ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Guix i Glass, dos poetes sonors al Palau

23/5/2019 |

 

El proper 29 de maig es tanca el Cicle Philip Glass amb un concert al Palau de la Música Catalana que estableix una dialèctica entre el compositor nord-americà i l’altre compositor convidat, el català Josep Maria Guix, que estrenarà una obra per l’ocasió de la mà del consolidat ensemble bcn216, dirigit per Francesc Prat.

“Hi ha compositors lírics i èpics, i jo em sento més poeta que narrador”, afirma Josep Maria Guix, compositor convidat del Palau de la Música Catalana. Podríem dir el mateix de l’altre, Philip Glass, que, tot i sorgir d’una escola totalment diferent i perseguir un ideal artístic que va en una altra direcció, trobem, en els dos autors, equidistàncies. La seva poètica és la de la contemplació de les ones sonores, el respirar dels colors, el batec de la lluminositat harmònica o el viatge líric cap a unes sensacions que són sempre noves, però que alhora les re-coneixem. A més, tots dos compositors comparteixen una mateixa predilecció pel piano com a instrument central del seu corpus creatiu i cert interès per l’exotisme -hinduisme schopenhauerià en el cas de Glass i japonisme en el cas de Guix.

L’atmosfera que t’atrau inexorablement cap a una contemplació de la Bellesa i un cert ús del ritme com a element que flueix de les textures sonores i no pas d’una necessitat estructural són, entre d’altres, elements que trobem en Josep Maria Guix que, a l’hora de compondre una obra, el que li importa és “creure-se-la” i que hi hagi un “impuls estètic” que el mogui a treballar en allò. “És una barreja d’autoexigència, perfecció i autocrítica”, afirma l’autor, reconegut pel seu finíssim treball i especial cura per la ressonància. Com ell mateix afirmaria, “tal com concebo la composició, hi ha un impuls inicial i la resta és una ressonància molt elaborada d’aquest impuls”. Les seves obres naveguen, com ho fan les de Glass, per aquest mar (on es trobaria la platja d’Einstein) on les sensacions es van eixamplant amb un moviment constant, que no sempre es percep, i que condueix cap al no-res, la fi de la peça, però, alhora, es recrea en aquest no-res ple de significat sensitiu i intel.lectual. En Guix, l’element que dóna coherència a la seva obra és l’harmonia i el timbre, a banda la manca d’un sentit rítmic, així com la bellesa ha de ser una conseqüència de la seva feina com a artista.

El compositor nord-americà Philip Glass, sovint associat al minimalisme (o, millor dit, a la “minimal music”) de La Monte Young, Terry Riley i Steve Reich, n’ha renegat sovint. Prefereix definir-se com “el músic de les estructures repetitives” concepte que, si no el matisem, pot semblar equivalent a avorriment i monotonia. És indubtable que, tanmateix, emprar el concepte “mínim” és indispensable per entendre Glass. La seva música utilitza molt poc material musical i recorre a la repetició per infiltrar-se a la consciència dels oients, facilitant-ne la comprensibilitat. Aquest era un concepte clau per a Schönberg que reconeixia que, com més vegades sentim una seqüència, més probabilitats de comprensió hi ha, perquè el cervell té diversos intents per processar el fet musical en qüestió. Si en Schönberg tot passa molt ràpid i de forma juxtaposada i, per tant requereix una audició atenta i continuada, fet del qual ell n’era conscient, la música de Glass ens apareix com una bona companya de viatge des del minut 0. La seva música és diatònica, si bé alguns enllaços harmònics són agosarats, però no arriben mai a l’extrem i la sonoritat sempre se’ns apareix com a amable. Recorre sovint a la repetició d’intervals amb una suau base harmònica i la seva música gaudeix de la brevetat reiterada amb una elegància melòdica que t’imbueix en el seu món. Els canvis són lents i progressius, utilitza la tríada major i menor amb frases llargues i molt líriques que li confereixen una aura de Bellesa. El ritme rarament et sostraurà de la calma -és a dir, l’ús sincopat és molt restringit-, tot i que no deixa d’utilitzar els accelerandi i desaccelerandi per donar ànima a la música que, tot i ser bastant plana, a cops gaudeix d’un ús molt meditat i efectiu dels reguladors. Tot plegat ens endinsa en una atmosfera embolcalladora de la qual és difícil de sortir-ne.

De ben segur que ens quedarem ben atrapats per la força subtil de les músiques de Guix i Glass, que sentirem de la mà de l’ensemble bcn216 sota la batuta de Francesc Prat. Gaudirem de On reflection, Drizzle Draft, Watermark, Jardín seco (estrena) i Vent del capvespre, de Josep Maria Guix (1967), i de Philip Glass (1937) n’escoltarem Orbit i Quartet núm. 3, “Mishima”. Vejam si som capaços de percebre tots els matisos que assimilen i alhora distingeixen aquests dos grans compositors. 

Aina Vega i Rofes
Barcelona Clàssica

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet