Cerca de notícies

Enquesta

Música a totes hores

23/7/2019 |

 

El Festival de Saintes omple de notes el dia amb formacions com Les Arts Florissants, Collegium Vocale Gent o Vox Luminis

Acostumats a una programació sempre previsible, l’oferta musical del Festival de Saintes (Nova Aquitània, França) és un regal a l’oïda amb una programació molt imaginativa interpretada per músics de primera fila en què hi dominen les grans formacions franceses com Le Concert Spirituel, Les Arts Florissants o l’Orchestre du Champs-Élysées, però també grups procedents de Bèlgica que han estat i són capdavanters amb tantes coses com és el cas de Collegium Vocale Gent, Het Collectief, Vox Luminis o Graindelavoix.

La forta presència de músics belgues en aquesta edició es podria explicar perquè aquestes formacions estan de moda, perquè el director del festival, Stephan Maciejewski, havia cantat durant molts anys amb la que dirigeix Philippe Herreweghe, però sens dubte hi són perquè són molt bons i perquè ja són habituals de Saintes havent participat en edicions anteriors.

La qualitat domina un festival que ha ofert tres concerts diaris del 12 al 20 de juliol en un lloc de gran bellesa com és l’Abadia de les Dames convertida en una cité musicale on es viu la música gairebé les 24 hores del dia, des del despertar al matí escoltant per exemple el que assagen els músics de la Jove Orquestra de l’Abadia, fins acabar a les tantes de la nit amb els intèrprets que a la tarda han cantat un Dixit Domimus entonant amb una copa a la mà Bésame mucho a la plaça de l’abadia.

 

De Monteverdi a Mahler

Estem acostumats a veure i escoltar la mezzosoprano Lucile Richardot cantant Monteverdi amb John Elliot Gardiner, per exemple, però costa imaginar-la en un repertori post-romàntic interpretant Das Lied von der Erde, de Gustav Mahler. I això és el que va cantar, el 14 de juliol amb l’orquestra Het Collectief en una proposta del director del festival. La versió que es va oferir de la que hauria d’haver estat la novena simfonia del compositor era la que Arnold Schönberg havia començat a transcriure el 1920 per a una orquestra reduïda i que el musicòleg Rainer Riehn va acabar el 1983.

Dirigia la orquestra un aparentment fràgil Reinbert de Leeuw, de 81 anys, que es va encaminar cap al podi amb l’esquena corbada i fent algunes tentines, però un cop assegut davant de l’orquestra va treure una fortalesa inaudita per conduir a músics i solistes en una obra plena de dificultat, aconseguint que l’orquestra reduïda sonés gairebé com una orquestra plena. Tant és així que el tenor Yves Saelens, que en aquesta obra ha de cantar com un heldentenor, tenia dificultat a fer-se sentir en els moments de màxima potència orquestral.

No va ser el cas de Richardot en aquesta entrada seva en un nou repertori. Va cantar les cançons que Mahler assigna a la mezzosoprano amb tot al seu lloc, sobretot l’afinació i també la dicció, i amb absència d’una gestualitat que en aquestes cançons de gran tristesa es innecessària. La repetició al final del darrer moviment de la paraula Ewig (Eternament) pronunciada l’última vegada amb un fil de veu casi inaudible va ser de les que posen la pell de gallina. I quan la veu ja s’havia apagat i l’orquestra també i el públic aplaudia enfervorit, l’expressió de la cara de Richardot era la de no acabar-se de creure que ho havia fet. 

Rosa Massagué
Política&Prosa