Cerca de notícies

Enquesta

Una història que no interessa a ningú (excepte els afectats)

31/5/2019 |

 

“El reportaje de la nena ha sufrido un considerable retraso en su publicación debido a un sin fin de noticias de actualidad más perentoria”

 

Fem un salt enrere en el temps de gairebé 70 anys i situem-nos a Barcelona. És divendres sis de gener de 1950. Plena postguerra, i plena dictadura franquista. Una nena de set anys surt a l’escenari del Palau de la Música Catalana vestida de blanc. Al centre de l’escenari hi ha un piano gran cua. La nena, que no aixeca un pam de terra, se situa al costat del piano i saluda fent una mitja reverència al públic assistent que gairebé omple el Palau en aquest ja llunyà dia de Reis de 1950.

A les sis de la tarda, amb un silenci de plom que cau damunt del pati de butaques, la nena s’asseu davant del piano. Els peus pràcticament no li arriben als pedals, però això no impedeix que toqui el piano com una adulta. Primer interpreta tres peces de Johann Sebastian Bach, després ataca la sonata en Do Major de Mozart, i acaba la primera part amb peces de Schumann i Beethoven. És un programa gairebé de bojos. I només és la primera part. Però després de quinze minuts de descans, la nena torna a sortir a l’escenari acompanyada ara per la mezzo-soprano Montserrat Turullols. Juntes interpreten cinc cançons escrites per la mateixa pianista. És un fet gairebé insòlit. Una nena de set anys interpretant Bach, Mozart, Schumann i Beethoven i després obra pròpia. Acaba la segona part. Però la gent no se’n va perquè el programa de mà assegura que hi ha encara una tercera part. I així és: la nena torna a sortir sola a l’escenari del Palau de la Música i interpreta vuit peces d’obra pròpia i música espanyola. Increïble!

Qui és aquest prodigi de set anys que ha fet aquest concert al Palau? Doncs és una nena nascuda l’any 1942 a Vilanova i la Geltrú, el pare de la qual és violoncel·lista a l’Orquestra Pau Casals. Un home que a causa de les seves idees republicanes i independentistes és detingut i enviat a presó cinc vegades. La nena ha viscut sempre envoltada de música, però té molt clar que són els derrotats, els vençuts. No poden fugir a l’exili perquè en aquella època el pare és a la presó (al costat, entre d’altres, del pintor Joaquim Mir) i la mare té clar que no han de marxar. Som d’aquí! sempre deia…

Avancem en la història. El pare de la nena, que com he dit és un bon músic, observa en la seva filla unes habilitats interpretatives poc comunes. En definitiva, té un do per a la música, i decideix fer una prova. El diumenge 19 de juny de 1949 la nena ofereix el seu primer concert al Casino Unión Comercial de Vilafranca del Penedès. La cosa funciona. El públic queda impressionat. D’aquí fa el salt al Palau de la Música Catalana, on hi torna per segona vegada uns mesos més tard. Sí, aquesta nena, que ara ja té vuit anys, el diumenge 26 de novembre de 1950, a un quart de set de la tarda, surt de nou a l’escenari del Palau de la Música. Aquesta vegada, però, no està sola, sinó acompanyada per una orquestra de cambra dirigida per Rafael Ferrer. La nena interpreta el Concert per a piano i orquestra en La Major de Wolfgang Amadeus Mozart. Entre el públic hi ha el pintor Alexandre de Cabanyes, el qual, segons la revista Destino, assegura que el concert “ha sido un exitazo”.

Arran d’aquests èxits un equip del Noticiarios y Documentales Cinematográficos (No-Do) es desplaça a Vilanova i la Geltrú per fer un reportatge a la “nena prodigi”. S’hi passen un dia sencer gravant-la com si fos una atracció de fira. Uns dies més tard, el pare de la nena rep un telegrama on s’informa que “el reportaje de la nena (literal) ha sufrido un considerable retraso en su publicación debido a un sin fin de noticias de actualidad más perentoria”. Un eufemisme per dir que “hem descobert que el pare de la nena és un rojo separatista i el reportatge no s’emetrà mai”. I, efectivament, no s’emet mai.

La dictadura interfereix en la carrera de la pianista. La pedagoga Maria Canals l’acull d’alumna i li recomana viatjar a l’estranger, obrir-se portes, perquè Espanya és un desert cultural (i de tot tipus). Els pocs concerts que en aquesta època se li ofereixen a la nena pianista són en cases privades, com la que relata aquest text del Diario de Villanueva y Geltrú: “La tarde del pasado sábado, día 30 de abril, en la suntuosa mansión que en un chalet enclavado en la barriada de Pedralbes posee el distinguido prócer (xxx), tuvo lugar ante un selecto público barcelonés la presentación de la niña compatricia etc.”. Al final del concert, “la señora del prócer” passava el plateret entre les seves amistats, les quals dipositaven uns diners, que després eren lliurats a la mare de la pianista. Vençedors i vençuts.

Per tot això, quan la nena celebra el seu dotzè aniversari, es desplaça a Londres acompanyada per la seva mare i el seu oncle perquè el pare no pot sortir d’Espanya per ordre judicial. Continuem: als dotze anys, la jove pianista actua en un programa de la BBC de Londres interpretant peces per a piano d’Enric Granados i Manuel de Falla. Aquesta actuació li obre les portes de la capital britànica on hi torna un any més tard, el 1955, per actuar al Royal Albert Hall interpretant l’obra Noches en los jardines de España, del compositor Manuel de Falla, amb la London Philharmonic Orchestra i sota la batuta de Rudolph Dunbar. La resta ja és història. Gires, concerts, festivals i solista de grans orquestres fan que aquella nena que als set anys sortia tota sola al Palau de la Música Catalana faci una formidable carrera internacional i, junt amb Alícia de Larrocha, sigui la pianista més reconeguda fora del seu país.

El Tirant

Però ara em vull centrar en un moment concret de la carrera d’aquesta pianista i compositora. A principi de la dècada dels anys 90, la “nena prodigi” que ja és adulta vol escriure un ballet. Sempre li ha agradat el ballet i toca escriure’n un, assegura. Com que el seu fill estudia coses de lletres, la mare pregunta a son fill (al qual ha vist poc a causa de les seves interminables gires) que li aconselli un bon llibre que serveixi d’inspiració per a un ballet. El fill respon: “llegeix el Tirant lo Blanc, a veure què et sembla”. I li sembla molt bé. Tant bé li sembla que en fa una partitura de trenta minuts. I aquesta partitura de trenta minuts és enviada a Londres. I la partitura és gravada per la London Philharmonic Orchestra (poca broma!). I el disc guanya un premi al Regne Unit a la millor partitura original. Bé!

Però ara toca la segona part. La música està gravada, però els ballets s’han de ballar, i algú ha de fer-ho. I és per aquest motiu que el marit de la pianista i compositora, que fa les tasques de mànager, es desplaça a Rússia. Allà es troba amb l’ambaixador espanyol, el català Eugeni Bregolat, a qui coneix des de fa anys (des de l’època que era ambaixador a Xina). Bregolat, entre molts d’altres, ajuda al marit de la pianista i compositora a contactar amb alguns destacats directors de ballets russos. I és així com el mànager coneix Yuri Petukhov, un jove ballarí i coreògraf de Sant Petersburg. En aquests moments, Petukhov és una celebritat, fins al punt que joves estudiants de dansa l’aturen pel carrer per fer-lo signar autògrafs. Doncs bé, sembla que la reunió va prou bé, però Yuri Petukhov no es vol mullar, encara. Diu que s’escoltarà el CD de la London Philharmonic Orchestra i que ja dirà alguna cosa. I així queden.

Quan el marit de la pianista torna a Catalunya rep una trucada del rus, que li diu “fem-ho, però res de trenta minuts; vull un ballet de dues hores de durada!”. I així és com un ballarí i coreògraf rus aterra a Vilanova i la Geltrú i es passa els dos mesos de les vacances d’estiu treballant amb la pianista mentre el fill fa llargues passejades amb el seu gos perquè té el cap com un timbal.

Però l’esforç paga la pena. El resultat és una obra rodona que s’estrena al Teatre Mussorgsky de Sant Petersburg. La pianista que un dia va sortir al Palau tota sola amb només set anys s’ha convertit en la primera dona compositora en estrenar un ballet a Rússia, el bressol de la dansa. L’obra estarà en cartell set temporades. El dia de l’estrena hi assisteix també l’actriu Carme Sansa, l’escriptor Josep Piera i el director de cinema Antoni Ribas (La ciutat cremada) que grava el ballet per fer-ne un DVD que es comercialitza anys més tard. Per tot això, el ballet Tirant lo Blanc rep el Premi Internacional de la Cultura Catalana concedit a València el 1995; Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, és l’únic polític que envia una entranyable carta a la pianista i compositora per celebrar el seu èxit a Rússia i la convida, junt amb el seu marit, a dinar. Són dies difícils d’oblidar…

La revista 440 de música clàssica i jazz (per tant, una revista especialitzada) aprofitant el seu 50è número ha fet una llista dels 100 discos “referencials” de la música clàssica catalana. No sé per quina estranya raó llegint els discos “referencials” he recordat aquell telegrama del No-Do: “el reportaje de la nena ha sufrido un considerable retraso en su publicación debido a un sin fin de noticias de actualidad más perentoria”. Hi ha coses que no canvien mai… 

Bernat Deltell
Bloc de Bernat Deltell