Cerca de notícies

Enquesta

Magrané anotat

18/7/2019 |

 

Joan Magrané, el compositor selvatà, Djokovic del baixcampet i col·laborador d'aquesta santa casa, envoltat de musiqueta. — RTVE

 

Un amic em va dir que quan parlava amb Joan Magrané sentia com si el franquisme no hagués existit. He decidit comprovar-ho. Quedo amb ell en una cafeteria de moda de Barcelona, no viu aquí, hi passa, està a punt d’agafar un avió. A mi el que m’interessa d’ell és el que llegeix, la seva música no gaire, de moment.

 

«La música la porto dins des de molt petit, és com si comencés amb mi, però els llibres no, van venir després. Recordo que el llibre que em va fer començar a llegir va ser L’ocell de foc de l’Emili Teixidor. Explica la infantesa de Jaume I, com es relaciona amb trobadors, etcètera, és un llibre molt musical. Del batxillerat recordo el descobriment de Ruyra, Marines i boscatges concretament. Amb set o vuit anys vaig llegir un llibre de converses amb compositors famosos que em va deixar fascinat. M’interessa molt també tota la tradició espiritista, o les realitzacions del misteri en l’art, l’artista com a místic i tots aquestes coses una mica estranyes. Dono molta importància a la inspiració, més que a la inspiració a l’enlluernament. Gaudí deia “Els peus són més extremitats que les mans”, i crec que es refereix al contacte amb el món, que pot trobar-se passejant. Es veu que caminava molt Gaudí», diu rient.

 

Sent la sinestèsia dels autors modernistes, com a bon músic. Els músics no tenen material, tot ho agafen de les altres arts, dels poetes, dels pintors, i a partir d’aquí treballen, la música és massa transparent, s’encarna gràcies a les arts menors que la rodegen i li donen de mamar. Li pregunto si va notar en algun moment la transformació cultural del país dels últims deu anys, la de la literatura concretament, el pas del desprestigi i la invisibilitat al moment actual, que per resumir direm que és diferent. Diu que s’ho ha trobat però més a nivell del que es diu dels llibres que no pas dels llibres mateixos, que sempre han sigut excel·lents. «Altra cosa es la propaganda, l’acadèmia, el reconeixement i l’establishment, però als llibres, per a mi, la literatura del país, no hi ha gaire cosa que els hi faci ombra. Per exemple el Mendoza, m’agrada i em diverteix, aquell del Pomponio Flato o anant més enrere els realistes màgics sud-americans. Però a mi ja m’agradava més el Tísner de Paraules d’Opòton el vell, la imaginació que hi ha i el missatge de fons.Les històries naturals del Perucho deu ser el llibre que he rellegit més, està ple d’erudició, però erudició com a artefacte estètic, no com a pedanteria».

 

Sí que sembla que el franquisme no hagi existit parlant amb ell sí.

 

—I la teva música?— li pregunto.

 

—La meva música és com una ruïna del passat reconvertida, transformada i feta real. No m’ha interessat mai l’abstracció, ni les coses massa intel·lectuals com les avantguardes. Per això m’agrada molt Miró i el seu primitivisme. Les coses concretes, les coses concretes. Repeteix. Com que no hi ha infraestructura ni Estat ni res, no es perd el temps en elaboracions teòriques, pensades per demostrar que allò que es fa és el que s’ha de fer. Els francesos es passen la vida teoritzant i, al final, tenen tota la faramalla de la teoria però amb aquella gran teoria no produeixen res. Aquí, com que tot va en contra es va al gra, es produeix l’obra artística concreta, i no es perd el temps en edificar el palau de prestigi o la tomba monumental. De vegades clar, ningú et defensa i no et prenen seriosament, però l’obra està feta, ja vindran a donar-li valor. Tu fes-la. Mira, és com a l’època de Carner i d’Ors, el que es va arribar a fer en pocs anys és inaudit. No van perdre el temps. O com ara fa el Pedrals, no perd el temps en pedanteries però mires els llibres i allí dins està ple de coses, idees, tota una estètica, etcètera.

 

—Sí, al Pedrals em sembla que li és igual el què diran, o millor, li dic, suposo que pensa: «Ja ho diran».

 

Magrané veu una línia de continuïtat en la cultura catalana en aquest aspecte, produïda per no haver tingut un Estat. No serveix de res crear un corpus o un prestigi perquè serà arrasat per l’enemic, insisteix, no el tindràs mai perquè no te’l validaran mai, per tant pots passar directament a l’obra concreta. Amb això el prestigi ja el tens, no pots esperar que te'l regali l’enemic. No ens cal. El que diu em fa pensar en el molt que es van equivocar els escriptors de la generació anterior fent el tifa als premis i les recepcions, fent veure que tot era normal, dedicats a la construcció de l’exoesquelet de prestigi i reconeixement i oblidant-se del cultiu específic de l’obra. Només n’ha quedat l’esqueleta que per llei et correspon quan t’atorguen la creu de Sant Jordi, el dia de la mort, que té conya també que el premi que reps per contribuir a una cultura sigui una esquela i un memento mori.

 

Al Baix Camp, diu Magrané, tenim un mica enveja del cas de l’Empordà i per això anem a la contra i hi ha individus que fan llibres contra Pla, o gent com Puig i Ferreter, que a mi m’agrada molt eh, però que es considerava el millor escriptor de la història de Catalunya, pobre. 

Abel Cutillas
Tarragona Digital