ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

La música composta per dones, la música del ‘pecat'

10/6/2019 |

 

Un volum recupera la vida de vuit compositores que van desafiar el seu temps i en reivindica l’obra

“Et pots passar 40 anys anant a concerts i tocant un instrument i no sentir mai cap partitura d’una compositora”. A partir d’aquesta esgarrifosa constatació, la historiadora britànica Anna Beer va començar a investigar quin havia sigut el paper de les dones en el món de la composició. Sorpresa: segons la International Encyclopedia of Women Composers, n’hi ha hagut 6.000 des de Càssia, al segle IX, de qui es conserva un himne a Maria Magdalena, fins a l’actualitat. Per recuperar un llegat totalment desconegut, la historiadora s’ha fixat a Armonías y suaves cantos (Acantilado) en vuit dones que abasten un període de 400 anys i la música de les quals, tot i que parcialment, es pot trobar i escoltar.

Ja sabem que en altres àmbits de la creació artística les dones també han patit una invisibilitat absoluta, com per exemple Mary Shelley en la literatura, una autora que va publicar amb el nom del seu marit Frankenstein al segle XIX, o bé la pintora expressionista alemanya Paula Modersohn-Becker, que va haver de lidiar per fer-se respectar en el París bohemi de principis del XX. “La diferència, pel que fa a les compositores, és que per produir el seu art necessitaven un espai públic, actuar en sales de concert, i això les penalitzava encara més perquè anava en contra del principi de la compostura”. En aquest sentit, Beer explica que moltes compositores no van anar més enllà dels àmbits privats o, si eren religioses, els eclesiàstics. “Es creia que les dones, amb la seva veu, podien arrossegar l’home al pecat. La sexualització era tan gran que en algunes èpoques feien passar proves de castedat a les joves cantants”, diu, fent referència a Francesca Caccini. Aquesta florentina del segle XVII va haver de demanar el consentiment patern per poder compondre una barriera - una dansa de batalla-, tal com li havia demanat Michelangelo Buonarroti, segons el qual la música de Caccini era “estupenda”, però això, avui dia, no ho podrem saber perquè s’han conservat molt poques partitures seves. “Totes són compositores reconegudes al seu temps, però després, de mica en mica, el seu llegat s’ha anat tapant, i això ha fet que cada generació de músiques manqués de referents”.

Espantats pel violí
Un dels aspectes més curiosos que analitza l’autora és com les compositores han gaudit de més o menys llibertat segons l’instrument a què s’han dedicat. “A les famílies els espantava moltíssim que les seves filles estudiessin violí perquè es veia immoral i perillós per a una jove, i, no fa tant, el director Yehudi Menuhin deia que no li agradava veure violinistes dones tocant: deia que era com si fessin l’amor amb el seu propi cos”. En aquest sentit, un dels instruments més pudorosos era el piano, l’instrument que el pare de Clara Wieck (després Schumann) va esforçar-se de valent per ensenyar a la seva filla, una nena prodigi. “Sabem que Clara oferia interpretacions molt apassionades, però alhora amb prou feines es bellugava, només les mans, i havia de mantenir la boca sempre tancada”. Aquesta és una de les compositores més conegudes pel triangle amorós amb Brahms. “Sembla que només interessi aquesta història, sense fonament, mentre que es passa per alt la seva música”.

Sigui com vulgui, Schumann és el prototip de compositora que, com tantes d’altres, van renunciar a la seva carrera per donar protagonisme a la del seu marit: Robert Schumann. El pitjor de tot és que ningú els hi demanava: ho feien per voluntat pròpia, pressionades per una societat que esperava d’elles discreció i modèstia. “Va continuar fent gires però va deixar de compondre dos anys abans de la mort del seu marit; va ser ella que es va silenciar, però no crec que fos, com diuen, per ocupar-se de la casa i els nens”.

Camp per recórrer
Clara Schumann, però també Barbara Strozzi, cantant i compositora virtuosa veneciana del segle XVII; la cantant francesa Jacquet de La Guerre, intèrpret de la cort de Lluís XIV; la francesa Marianna Martines, que excusava el seu talent compositiu dient que la seva obra era producte dels seus “dèbils poders”; la filla de Felix Mendelssohn, Fanny Hensel, una intèrpret prodigiosa que va quedar a l’ombra del seu germà; l’aristòcrata parisenca Lili Boulanger, un nervi de composició, que clamava “Oblidem que soc una dona i parlem de música!” i, finalment, la irlandesa Elizabeth Maconchy -“No puc imaginar-me la vida sense compondre”-, totes tenen una cosa en comú: “Van ser dones lluitadores que van treballar de valent”.

Si se li pregunta per la situació actual de les dones en la música, Beer treu unes estadístiques: als Estats Units només un 7% del repertori de la temporada d’orquestres pertany a dones. Una xifra que a Barcelona baixa fins a un trist 1,24%, segons un estudi de programació cultural fet per l’Ajuntament el 2016-17. “Crear, dirigir, és un acte de poder, i encara s’han de trencar moltes barreres perquè les dones s’hi facin un lloc”. A Southbank, Londres, fan una programació exclusiva de compositores, però “gratuïta perquè, com que no són conegudes, no hi aniria ningú”. La historiadora, que ja té al cap un segon volum, oferirà una conferència sobre compositores al Palau de la Música el 17 d’octubre. 

VALÈRIA GAILLARD
Ara

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de