ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Barcelona Clarinet Players i la creació actual

10/5/2019 |

 

Els Barcelona Clarinet Players presenten el seu nou disc titulat Offertorium, que inclou cinc peces encarregades a compositors catalans que es van estrenar a la Fundació Tàpies amb la presència dels autors, tots catalans: Josep Maria Guix, Joan Magrané, Raquel García-Tomàs, Bernat Vivancos i Carlos de Castellarnau.

El quartet de clarinets és una formació amb un gran potencial, comparable al quartet de corda per la quantitat de recursos que ofereix als compositors i, sobretot, per l’ampli registre i la homogeneïtat tímbrica que permeten els diferents instruments que l’integren. Tot i així, no és fins al segle XX que el quartet de clarinets -amb el clarinet soprano, el corno di basseto i el clarinet baix com a anàlegs del violí, la viola i el violoncel- s’ha consolidat com a conjunt de cambra i, encara que hi ha abundants arranjaments de repertori clàssic, és la música contemporània la que ha aprofitat al màxim les seves possibilitats. Els Barcelona Clarinet Players tenen un ampli repertori en el que hi trobem tant arranjaments com composicions originals, però en la seva constant inquietud per ampliar-lo han decidit encarregar cinc noves obres a compositors catalans, que han sigut enregistrades i que es van presentar en concert el passat 25 d’abril a la Fundació Tàpies.

La primera obra del concert fou Restless wind, de Josep Maria Guix, una composició que explora les possibilitats del clarinet per recrear un tipus d’espacialització que normalment es realitza amb l’ajuda de l’electrònica. L’efecte s’aconseguia gràcies a la col.locació dels músics – cada un dels quatre instrumentistes estava situat en un dels vèrtex d’un quadrat, envoltant al públic- i a la gradació dinàmica. Amb un instrument de canya simple com el clarinet, l’intèrpret té un gran control sobre la vibració de la canya i pot passar suaument del soroll de l’aire a una nota en pianíssim i després fer-la créixer, si cal fins al fortíssim. Aquest creixement i decreixement juntament amb la coordinació dels quatre clarinetistes produïa la sensació que el so viatjava al voltant del quadrat que formaven els músics o, a vegades, que se’l passaven de l’un a l’altre. Aquesta circulació del so és molt fàcil de produir amb un sistema d’altaveus (el so envolvent del cinema n’és un exemple), el mèrit de Guix (i dels músics) va ser aconseguir-ho exclusivament amb instruments acústics. L’atractiva sonoritat es completava amb el soroll que els mateixos músics feien amb uns papers de cel.lofana que tenien enganxats als faristols.

Offertorium, l’obra de Bernat Vivancos que dona nom al disc, també tenia el timbre com a element predominant. El mateix compositor explicava que la seva intenció era anar a l’essència de la seva música, expressar de la forma més simple possible el seu missatge. Es tracta d’una obra representativa de l’estil de Vivancos, de caràcter reposat, plena d’expressius silencis i amb una escriptura homofònica que revela la influència del cant coral en la seva música. Igual que fa Guix, Vivancos introdueix el so de l’aire a la peça i aprofita l’habilitat dels clarinets en el registre piano. Si a Restless wind el so es movia per la sala, a Offertorium creava el seu propi espai: gràcies al so ben empastat dels Barcelona Clarinet Players, l’amplia tessitura de les quatre veus -amb els greus ressonants del clarinet baix- emfatitzada per la sonoritat cavernosa dels clarinets -deguda a la separació dels harmònics en el seu espectre de vibracions- creava una sensació d’espai i profunditat que la reverberació de la sala intensificava adequadament.

Amb Caça nocturna, de Joan Magrané, i Trames, de Carlos de Castellarnau, el focus va passar de l’emissió del so a l’articulació, amb una àmplia mostra de les possibilitats que el clarinet ofereix en aquest sentit. Caça nocturna, estructurada en tres breus moviments, és un bon exemple de la capacitat del quartet de clarinets per imitar sons i crear atmosferes, mentre que Trames és una obra virtuosística, molt exigent per les textures extremes que demanava. L’última peça va ser una interessant reelaboració feta per Raquel García-Tomás de l’estendard de jazz Like Someone in Love, amb música original de Jimmy Van Heusen. El punt de partida són les irregularitats que la reproducció dels discs de vinil introdueix en el so. García-Tomás magnifica aquests “defectes” alentint el tempo de manera que la melodia es desenfoca i esdevé pràcticament irreconeixible però, en canvi, es fan perceptibles nous detalls que normalment tenen lloc en una escala de temps massa petita (els moviments de l’agulla o el lleuger vaivé en la velocitat de rotació del disc que produeix oscil.lacions en l’afinació de les notes, per exemple). La manipulació de l’original, que ja és una obra interessant per si mateixa, es podria realitzar fàcilment amb un ordinador, però la compositora, igual que fa Guix en la seva obra, prefereix utilitzar les característiques del clarinet i l’habilitat dels intèrprets per produir directament aquestes distorsions i convertir-les en material artístic. 

Elio Ronco i Bonvehí
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de