ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Queralt Prats: “Nosaltres no som una escola tot i que eduquem”

17/6/2019 |

 

Des de fa deu anys, la Queralt Prats sap que per canviar el món es necessita paciència tot i no tenir-ne. Prats és impulsora d’ARTransforma, una iniciativa dissenyada per a persones amb i sense diversitat funcional que ofereix oportunitats formatives d’art, dansa i teatre a persones que en tenen poques o nul·les. Parlar amb Prats implica forçosament obrir la ment. A falta de seu, ens reunim en una cafeteria per parlar sobre cultura, educació i món. Recentment ha guanyat el premi Baldiri Reixac, que atorga la Fundació Carulla.

 

Ets músic…

De formació, sí, de professió no ho sé. Hauríem de repensar què és la música. Si entenem músic com aquella persona que toca un instrument i que fa concerts: no, no soc músic. Més aviat en soc poc. Si entenem músic com aquella persona que li surten les coses de l’ànima i toca, sense la necessitat que sigui en concerts, sí. A vegades crec que les definicions que delimiten massa el significat de les paraules. Jo entenc la música com quelcom participatiu i social. Per exemple les tribus africanes: es lleven i ja canten. Això és la música, què passa si ets músic però no estàs en un escenari? És que deixes de ser-ho? Penso que el valor de la música és en moure i remoure emocions. Així que hi ha més persones músics sense estudis que amb estudis superiors, i diria que si ser músic vol dir fomentar aquests valors participatius, socials i emotius, llavors sí, segur que soc músic. L’altre dia em van convidar de ponent a unes jornades de gestió cultural. Jo els deia que s’equivocaven, que jo no soc gestora cultural. Ells deien que sí i reien. Si ho soc és perquè m’hi he trobat. Soc mare, gestora cultural, músic… És això que et deia fa un moment: el significat es veu reduït a la paraula i potser cal obrir aquests límits.

També et consideres activista?

Sí. Soc mare, gestora cultural, músic, activista… Em considero activista perquè estic lluitant per la igualtat d’oportunitats, que al cap i a la fi, són els drets humans, de manera que sí, soc una activista. En els meus últims anys a Anglaterra vaig treballar la música amb projectes socials, i va ser allò el que realment m’agradava. Allà treballàvem la música amb persones amb sordesa, perquè sí que senten alguna cosa. És interessant fer-los veure que sí que poden fer coses que ells mateixos es pensen que no. Quan vaig tornar a Barcelona, va ser el primer col·lectiu amb el que vaig treballar i en explicar-los el projecte es pensaven que estava boja, que m’estava quedant amb ells: “De debò vens amb nosaltres que estem sords a ensenyar-nos música?”. Em tractaven de boja perquè elles mateixes no creien que poguéssin fer, participar, aprendre o gaudir de la música. Llavors vaig entendre que calia sensibilitzar, formar, informar, i lluitar. De vegades ni jo sé exactament què és el que estic fent. Hi ha hagut dies que alguns alumnes de l’ESMUC em preguntaven coses que ni jo sabia respondre. Però és això, crec que tots tenim les mateixes oportunitats i que cal potenciar la inclusió a persones que, per ser diferents, no les tenen. Però és que ens oblidem que tots som diferents.

És com una contradicció de tot el que ens expliquen, no? Sempre ens diuen que tots som iguals.

Ara s’utilitza així: tots som igual de diferents. Però sí, és que cadascú és diferent, de manera que perquè encaparrar-nos a fer tots el mateix? En seguir les mateixes etiquetes. No, no té perquè. Tots hem de tenir les mateixes oportunitats i, a partir d’aquí, que cadascú faci el que més li agradi. Tots hauríem de tenir aquestes mateixes oportunitats d’una vida digna. Què passa si no és un músic que no viu de la música, és menys músic que l’altre? No.

ARTransforma, la teva iniciativa, utilitza les arts com a eina educativa. Quin és el poder de l’art?

Jo crec que l’art és poderós per moltes coses. Per començar tinc la certesa que ho és perquè ho és i perquè l’evidència en general és la mostra que forma part de la nostra societat i de l’individu. És intrínsec, no és una cosa aliena. És una cosa que està relacionada amb la creativitat, i la creativitat no s’expressa només amb l’art. Per això reviso què és i què no és art. La cuina és art? Doncs no ho sé. Sempre estem amb el límit entre les paraules i les definicions, però és evident que la creativitat i l’art van de la mà, i que tothom és creatiu. Aquest és un fet de la societat encara que políticament no es valori. La gent té incorporada la creativitat molt més del que ens pensem, però també és cert que depèn de l’ús que tu en facis. És poderós respirar? Home doncs no ho sé. Amb quina finalitat vius la cultura de respirar? Hi ha gent que en fa una cultura, per exemple la que fa ioga. T’explicaré una anècdota: un dia que anava a casa dels meus pares vaig passar per davant de la perruqueria. Com que m’havia de tallar els cabells, vaig demanar si m’ho podien fer encara que no vaig demanar hora. Em van dir que no, que era impossible perquè la perruquera, la Sandra, es casava i tenia molta pressa. Per felicitar-la, com que portava la viola a l’esquena, li vaig tocar la marxa nupcial. La Sandra es va posar a plorar i, finalment, em va pentinar. L’art és poderós, per això. Si no hagués portat la viola, no m’haguera pentinat. Són aquestes les xerrades que faig jo a l’ESMUC, perquè els músics tenen aquesta tendència a la por de treure l’instrument de l’estoig. Mai s’ha de tenir por de treure un instrument de l’estoig! A vegades els músics no som conscients del poder de la música. I la música no va per si l’instrument està o no està afinat.

Creus que hi ha una barrera elitista alhora de definir-se com a artista?

Crec que hi ha un problema de tecnicismes, d’etiquetes. És el que et deia. Jo em nego a pensar que el meu pare, que cada setmana toca amb els seus col·legues, no és músic. Ell diu que no és músic perquè no sap llegir una partitura. Jo crec que sí que és músic. Hi ha la barrera aquesta dels tecnicismes, la sensació que no tu no ets músic perquè no fas concerts… Què passa si ets músic però no estàs a dalt dels escenaris? Crec que tots som diferents i tots hem de tenir les mateixes oportunitats.

I això deu ser problema educatiu

Per canviar el món cal canviar la cultura. Que no és una cosa fàcil, sinó més aviat complexa. La cultura és el que portem a dins i el que se’ns ensenya. L’educació està a tot arreu. L’educació està més enllà de les escoles. Si que crec que és un dels factors per canviar la cultura, però també les lleis i les polítiques. Crec que amb una llei es poden agilitzar més els canvis. Però per exemple, dir ‘hola’ i ‘adeu’ és educació. Que en una escola els encarregats de la neteja siguin dones és educació, com també que siguin negres o sud-americans també és educació. Que saludin o que no saludin aquests senyors també és educació. També és veritat que amb les escoles XXI s’ha anat notant aquest canvi, com també amb la llei de les escoles inclusives del 2017. En aquest cas, però, tot i que la llei estigui bé, si no s’aplica, no és efectiu. El què jo penso és que qualsevol centre o entitat que es digui “escola”, “centre educatiu” o similar, té l’obligació de treballar cada dia per desmuntar barreres de l’aprenentatge i evitar qualsevol situació d’exclusió. Perquè fent això eduquem en allò que és més important educar: el respecte, la convivència i la riquesa de la diversitat.


ARTransforma

Com treballeu la creativitat?

Amb el que més treballem és la música, però també treballem amb altres arts com el teatre i la dansa encara que són els que menys. Utilitzem l’art com una eina per crear i educar. Primer pensem una temàtica. Aquest any celebrem els 10 anys d’ARTransforma amb un espectacle al Mercat de les Flors que es diu El pas del temps. A partir d’aquí podem partir, en el cas dels projectes de música, des de dibuixos. Per exemple vam pensar “pas del temps: rellotges”, i vam començar a dibuixar rellotges, des de rellotges de sorra fins a rellotges de mar, de sol, de canell, despertadors, etc. També combinem la temàtica amb una investigació prèvia amb qualsevol altre disciplina cultural: sobre l’entropia, sobre els forats negres, hem après la diferència entre la historia i el relat en les pel·lícules, en la literatura… De fet el temps que nosaltres seguim prové de Cronos, un dels déus de la mitologia grega. El que no sabíem és que també hi ha dos altres déus que tracten el temps dins la mitologia. Doncs bé, tot aquest tipus de coneixement cultural el tractem per més endavant crear. Després de dibuixar els rellotges comencem a pensar entre tots com sonaria. Cadascú agafa un instrument que se senti a gust i comencem a musicar els dibuixos. Tothom pot aportar qualsevol cosa, tothom pot participar i així creem. A vegades anem d’allò més macro a allò més micro o viceversa. Per exemple, n’hi havia que s’encaparraven amb el tic tac del rellotge, amb aquest so concret vam haver-lo d’estirar perquè donés peu a una altra cosa, i així creem.

Però no sempre treballeu amb persones amb discapacitat.

Exacte. No només treballem amb persones amb diversitat funcional, sinó que també treballem amb altres col·lectius que són vulnerables i que estan en risc d’exclusió social. Per exemple tenim un projecte que consisteix en que les mares ballin amb els seus fills. Un dels objectius del centre i d’aquest projecte era enfortir el vincle. Vam veure com les mares feien la croqueta i es llençaven per terra amb els seus fills. Però el que va ser realment revelador va ser la cohesió de grup que va transcendir entre mares i nens que venien de situacions de vulnerabilitat molt diferents. Dones que no toleraven que les toquessin o que no tenien afecte amb els seus fills perquè potser venien d’una violació van passar a rebregar-se pel terra lliurement. Evidentment té un efecte psicològic però que jo desconeixia, perquè en aquest projecte jo no treballava amb els diagnòstics sinó amb les persones. La dansa, en aquest cas, va servir per sentir-te part d’una tribu i reconèixer el teu fill. Una noia va explicar-nos l’efecte que sentia amb aquest projecte: cada vegada que venia al centre eren dues pastilles menys que es prenia. És una evidència de perquè l’art és important i és implícit. Hi ha una mirada terapèutica, però és que la participació artística, el sol fet de veure que el que estàs fent té un impacte, també és terapèutic per a tu. Això ens passa a tots. Le teràpia a ARTransforma diguem que són efectes evidents però col·laterals, i si cal treballarem amb la psicologia.

Quin és exactament el teu paper en el projecte? Com us organitzeu a la vostra associació?

Ens organitzem com podem. Som una associació sense ànim de lucre. Jo faig la direcció de l’entitat i m’imagino com una àguila sobrevolant el terreny i si s’han de delegar i distribuir tasques ho faig. Tinc una mirada global de l’entitat i cada projecte té el seu equip. No tots els projectes els he impulsat jo però sí la majoria. És per això que mantinc una vista d’ocell del projecte. Cada projecte té el seu equip de professionals.

I, socialment, com es veu la teva implicació a ARTransforma?

Bé, ara fa justament deu anys que va néixer ARTransforma i és ara quan comencem a tenir un cert reconeixement. Tenim aquesta sensació d’anar molt lents, però és cosa meva, sóc massa impacient per una cosa tan complexa. La sensació aquesta de “mira que solidària, que mona ella” hi és la majoria de les vegades. La gent es pensa que aquí venim i ens ho passem bé, però el retorn a les persones és evident. Perquè tenim evidències. És inevitable replantejar-me què és el que estic fent, si serveix per a alguna cosa. Jo sé que en certa mesura estic canviant el món, però la sensació aquesta que et deia d’anar tan lents em frustra, però és en aquests moments quan vaig a algun dels projectes a observar i miro els ulls, i veig com em miren i amb això n’hi ha prou per seguir tirant endavant ARTransforma.

Quin és el retorn que els hi doneu a tots els participants d’ARTransforma?

Bé, des de fa deu anys combinem l’art, la creativitat i la cultura a l’hora d’ensenyar i treballem amb persones amb diversitats funcionals o col·lectius amb risc d’exclusió social. El retorn pels participants són conseqüències del canvi personal, com quan es creen els cercles quan llancem una pedra a l’aigua. En primer lloc hi ha els canvis personals, individuals, després es canvien les relacions amb els més propers: família, amics, companys, etc. A poc a poc la relació amb el món va canviant, perquè nosaltres som això: un projecte inclusiu on tots som diferents, més enllà de qualsevol disfunció, cadascú té les seves coses. També és cert que el retorn no és immediat, sinó que es va veient al llarg dels anys, i d’això en tenim evidències. És un procés lent, però també està bé, perquè demostra que el retorn personal d’ARTransforma és positiu.

Socialment, però, heu guanyat més reconeixement amb els Baldiri, no?

Sí. Hem guanyat el premi Baldiri Reixac com a projecte, encara que els premis van destinats a escoles i instituts. Això també té molt a dir, perquè nosaltres no som una escola tot i que eduquem. És per això que potser, tot el que porti el nom “escola” hauria d’implementar aquests valors que et deia abans de canviar la cultura, perquè si mirem amb perspectiva, es veu ràpidament que no anem bé. Però està bé aquest reconeixement perquè ens ajuda a créixer quant al reconeixement social que dius tu, a més d’una quantitat de diners, però ja et dic, aquest reconeixement ha vingut després de deu anys.

Com es finança ARTransforma?

És un projecte sense ànim de lucre, de manera que la major part del nostre finançament prové de les subvencions i també d’algunes donacions, però la majoria subvencions. Això és un problema perquè moltes vegades arriben quan un projecte ja està fet, això vol dir que te l’has jugat sense saber del cert si et donaran o no la subvenció. De moment, aquest 2019 hem arrossegat una convocatòria de la fundació Danniel i Nina Carasso. També hem rebut mini ajuts d’instituts públics i de la Diputació de Barcelona i la Generalitat. La fundació Carulla, per la seva banda, ens ha donat un premi per un projecte que farem el setembre. El passat 2018 vam guanyar un premi de l’Art For Change de La Caixa, un premi que només es rep cada tres anys, cosa que no acabo d’entendre perquè pels projectes això només provoca inestabilitat i dificultat a l’hora de tirar-los endavant, ja que la majoria de les vegades es rep un cop ja s’ha fet. Finalment, també rebem donacions com ha estat l’empresa que es diu Henkel i la família de la Georgina Alabern, estem molt agraïdes. 

Maria d'Oultremont
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet