Cerca de notícies

Enquesta

Estima a la Caballé

15/4/2019 |

 

Plácido Domingo: “Com que no ho neces­si­tava, de vega­des, inclús, s’obli­dava de res­pi­rar”
Era l’any 1962, con­cre­ta­ment el dia 7 de gener, quan Mont­ser­rat Caballé debu­tava al Gran Tea­tre del Liceu amb la comèdia lírica de Ric­hard Strauss Ara­be­lla. Inter­pre­tada ante­ri­or­ment en altres òperes, l’estrena al coli­seu català l’emplaçaria en el pòdium de les dees­ses, l’altar que mai més aban­do­na­ria.

Aquest diven­dres, dia 12 d’abril, la pla­tea del Liceu s’omplia per retre home­natge a la gran diva de la lírica. Un públic hete­ro­dox –marca de la casa els dar­rers temps–, s’afa­nyava a pren­dre seient per gau­dir d’un tri­but amb una pro­gra­mació d’alta volada que, sens dubte, va satis­fer totes les expec­ta­ti­ves.

A les vuit del ves­pre, el pre­si­dent de la ins­ti­tució cata­lana, Sal­va­dor Ale­many, pri­mer, i el res­pon­sa­ble d’orques­trar l’acte, el direc­tor i amic de la família Lluís Pas­qual, que va expres­sar amb estima i admi­ració el res­pecte que li va pro­fes­sar la gran artista, van donar el tret de sor­tida del con­cert El som­riure de Mont­ser­rat Caballé.

Tei­xit amb elegància i abraçant totes i cadas­cuna de les face­tes que van acom­pa­nyar la soprano al llarg de la seva vida –la diva i la per­sona–, en l’acte van can­tar com­panys i dei­xe­bles seus, des de Josep Car­re­ras, Jaume Ara­gall i Joan Pons fins a Pene Pati i Begoña Alberdi, entre d’altres. I com no podia ser d’una altra manera, van inter­pre­tar els grans de la música, aquells que per a la cata­lana eren els “veri­ta­bles artis­tes”, els qui sem­pre calia tenir pre­sents. Així, les seves veus van inter­pre­tar amb l’espe­rada ovació del públic com­po­si­ci­ons de Verdi, Bizet, Puc­cini, Händel, Leon­ca­va­llo, Gou­nod i Ponc­hi­e­lli. Unes actu­a­ci­ons que el mes­tre de cerimònies va filar amb har­mo­nia, tot inter­ca­lant dife­rents pro­jec­ci­ons audi­o­vi­su­als de moments estel·lars de la gran soprano, com ara l’ova­ci­o­nada Casta diva de la Norma de Bellini. No en va –recor­dem–, la mateixa Maria Callas li reco­nei­xe­ria que l’havia superada en la seva inter­pre­tació. Per sem­pre ens queda la seva actu­ació històrica a l’Antic Tea­tre Orange, l’any 1974, i que arren­ca­ria una gran ovació del públic assis­tent. Acla­mació que es repe­ti­ria en la clo­enda del con­cert i la inter­pre­tació de Bar­ce­lona per part de la can­tant i el voca­lista Fred­die Mer­cury.

Hi va haver diver­ses inter­ven­ci­ons, entre què les parau­les de col·legues de pro­fessió, com ara Plácido Domino, que va recor­dar “el fiato pro­digiós que tenia” i va asse­gu­rar fins i tot que “com que no ho neces­si­tava, de vega­des, inclús, s’obli­dava de res­pi­rar”. “Una veu extra­or­dinària”, va sen­ten­ciar.

Per la seva banda, el direc­tor d’orques­tra d’ori­gen indi Zubin Mehta li va dedi­car unes sen­ti­des parau­les, recor­dant les dife­rents actu­a­ci­ons que van cele­brar ple­gats, com ara “Salomé a Roma, la Novena de Beet­ho­ven a Nova York i el Rèquiem de Verdi a Israel”. Un seguit de con­certs, va dir, que van ser “experiències ino­bli­da­bles”. Fins i tot, va reconèixer: “Cada cop que em mirava quan can­tava em cos­tava diri­gir.” I, també, Peter Gelb, direc­tor gene­ral del Metro­po­li­tan Opera de Nova York, va reconèixer que, en el període de l’època dau­rada de l’òpera, Mont­ser­rat Caballé “va des­ta­car com una de les millors artis­tes que hagi can­tat mai a l’esce­nari del Metro­po­li­tan”. Com a colofó de l’acte, es va ser­vir una copa de cava al saló dels Miralls.

Una hora i mitja abans del con­cert home­natge, Ada Colau, alcal­dessa de Bar­ce­lona, lliu­rava, a títol pòstum, la meda­lla d’or de Bar­ce­lona a la família, en un acte que va tenir, entre d’altres, la presència del minis­tre i la con­se­llera de Cul­tura i els artis­tes Fre­de­ric Amat i Isa­bel Coi­xet. 

NATÀLIA CHOCARRO
El Punt / Avui