Cerca de notícies

Enquesta

Sigueu lliures, deia Wagner

2/8/2019 |

 

El Festival de Bayreuth s’estrena amb un ‘Tannhäuser’ que remet al pensament revolucionari del compositor

Richard Wagner era un artista abrandat i exuberant tan a l’hora de compondre com a la d’escriure. Instal·lat a Dresden el 1842 després de diverses peripècies personals i professionals, es va implicar molt directament en la lluita política. Eren anys d’una gran efervescència arreu d’Europa que va abocar en les revolucions burgeses del 1848. El compositor era bon amic d’un dels pares de l’anarquisme, de Bakunin, i seguidor de l’altre, de Proudhon.

El 1845 va compondre Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg (Tannhäuser i el torneig de cant al Wartburg), una òpera que enfronta un món antic i encotillat representat pel concurs poètic presidit per una dona pura i celestial com és Elisabet i el mon de l’artista, del creador lliure que ha conegut l’amor terrenal amb Venus. Intuint potser com acabaria la revolució a Saxònia el 1849, és a dir, malament, Wagner també condemna el seu Tannhäuser a morir, això sí, redimit pel sacrifici d’Elisabet.

En aquells anys d’efervescència política Wagner escrivia: “Destruiré aquest ordre de coses […] soc la Revolució”. En el mateix escrit que titulava precisament La Revolució, feia una crida als pobles de la terra a ser lliures: “Lliures en el voler, lliures en l’obrar, lliures en el fruir”. Aquesta triple llibertat és la que inspira la nova posada en escena d’aquesta òpera que ha inaugurat l’edició d’aquest any del Festival de Bayreuth i que firma Tobias Kratzer.

De totes les partitures de Wagner, Tannhäuser és la que té més variants (unes 30) que a l’hora de la veritat queden reduïdes pràcticament a dues versions, la de Dresde (1845) i la de París (1861). El director d’escena ha preferit la versió de Dresden, menys desenvolupada musicalment, però feta en el moment en que el compositor es declarava un revolucionari disposat a canviar-ho tot. La mirada de Kratzer a la historia del poeta que ha viscut el món del plaer (Venusberg) i de l’emancipació i que per això es rebutjat i condemnat pel establishment (Wartburg) coincideix amb la del compositor. No es pot dir doncs, que hagi inventat res.

La posada en escena comença com una road movie amb quatre a la carretera. El Venusberg és en aquest cas una vella furgoneta Citroën ocupada per Venus, el nan Oskar, la drag queen negra i barbuda Le Gateau Chocolat, i un pallasso que no és altre que Tannhäuser. Per allà on passa, el quartet pregona el triple desig llibertari del compositor i ells mateixos són els primers en aplicar-lo. La bacanal és un àpat que han afaitat d’un Burger King i el que empeny al poeta a deixar aquest món de llibertat total és l’atropellament, sembla que mortal, d’un guarda mentre fugen després de ser descoberts mentre omplen per la cara el dipòsit de benzina.

Pel davant i pel darrera

A partir d’aquí i amb un gran sentit del humor, avança la interpretació de la òpera que es planta al mateix teatre i parc del festival. Els cantaires del Wartburg i amics de Tannhäuser són els cantants que estan interpretant l’òpera en una versió més que clàssica. Representa que han sortit a prendre la fresca durant l’entreacte, moment en el que retroben a Tannhäuser. I aquí és fa evident la doble trama d’aquest posada en escena, una de teatral que és la representació i l’altre de suposadament real que és la de les tensions i les relaciones entre les persones que interpreten l’òpera que en el fons són les mateixes. Elisabet, per exemple, apareix abans d’hora per plantar-li una bona bufetada al Tannhäuser retornat per haver-la abandonat, mentre els espectadors són els pelegrins que al toc de les fanfàrries de rigor per anunciar el començament de cada acte, corren no pas a Roma si no als seus incòmodes seients.

Sembla embolicada aquesta doble trama? Gens. Kratzer l’explica molt bé amb una part teatral, la de la representació, i l’altre, la suposadament real, amb una gran pantalla on es veu en blanc i negre tot el que passa fora de l’escenari i així sabem, per exemple, que el cantant que interpreta Wolfram està realment enamorat de la que interpreta Elisabet i desesperat perquè el seu amor no es correspost. És un Wagner pel davant i pel darrera, com la cèlebre comèdia, només que pel davant també passen coses imprevistes com és l’aparició de Venus en una de les seqüències mes hilarants. Enfilant-se amb una escala, ella i els seus dos companys, el nan i la drag queen, han aconseguit entrar al teatre pel mateix balcó des el que Adolf Hitler saludava a les masses en les seves repetides visites a Bayreuth després de penjar-hi un cartell amb la crida wagneriana a la llibertat en el voler, en l’obrar i en el fruir.

Al tercer acte ja ningú riu. Bayreuth s’ha convertit en un lloc desolat, mort, en el que només hi ha restes del que havia estat el teatre, la furgoneta-Venusberg mig trinxada i Oskar, el nan que com l’Oskar Matzerath d’El timbal de llauna, de Günter Grass, ha estat testimoni de l’enfonsament d’un món. Els peregrins que tornen de Roma s’han convertit ara en uns sense sostre que agafen com si fossin relíquies les miques que queden d’aquell teatre. L’arribada d’Elisabet a aquest paratge en busca de Tannhäuser és un dels moments teatralment més emotius quan el nan li dona de menjar. Com ho és, i en aquest cas també musicalment, el plany angoixat del poeta que no ha estat perdonat i que, havent perdut tota fe, estripa i crema la partitura que porta a sobre des del primer moment.

Kratzer ha fet un treball molt intel·ligent. Planteja amb molta claredat el paper de l’artista creador i contestatari en una societat tancada i conservadora. I ho fa amanint-ho amb moltes referències a la historia del festival. La desolació del tercer acte i la crema de la partitura recorden Der Ring des Nibelungen, concretament la darrera jornada de la producció de Frank Castorf. El conill que corona la furgoneta és una picada d’ullet al Parsifal de Christoph Schlingensief. Al viatge inicial amb la furgo passen per una planta de biogàs a punt de tancar en referència a l’anterior Tannhäuser que tenia per escenari una planta de metà en una producció fracassada que va tenir una vida molt curta. I la drag queen? Kratzer recordava així que fa gairebé 60 anys el públic més retrògrad del festival rebia indignat a Grace Bumbry, la primera negra que va cantar al festival. Era Venus amb l’Elisabet de Victoria de los Ángeles el 1961.

Grans intèrprets

L’òpera és teatre i és música. Tot aquest enginy del director d’escena funciona perquè l’interpretaven unes veus que s’acostaven a la perfecció. En primer lloc la de Stephen Gould en el paper protagonista que va fer un tercer acte dels que no s’obliden, però també Lise Davidsen com Elisabet, una soprano que tots els pronòstics la veuen com la digna successora de les més grans cantants wagnerianes com van ser-ho Kirstin Flagstad o Birgit Nilsson.

La resta del repartiment era mereixedor de tot aplaudiment, començant per la mezzosoprano Elena Zhidkova que a més de cantar molt bé va ser una actriu còmica de primera, i el baríton Markus Eiche que va donar molt bé el paper d’un Wolfram patidor. Cal dir que un dels papers menors l’interpretava el tenor asturià Jorge Rodríguez-Norton convertint-se en el tercer espanyol que actua a Bayreuth després de De los Ángeles i de Plàcido Domingo. L’única pega musical va ser la direcció poc encertada del rus Valery Gergiev.

Aquest Tannhäuser acaba com comença, com una road movie, només que ara son dos a la carretera, Tannhäuser i Elisabet. Finalment lliures, però en la mort. 

Rosa Massagué
Política & Prosa