ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

On són les dones compositores?

7/8/2019 |

 

Sempre he trobat curiós que un món sovint romantitzat per liberal i bohemi com és el de les arts acabi sent de fet on més costen d’assumir els canvis. Quasi sembla que la devociópel sublim hagi quedat encastada i congelada en unes estructures cada cop més corcades. En cristià: on són les dones? Perquè, sí, s’ha parlat, s’ha reclamat i fins i tot tenim organitzacions (@onsonlesdones) que amb molta paciència denuncien el buit que se’ns fa a la meitat de la població encara ara, però en molts aspectes sembla que la cosa no avança. Ja només a partir de la pròpia experiència puc dir que en deu anys de carrera musical no se m’ha manat mai conèixer l’obra d’una compositora. En canvi, però, no ha faltat l’anècdota de Clara Wieck i el suposat intríngulis-culebrot amb Schumann i Brahms.

Ni com a músic ni de públic he pogut veure en directe una directora d’orquestra. Segueixo comprovant que, encara que als conservatoris hi hagi majoria d’estudiants dones, als llocs de treball passa justament el contrari. I això en “lo meu". Encara que no em toqui directament, estic segura que tambépassa en les arts plàstiques, el cinema i el teatre. El món avança a velocitat de 4g però el motor que fa temps havia estat la cultura ara resta estàtic. És cert que la figura del geni és pesada: deu mil quilos de misticisme, cinc mil més de veritat. Ni el segle vint-i-u l’ha pogut moure per fer espai a una narrativa que no sigui la del gran home pensant. Perquè, malgrat ser una molt bona figura, inspiradora i tot el que vulguis, estàteixida d’un punt tant estret amb cert model de masculinitat que acaba engolint tot aquell que no casi amb el motlle. Les dones que participen en cercles artístics acaben sent muses, companyes o amants; les més actives en la producciód’art són considerades dotades d’una gràcia inexplicable, d’un do, un favor diví, però mai reconegudes com a professionals, ideòlogues, creadores, o, en fi, genis. Fins i tot, en algunes ocasions sembla més fàcil donar l’estatus de “one of the boys”, com una mena de raresa, abans que assumir que dona, tècnica, professionalitat i talent no suposen cap contradicció.

Anna Beer, autora del llibre Armonías y suaves cantos. Las mujeres olvidadas de la música clásica proposa una història del triomf de la compositora per sobre les estructures i prejudicis d’un món encara avui massa masculinitzat. El llibre està dividit per capítols, cada un centrat en una de les autores que tracta fent alhora un retrat de cada període musical fins ara. Beer ens parla de les adversitats, sí, però també dels camíns que van saber trobar aquestes vuit dones per fer sentir les seves melodies. El llibre inclou obres i autores que no s’arriben a ensenyar fora d’ambits especialitzats, democratitzant aixíla possibilitat d’existir com a compositora, com a geni.

Per molt que m’agradi queixar-me, avui ho faig perquè crec que aquest tema té una sol·lució, i és precisament la que proposa l’autora: canviar la perspectiva. La falta de dones compositores als nostres llibres té sentit perquè, literlament, sempre n’han faltat, dins i fora dels llibres. No s’estudien es perquè no n’hi havia gaires, clar, però si no n’hi havia és precisament perquè no estava normalitzat, com sembla que tampoc ho estàa ra. Justament el que cal per canviar la situacióés normalitzar la figura de la dona artista, i aixòpassa per tenir-ne referents. En la seva introducció, Beer explica que encara que podria centrar-se en les penes i misèries que suposava escriure música sent dona en segons quines èpoques, no volia articular la narrativa a partir del victimisme i la justificació, posant el fòcus en el “no poder escriure”, sinó que ella prefereix fer un relat del èxits de les que ho van aconseguir, cada una a la seva manera. Amb aquest plantejament, Caccini, Strozzi, Jacquet de la Guerre, Von Martines, Hensel, Schumann, Boulanger i Maconhy, les autores que tracta, poden servir precisament de precedent vàlid per la construcció d’un sòl que farà néixer l’aspiració al títol de geni també a nenes, noies i dones.

El llibre de Beer, doncs, és una exploracióde vuit casos de dones que van poder escriure, interpretar i a vegades publicar les seves composicions en un espai encara més masculí que el d’avui en dia. L’autora ens relata el context de cada una i com van saber trobar maneres per fer-se lloc al món de la música malgrat els obstacles que s’anaven trobant. Podria considerar-se un manual de supervivència per la dona geni, una recopilació de casos inspiradors i, sobretot, un granet de sorra per la muntanya que pot ajudar a alçar futures compositores a trencar el sostre de vidre.  

Ofèlia Carbonell
La Llança

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de