Cerca de notícies

Enquesta

Una novel·la indispensable: ‘El pianista cec'

16/7/2019 |

 

Gairebé em fa vergonya confessar els anys d’amistat que m’uneixen amb David Puertas: 36 per ser exactes, des del primer dia de classe d’un ja llunyà primer de BUP, a La Salle Bonanova. Una escola en què ni ell ni jo encaixàvem per ambient i per sistema educatiu, però que per qüestions familiars i d’altres que no vénen al cas és on vam anar a parar.

En David i qui signa aquestes ratlles fèiem gairebé cada dia camí plegats cap a les llars respectives –a casa seva s’hi berenava molt bé gràcies a l’escalf d’una família tan nombrosa com acollidora- i la nostra manera de jugar mentre caminàvem pels carrers de Sant Gervasi era cantar àries, recitatius i duets d’òperes com Don Giovanni o Rigoletto, a més de les indispensables cançons de Lluís Llach que formarien part de la nostra educació sentimental. Naixia així una forta amistat amarada de complicitats, però també un amor incondicional per la música, a la que els dos ens hem dedicat de maneres semblants, si bé des de realitats diferents.

Des de la seva infantesa i adolescència, la inventiva, la creativitat i la imaginació de David Puertas no tenen límits: des de mots enreixats fins a “sidokus” (sudokus musicals que té publicats amb l’ajut del seu germà Bernat), passant per espectacles infantils-juvenils amb finalitats divulgatives, a més de les classes que imparteix a l’IES Can Puig de Sant Pere de Ribes –on resideix-, l’amic Puertas és un dels millors divulgadors musicals de casa nostra. Era lògic, doncs, que el pas a la ficció fructifiqués de manera natural, i d’aquí que no sorprengui la publicació d’una novel·la com El pianista cec, editada per Pagès, sempre sensible al fet musical.

La per ara primera novel·la de David Puertas aplega molta saviesa musical, però també inventiva i imaginació narratives. És un text ben estructurat i ben escrit, amb un llenguatge planer però que al mateix temps demostra que la recerca i trobada de les paraules senzilles havia d’arribar a tothom després d’un treball acurat, intens i detallista.

Fidel a l’estil lúdic que defineix els treballs de David Puertas, El pianista cec es pot llegir, com Rayuela de Cortázar, de diverses maneres: podríem quedar-nos amb els capítols senars i explorar els universos i les circumstàncies personals de Chopin, Mozart, Wagner, Scriabin, Gershwin, Beethoven, Rakhmàninov, Scott Joplin o Debussy; podríem llegir tan sols els capítols parells i resseguir la història d’un jove pianista, contractat pel vaixell Don Juan per amenitzar les vetllades pròpies dels horribles creuers de plaer de companyies tronades; i, sobretot –i el més recomanable- podríem llegir la novel·la de dalt a baix, d’acord amb la disposició de l’autor. És així com, mentre evoquem la composició a Valldemossa del preludi op. 28 nº15 de Chopin inspirat en una gota d’aigua, el pianista contemporani explica les seves lliçons de mans del mestre Llavaria; o com mentre se’ns narra la trista existència de Scott Joplin i el seu ragtime basat en la col·lisió de dues locomotores, el pianista del Don Juan narra les seves dificultats per tocar al piano temes jazzístics, “per culpa” de la seva formació eminentment clàssica.

I és que per damunt de tot El pianista cec és un cant d’amor a la música i als seus oficis, especialment al del músic que ha de fer de tot per sobreviure: tocar al Palau de la Música, al Liceu, a un cabaret del Paral·lel, a un saló de ball i ocupar el poc temps lliure restant en impartir classes a alumnes díscols i desvagats, tan interessats en la música com Gandhi en el tràfic d’armes. I és aquí on Puertas deixa entreveure circumstàncies autobiogràfiques que no desvetllarem, però que formen part de l’ADN de l’autor. I que, és clar, emocionen qui coneix l’autor.

La novel·la de David Puertas, a més, deixa anar sense pedanteria ni sofismes interessants reflexions sobre la música en si mateixa, des de la seva morfologia i constitució, cosa que inclou evocacions com la del silenci: “Sempre s’ha dit que la música és la combinació de sons, però la definició completa no hauria d’oblidar els silencis: la música és combinació expressiva de sons i silencis. I potser, per donar al silenci la rellevància musical que li escau, caldria afegir que la música és tot allò que s’esdevé entre dos silencis” (p. 101). Per treure’s el barret.

La recomanació és clara i directa: llegiu El pianista cec. I comenceu a comptar enrere per llegir la segona novel·la de David Puertas. 

Jaume Radigales
Núvol