Cerca de notícies

Enquesta

Les Bienveillantes, d'Hèctor Parra

15/4/2019 |

 

El mes de febrer vam tenir el plaer de vivenciar la primera òpera de Benet Casablancas al Gran Teatre del Liceu. L’enigma di Lea va ser una excel.lent notícia que precedia un altre esdeveniment mundial de primer ordre, l’estrena a l’Opera Ballet Vlaanderen (Anvers i Gant) de Les Bienveillantes, d’Hèctor Parra, el proper 24 d’abril. L’obra de Parra, sota la direcció de Calixto Bieito, està basada la novel.la homònima de Jonathan Littell que s’ha convertit en bibliografia obligada sobre l’Holocaust.

“Die stadt ist judenrein”, diu el cor al final de l’Allemande. Netejar la ciutat de jueus és el que aquells nazis amb Heimweh (enyor a la pàtria) perseguien per perpetrar el crim més vergonyós de la història contemporània. Un enyor a la Gran Alemanya del I i el II Reich després de les humiliacions del Pacte de Versalles. Jonathan Littell narra un descens a l’infern i una exploració del nihilisme que Parra i Bieito tracten de forma polièdrica i crítica, però a la vegada molt humana. És un dolorós viatge a través de l’inici, l’execució i el desenllaç de la “solució final”, un retorn a l’horror reprimit en una Europa que reviu la barbàrie – com sabem prou bé a Catalunya.

L’origen de la col·laboració Bieito-Parra es troba en l’òpera Wilde, que va ser escenificada per Calixto Bieito al festival de Schwetzingen el 2015 i amb llibret de Händl Klaus. Ara, aquest triumvirat es torna reunir a iniciativa de Bieito, que, impactat per la novel·la de Jonathan Littell, va proposar a Hèctor Parra d’escriure una òpera, no sense una reticència inicial per part de l’escriptor, a qui Hollywood havia perseguit de forma perseverant per fer una pel.lícula de Les Bienveillantes, guanyadora del premi Goncourt i del Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa. L’americà, que escriu en francès i viu a Barcelona, va saber veure que, aquest cop sí, de la seva obra d’art en sorgiria una veritable Gesamkunstwerk. Littell no deixa d’encaixar en la teoria de Steiner sobre l’extraterritorialitat: grans literats del vint escriuen en llengua no materna, com Nabokov, que és rus i escriu en anglès, Borges que, tot i l’educació britànica, escriu en castellà, i Beckett, un irlandès que s’expressa en francès.

El protagonista, Max Aue, és un industrial que va passar la infantesa al sud de França amb una mare francesa a qui odia, i a qui acaba matant, i idolatrant un pare alemany que l’havia abandonat i que, en realitat, és un criminal de guerra. Segons Parra, que ha llegit pels volts de vint mil pàgines sobre el tema, amb autors de referència com Klaus Theweleit, Trebor Ropert, François Sironi, Vassili Grossman, Christian Ingrao, Raul Hilberg, Saul Friedländer, Peter Hayes, Christopher R. Browning, Zalmen Gradowski, Miklos Nyiszli (Sonderkommando) o Zygmund Bauman, Max Aue entraria dins la categoria de personatges laterals, en certa manera marginals, que actuen de catalitzadors del fet nazi. El més paradoxal de l’obra és que l’única cosa sincera i positiva del personatge és, precisament, l’amor que Aue sent per sa germana, Una. Un punt de llum a la foscor d’una ment pertorbada que, tanmateix, és un tabú. En canvi, l’extermini de jueus és un vox populi no qüestionat a l’Alemanya de l’època que, segons Hèctor Parra, no era pas la nació més antisemita abans de 1933, però sí es va equivocar més amb un element democràtic: el vot.

Aue és un personatge reservat i observador, sovint gèlid i amb un narcisisme no resolt. És alhora un home cultivat, reflexiu, amant de la gran literatura i de la música barroca, que es mira amb cert distanciament les accions genocides dels seus companys més primaris, però que també hi pren part. “M’he mullat perquè no l’he tractat com un animal, sinó que li he donat una veu humana i complexa, que fins i tot és extremadament lírica en certs moments”, comenta Hèctor Parra, que ha anat teixint una línia vocal amb molts girs, molts colors, serpentejant i dinàmica. Primo Levi ens mostra com l’única manera de comprendre en profunditat l’horror de la Shoah és donant als botxins el crèdit de la humanitat, “considerar que pertanyem a la mateixa espècie, encara que ens dolgui de manera insuportable”, afirma el compositor.

L’obra de Littell és d’una gran complexitat, però hi podem trobar simetries i elements contraposats. Un dels aspectes que Parra destaca és el binomi emtapatia-desempatia: els nazis eren molt empàtics amb els seus, però totalment insolidaris i incapaços de patir-amb-l’altre en cas que pertanyessin a alguna minoria com els jueus o els homosexuals -malgrat que Max Aue és un homosexual reprimit. Era una manera de relacionar-se amb el món molt compartimentada, estructurada i organitzada: el nazisme va ser una “intervenció quirúrgica en una situació extrema”, declara el compositor.

Bauman, a Las razones del holocausto, es planteja l’extermini nazi com a símptoma de modernitat. Parra, arran de les seves investigacions, arriba a conclusions distintes: “No es pot parlar de modernitat, el nazisme és un retorn ideològic als mites medievals. Hi ha palès un fals mite de la industrialització: els forns són moderns, però hi havia molts aspectes molt rudimentaris i els científics dirien que no hem evolucionat tant genèticament en els darrers 2.500 anys, encara estem pensats per estar en tribu”.

Un element que tenen en comú ambdues òperes dels millors compositors catalans de dues generacions diferents, Parra i Casablancas, és un dels protagonistes en escena: David Alegret, que a Anvers farà de Moreau, el fràgil padrastre de Max Aue i la seva germana Una. Segons explica Alegret, “l’Hèctor, com a pare, ha volgut buscar un personatge fràgil”. Parra l’ha concebut com un Egist modern, un empresari francès escorredís i oportunista que apareix sempre amb la mare, i tots dos estan a càrrec dels bessons incestuosos, fills de Max i Una.

Alegret explica que “de les dues llengües en què està escrit el llibret de Händel Klaus, l’alemany i el francès, jo represento en gran mesura el francès, pel meu origen. Una cosa que tinc guanyada és la meva “r”.” Moreau es fa el fort, però de manera grotesca i caricaturesca, perquè en realitat és fràgil, per això s’explica que el timbre sigui tan agut, necessiti una veu clara i amb passatges curts però molt difícils, amb Do de pit i Si… És un personatge que s’ha trobat amb aquesta situació familiar tan peculiar i va a remolc de la mare, que sap que els seus fills han fet sexe. La seva és una mort molt forta però molt poètica: “Se suposa que Max m’estrangula i em talla el coll, però en realitat és una escena molt maca, que Bieito ha resolt amb el fill regalimant sang a la cara del padrastre. Bieito és un personatge que ho té tot molt clar, i si no ho té clar en aquell moment, és honest i reflexiona”. I afegeix: “A més, Bieito et té molt respecte, et fa treure el millor i aporta molta serenitat. Vam treballar l’escena de la mort de manera molt curosa i també vam discutir el meu punt de vista”. Alegret declara que és molt important per la seva carrera haver fet l’obra de Casablancas i Parra perquè ambdues són molt actorals, “et permeten treballar aquesta vessant teatral que et treu les pors de dins”.

L’obra de Parra es podrà veure a l’Opera Ballet Vlaanderen (Anvers i Gant) entre el 24 d’abril i el 18 de maig sota la batuta de Peter Rundel, reconegut especialista en música contemporània, amb una direcció escènica de Calixto Bieito que posa el focus en els perpetradors del mal més que no pas en els ideòlegs del nazisme. Segons ens ha revelat Alegret, “hi haurà un escenari que poc a poc es va omplint de brutícia, amb quatre parets amb diverses portes i elements bàsics on hi cap tota la història, la història de la degradació física i moral d’una persona i d’un poble”.

Les Bienveillantes és un gran hipertext a diversos nivells: per les cites de Littell a obres fonamentals de la literatura i les de Parra que, en el seu personal discurs, es nodreix de grans obres de la història de la música (Wozzeck i Lulu d’Alban Berg, la Simfonia 13 –Babi Yar de Xostakòvitx, la Setena de Bruckner o Die Soldaten de B. A. Zimmermann, sense oblidar les òperes fonamentals de Wagner), i tot queda sustentat per una referència explícita a la Passió Segons Sant Joan de Bach. “En Wilde, Calixto Bieito hi va veure una passió, i aquesta òpera és un aprofundiment a aquesta línia de treball, amb el seu caràcter ritual i convuls, i una part conclusiva on té lloc un judici que turmenta el protagonista, a qui se li apareixen a la ment les seves víctimes”. Però les Benèvoles -o Eumènides-, l’acaben salvant.

Hèctor Parra, reconegut professor de l’IRCAM de París -creat per Pierre Boulez- s’ha format en la música electroacústica, però en aquesta òpera “no la sento, i això em fa veure la part més carnal i despullada de la meva obra”. L’aparell orquestral és molt potent i, tal i com afirma, “si el format hagués estat més cambrístic, m’ho hauria plantejat, però en aquest cas he optat per un dispositiu més despullat”. Tanmateix, la seva escriptura evoca molt el so electrònic, i en la veu i l’orquestració hi ha recursos sorgits de l’electrònica: estridències, multifònics, la veu amb sons amb molt aire, de manera molt transformativa, “sense saturar massa l’orquestra, que de vegades és protagonista i crea constantment crea ambients, contextos, encara que tot sorgeix de la veu”.

El llibret de Händl Klaus presenta un llenguatge dramàtic i d’alta poesia, molt depurat, amb versos que van construint l’espai escènic i arribant al moll de l’os de la manera més essencial. El llibret combina l’alemany amb el francès, idioma que apareix en els moments de més intimitat de Max Aue, com hem comentat amb el personatge de Moreau. La poètica de Klaus és directa, austera i sense ornamentacions. Fa un escàner de la situació i resulta ser un document complet i alhora concís dels estralls del nazisme. Enlloc d’escollir un capítol de la novel.la, estructurada com una suite barroca, Klaus va proposar a Parra construir un text total ple de matisos i que reflectís de la manera més plural l’episodi més decisiu de la nostra història recent.

Aquesta “hecatombe amb elements grotescos de la caiguda del Reich” (Parra) és ben oportuna, si tenim en compte que l’extrema dreta a s’està radicalitzant a passos de gegant arreu d’Europa i s’està normalitzant, com ja fa temps que passa a Espanya. Esperem que quan es representi la temporada que ve al Staatstheater de Nuremberg i la següent al Teatro Real de Madrid remogui consciències.

Aina Vega i Rofes
Núvol