’Òpera de Flan­des, una altra estrena (en aquest cas, l’adap­tació que els també cata­lans Hèctor Parra i Calixto Bieito han fet de la novel·la Les benig­nes de Jonat­han Lit­tell); i, a par­tir de demà, i fins diu­menge, can­tarà La Novena Sim­fo­nia de Beet­ho­ven a L’Audi­tori amb l’Orques­tra Simfònica de Bar­ce­lona i Naci­o­nal de Cata­lu­nya (OBC) i la direcció escènica de la com­pa­nyia tea­tral Agru­pación Señor Ser­rano.

Qui­nes vicis­si­tuds com­porta ser can­tant d’òpera en un país com Cata­lu­nya?
Són vicis­si­tuds, algu­nes, que et pots tro­bar en qual­se­vol altres país, perquè el tema de la cul­tura ja sabem que costa. I, en un país com Cata­lu­nya, encara costa més. Som bas­tants els can­tants que hem hagut d’anar a estu­diar a l’estran­ger per poder fer, pri­mer, una car­rera fora i, després, ser una mica “accep­tats” a Cata­lu­nya, on sovint es neces­sita veure que has fet coses lluny d’aquí. A vega­des ens falta una mica d’auto­es­tima i con­fiança en nosal­tres matei­xos per no caure en pro­vin­ci­a­nis­mes.

Vostè, doncs, és el pro­to­tip d’artista català a qui dema­nen més feina a fora que aquí o ja ha dei­xat de ser així?
S’ha esta­bi­lit­zat una miqueta, en aquest sen­tit. Els meus començaments sí que van ser a l’estran­ger. Vaig anar-hi a estu­diar, però no pas perquè no m’hagues­sin de fer cas aquí, sinó perquè, sen­zi­lla­ment, la per­sona amb qui jo volia estu­diar, i amb qui hi vaig tenir un con­tacte previ a Bar­ce­lona, era un pro­fes­sor suís de Basi­lea, en Kurt Wid­mer. Els estu­dis, per tant, els vaig fer a Suïssa i la car­rera pro­fes­si­o­nal, en con­seqüència, em va anar sor­tint més a fora que no pas a Cata­lu­nya.

Què hem d’impor­tar de països com Suïssa, des d’un punt de vista edu­ca­tiu?
Con­si­de­rar la música, de bon inici a les esco­les, una assig­na­tura impor­tant. A Suïssa, Ale­ma­nya o Àustria la música és una de les bases de l’edu­cació. I hauríem de començar per aquí. Ho estem fent, d’un temps ençà hem millo­rat. Però crec que, en aquest sen­tit, con­vin­dria arris­car encara més.

Parli’m ara dels pro­gra­ma­dors cata­lans. Se’ls té la con­fiança que cal­dria, als can­tants de casa nos­tra?
És un tema, com el de l’edu­cació, que va millo­rant. Però és cert que encara falta valo­rar l’artista com a tal i amb cri­teri propi, sense depen­dre del currículum que aquest artista hagi pogut fer a fora. Crec, doncs, que encara hem d’assu­mir ris­cos a l’hora apos­tar pels músics des d’un punt de vista pura­ment artístic, i no tant per allò que hagin pogut fer a l’estran­ger. És evi­dent que la valo­ració d’un artista ha de ser gene­ral, però cal­dria arris­car més amb can­tants cata­lans, aquí hi ha molta qua­li­tat.

Ha estat invo­lu­crat en molts pro­jec­tes, dar­re­ra­ment. Par­lem pri­mer de ‘L’enigma di Lea’, l’òpera cata­lana que es va poder veure el mes pas­sat al Gran Tea­tre del Liceu. Una estrena abso­luta a Bar­ce­lona no és una cosa que passi cada dia. Què implica per a un can­tant par­ti­ci­par en una òpera con­tem­porània d’aques­tes carac­terísti­ques?
La pre­pa­ració és la mateixa que en una òpera nor­mal, tot i que el temps d’estudi per­so­nal abans que comen­cin els assa­jos és molt més llarg i difícil. Jo, en aquest sen­tit, i això que no tenia un paper prin­ci­pal, vaig començar a estu­diar l’òpera a diari des de mig any abans. És una feina que has de fer amb el pia­nista i la par­ti­tura, el text... És un tre­ball cons­tant, perquè no són melo­dies que el cer­vell pugui cap­tar ràpida­ment i sigui més fàcil estu­diar-les. Has de repe­tir-les cons­tant­ment perquè t’entrin al cap i, una vegada dins, tre­ba­llar per fer-les més musi­cals, amb més expressió... Reque­reix una constància real­ment exhaus­tiva.

No deu pas­sar gaire sovint que, a un can­tant, se li encar­re­guin òperes con­tem­porànies.
No, i crec que hau­ria de pas­sar més. Als can­tants i, sobre­tot també, als com­po­si­tors, ja que a Cata­lu­nya en tenim de molt bons, un dels quals és en Benet Casa­blan­cas. Una òpera con­tem­porània d’estrena com L’enigma di Lea és una experiència real­ment única, ja que par­lem de cons­truir quel­com total­ment nou. Un tea­tre d’òpera hau­ria de tenir entre els seus pilars la cre­ació d’òperes con­tem­porànies, ja que donen una per­so­na­li­tat pròpia al tea­tre i, en el cas del Liceu, també a Bar­ce­lona i Cata­lu­nya. Aquest, crec, hau­ria de ser un deno­mi­na­dor comú de tots els tea­tres.

Si assis­tir a l’estrena abso­luta d’una òpera, des de les buta­ques, ja era un pri­vi­legi con­si­de­ra­ble, dalt l’esce­nari es devia viure d’una manera real­ment espe­cial...
Sí, és clar. A vega­des, quan estu­di­ava la par­ti­tura, pen­sava hones­ta­ment: “Ai, David, on carai t’has ficat?” Però a mesura que assa­java m’ado­nava que estava cons­truint quel­com. No som prou cons­ci­ents de la importància que té assa­jar una òpera amb la presència del com­po­si­tor i el lli­bre­tista que l’han fet. És com si tinguéssim Mozart i Da Ponte! És fas­ci­nant veure la cara de feli­ci­tat del com­po­si­tor, ja que, al cap­da­vall, només tenia aque­lla música al cap i l’anava veient en viu en el mateix moment que s’estava cre­ant. És una experiència de la qual aprens molt com a artista i com a per­sona.

I per si no en va tenir prou... dues tas­ses, ja que a l’abril estrena a l’Òpera de Flan­des ‘Les benig­nes’.
És una copro­ducció amb el Tea­tre de Nurem­berg i el Tea­tro Real de Madrid, on es farà el 2022. La diri­girà Calixto Bieito, la qual cosa em fa una espe­cial il·lusió perquè mai no hi he tre­ba­llat. El meu paper no és un dels prin­ci­pals, però sí que és impor­tant per a la trama dramàtica. És una òpera basada en la novel·la de Jonat­han Lit­tell i crec que serà bas­tant potent. El meu és un paper curt, però amb tres esce­nes car­re­ga­des de dra­ma­tisme. Poder-les tre­ba­llar amb Bieito serà, de ben segur, tota una experiència.

Més pro­jec­tes. Aquest mateix cap de set­mana –diven­dres, dis­sabte i diu­menge– canta a L’Audi­tori una ‘Novena Sim­fo­nia’ de Beet­ho­ven. Ara que els valors essen­ci­als euro­peus estan en una situ­ació de fra­gi­li­tat, té un sen­tit espe­cial can­tar l’himne d’Europa?
Serà una experiència interes­sant, perquè no serà una Novena en ús (és a dir, un con­cert d’ora­tori amb cor, orques­tra i els qua­tre solis­tes), sinó un pro­jecte de l’Agru­pación Señor Ser­rano. Es tracta d’una visió d’avui dia, amb totes les con­tra­dic­ci­ons, d’aquesta Europa on sem­bla que esti­guin caient els valors, però on també hi ha, com en el quart movi­ment final de l’obra, espai per a l’espe­rança i l’ale­gria. L’Agru­pación ho ha transmès molt bé. Fan cinema amb imat­ges que creen i eme­ten a la vegada. Tots els can­tants tenim un ves­tu­ari i hi ha una trama argu­men­tal.

Repassi’ns què va pas­sar el 25 d’octu­bre pas­sat al Palau de la Música. Ceci­lia Bar­toli hi canta ‘La Cene­ren­tola’ de Ros­sini. El tenor, Edgardo Rocha, es posa malalt. L’avi­sen a vostè perquè esti­gui loca­lit­za­ble. I, final­ment, l’acaba subs­ti­tuint sense temps pràcti­ca­ment d’haver-ho pre­pa­rat.
Sí. La Cene­ren­tola, jo, l’he can­tat mol­tes vega­des, ja que és una obra que forma part del meu reper­tori. L’any vinent, per exem­ple, l’he de can­tar dues vega­des, però en aquell moment, l’octu­bre pas­sat, feia qua­tre anys que no la can­tava. La nit abans em van comu­ni­car que el tenor estava una mica malalt i em pre­gun­ta­ven si podria estar pre­pa­rat. Em van dir que l’endemà al matí m’expli­ca­rien com estava la situ­ació. Cap a les dotze del mig­dia, l’endemà, em van dir que el tenor can­ta­ria, així que em vaig “tran­quil·lit­zar”. Tot pro­fes­si­o­nal, però, té sem­pre aque­lla cosa del “i... si passa res”, de manera que, a les dues, per si de cas, vaig repas­sar l’òpera amb un pia­nista cor­re­pe­ti­dor. Vaig dinar, vaig pren­dre’m una copeta de vi i quan a les sis de la tarda, dues hores abans del reci­tal, em tro­bava des­can­sant, em van tru­car dient-me que anés cap al Palau perquè el tenor havia can­cel·lat.

Qua­tre anys sense can­tar-la són molts anys, per molt que ‘La Cene­ren­tola’ formés part del seu reper­tori.
Era arris­cat, perquè, al cap­da­vall, esta­ves can­tant una òpera de Ros­sini, que és la cosa per la qual se’t coneix, en un Palau de la Musica tot ple i a la teva ciu­tat. Era un repte, però no m’ho vaig pen­sar i vaig dir que sí. Pot­ser si m’ho hagués rumiat tres vega­des hau­ria dit que no, però va anar molt bé. La Bar­toli em va aju­dar i estic molt con­tent d’haver-ho fet.

Li havia pas­sat mai?
Alguna altra vegada, però estant mit­ja­na­ment pre­pa­rat. Va ser amb Juan Diego Flórez, un altre tenor ros­sinià. Va can­cel·lar una Ita­li­ana in Algeri a l’Òpera de Viena i em van tru­car el mateix dia. Jo estava pre­ci­sa­ment assa­jant el paper d’una òpera al Liceu, de les pri­me­res que hi feia, el Jaquino de Fide­lio, i em van donar permís per anar-hi. A les deu em tru­ca­ven, a les dues del mig­dia aga­fava un vol, a quarts de set arri­bava a Viena i a les set sor­tia a can­tar.

Qui­nes són les prin­ci­pals exigències per a un tenor ros­sinià com vostè?
Has de tenir una veu molt dúctil, tirant a lleu­gera, que et per­meti jugar-hi i fer mol­tes dinàmiques. Has de ser àgil en la colo­ra­tura, tenir una bona tècnica i saber dir molt bé el text en dife­rents mane­res d’expressió, ja que Ros­sini jugava molt amb el text per donar sen­tit a la música. La duc­ti­li­tat de la veu, i la fle­xi­bi­li­tat, doncs, són molt impor­tants.

Una altra de les seves pas­si­ons són les cançons cata­la­nes. Pre­para un disc amb música d’Edu­ard Toldrà.
Hi ha un pro­jecte de disc per com­me­mo­rar, l’any vinent, el 125è ani­ver­sari del seu nai­xe­ment, així com el 50è de la mort de Josep Car­ner. És un disc en què enre­gis­tra­rem els deu poe­mes de Car­ner que va musi­car Toldrà. Serà interes­sant perquè hi haurà qua­tre tríptics de com­po­si­tors cata­lans (Gui­no­vart, Gar­cia de Mes­tres, Ros Marbà, que va ser dei­xe­ble de Toldrà, i Miguel Ortega) que seran estre­nes mun­di­als.

Vostè és un dels grans tenors cata­lans... però anava per metge.
Sí, el meu pare era metge i la meva mare, pro­fes­sora de música, de manera que tenia el cor divi­dit . Vaig estu­diar la car­rera de medi­cina, però m’agra­dava la música, can­tava en cors, vaig estu­diar flauta tra­ves­sera... Quan estava aca­bant la car­rera em van ani­mar a fer alguna classe de cant par­ti­cu­lar i va donar la casu­a­li­tat que va venir un pro­fes­sor baríton que em va agra­dar molt i jo a ell també. Em va dir que si anava a fer pro­ves a Suïssa, faria els pos­si­bles per aga­far-me i també perquè em dones­sin una beca per estu­diar qua­tre anys. Tenia 26 o 27 anys i vaig debu­tar quan en tenia 31 o 32.

Hem xafar­de­jat les seves xar­xes soci­als i hem vist que segueix de prop el judici del procés. Vostè, que va can­tar en el Con­cert per la Lli­ber­tat del 2013 al Camp Nou, quina mirada creu que tenen, res­pecte a això, els seus com­panys d’escena a Europa?
Depèn molt de la infor­mació que tenen. La men­ta­li­tat de la gent que no està infor­mada és de sor­presa i es pre­gun­ten per què els cata­lans es volen sepa­rar. La gent que ho està més, en canvi, entén que pugui haver-hi un per­cen­tatge ele­vat de gent que vol inde­pen­dit­zar-se i un per­cen­tatge encara més ele­vat de gent que demana tenir dret a un referèndum. El que, sobre­tot, no ente­nen i tro­ben inac­cep­ta­ble, i això ho he comen­tat amb gent, és el tema dels pre­sos polítics. No ente­nen que uns polítics que han posat unes urnes hagin de ser jut­jats i que, abans de ser jut­jats, es pas­sin un any a la presó. Real­ment és una cosa que no ente­nen.

Com es mesura el com­promís que ha de tenir un artista en temes com aquest?
Cada artista ha de res­pec­tar un altre artista en el sen­tit de si es vol mani­fes­tar o no. El meu punt de vista és que som per­so­nes que tenim una opinió i que, des del res­pecte a totes les opi­ni­ons, crec que hem de donar-la. És una cosa que sento que he de fer per la soci­e­tat i, en aquest sen­tit, m’hi vull impli­car.

Un tenor rossinià
Considerat un dels millors tenors liricolleugers actuals, David Alegret està desenvolupant una carrera que l’ha portat a debutar en alguns dels escenaris europeus més emblemàtics. Especialista del repertori rossinià i mozartià, té entre els seus projectes cantar l’òpera barroca Achille in Sciro de Francesco Corselli el març del 2010 al Teatro Real de Madrid i un recital en homenatge al 125 aniversari del naixement d’Eduard Toldrà amb l’acompanyament al piano d’Albert Guinovart (4 de febrer del 2020). Qui no vulgui esperar tant, pot anar aquest cap de setmana mateix a L’Auditori, on participarà en una ‘Novena Simfonia’ de Beethoven dirigida escènicament per la companyia Agrupación Señor Serrano. 

GUILLEM VIDAL
El Punt / Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de