ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

La fèrtil llavor de Seed Music

2/9/2019 |

 

Offertorium: Barcelona Clarinet Players
Les Set Fulles del Faig: Carles Marigó & Marco Mezquida
Influences: Cosmos Quartet.

La crisi del mercat discogràfic (provocada en bona part pel canvi d’hàbits en la compra d’aquell bé de consum que tal dia anomenàrem CD i també a causa d’aquesta nefastíssima creença, àmpliament compartida, segons la qual la música ha de ser gratuïta peti qui peti, com si fos un bé caigut del cel) ens ha regalat, no obstant això, la gràcia d’obligar la indústria del compacte a replantejar els seus fonaments, i és així com cada vegada són més els segells que batallen contra els elements de la parsimònia per distingir-se ordint un producte realment singular que no es limiti a regurgitar el repertori que emboteix la majoria de sales del planeta amb els mateixos intèrprets de sempre. Aquest és el cas de Seed Music, la màquina sonora que pilota Rut Martínez Ribot, centrada en promoure intèrprets catalans de maduríssima joventut (tot i que això de la joventut cada dia va més a l’alça) i a posar en consonància de nivell la música del país amb els sons de la gran tradició europea; així ho posen de manifest les vuit novetats que ha publicat Seed fins a dia d’avui, una iniciativa que també pot presumir d’una excel·lent nòmina d’artistes als qui presta serveis de management.

Offertorium, la darrera novetat dels Barcelona Clarinet Players
Comencem doncs la festa amb Offertorium, la darrera novetat dels Barcelona Clarinet Players, disc íntegrament conformat per peces d’autors catalans vius compostes expressament pel quartet de Javier Vilaplana, Manuel Martinez, Martí Guasteví i Alejandro Castillo. El CD pren el nom de la gran peça que hi signa Bernat Vivancos, una obra amb què el compositor barceloní ha volgut expressar el màxim sentit possible d’austeritat melodicorítmica i harmònica: tramada al voltant d’un interval descendent que la vertebra com un leitmotiv, a la faisó d’un plor renaixentista que va extingint-se paulatinament, la partitura aconsegueix cabussar-nos en una esfera mística (hi ajuden els apunts al tam-tam d’Ignasi Domènech) i aconsegueix que la nostra respiració s’identifiqui, ben arribat el final, amb la dels intèrprets, en màgica conjunció.

El disc continua regalant-nos un nivell altíssim amb la Caça Nocturna del reusenc Joan Magrané, un tripartit d’estampes boscanes inspirada en les fotografies que George Shiras va publicar a la revista National Geogràfic, conegudes per captar instantànies d’animals salvatges de nit i vora els llacs més feréstecs de Nord-Amèrica. El subtítol del primer moviment (Um Mitternacht – Waldweben) ja ens informa de la intenció mahleriana d’evocar els sons de la natura a través del teixit instrumental, amb el vernís wagnerià que sempre tenyeix la música de Magrané, en aquest cas deutora dels murmuris tenebrosos dels matolls del Parsifal i dels deliris boscans de Siegfried.

La música viva demostra que pot combinar profunditat intel·lectual amb tocs d’humor. Així succeeix a Like someone in Love, un arranjament creatiu del conegut estàndard de Jimmy Van Heusen i Johny Burke, aquí exageradament dilatat en el temps (com si la melodia fos presonera d’un vinil que gira a una velocitat propera al zero), amb l’objectiu de convertir la base musical a una sonoritat pràcticament estàtica en què el discurs musical sempre sobreviu entre parèntesi. Com en tot el disc, els Barcelona hi mostren una precisió tècnica insultant, especialment visible en la reproducció dels defectes tècnics del suport original i traduint perfectament la intenció irònica de la peça. Escolteu també les darreres obres del CD: Trames de Carlos de Castellarnau i Restless wind de Josep Maria Guix, per molt que no estiguin a l’alçada d’aquestes tres primeres joies.

Les Set Fulles del Faig
La improvisació és una pràctica musical que a casa nostra compta amb pioners de referència mundial com ara n’Agustí Fernández i que ara campa lliure amb una sòlida nòmina d’instrumentistes que ben aviat crearà escola. A Les Set Fulles del Faig, aprofitant la inspiració d’un poema carnerià (recitat com déu mana per Pere Arquillué, guest star de la proposta), Carles Marigó i Marco Mezquida ens regalen una lliçó d’art en la impro que és una autèntica orgia entre dos pianos. Així ho mana el poema de Carner, de fet, que va comptant el vagareig d’unes fulles en l’aire i, a la seva darrera estrofa (La fulla que era, just, al cim de la brancada/la meva amor sotjà./Entre son cos i el meu lliscava refiada/i ja no va passar), ens indica que l’impediment en qüestió és provocat perquè els dos amants fan l’amor i tenen els cossos enganxats. És aquest el leitmotiv d’aquest disc irrepetible en essència, com mana el propi gènere, on la música és com sexe i desig, que tot ho pot; i així ens predisposem a escoltar-lo, com si fos un acte únic que no tornarà a passar.

A Mig aire els dos pianistes ens demostren primer la seva filiació clàssica, i els temes van passant de llarg amb naturalitat; primer hi escolto una espècie de Rachmaninov aflamencat, després hi noto Debussy a través d’una cascada d’arabescos que semblarien fullaraca vivíssima. Lentament, els pianos van percaçant-se i els intèrprets s’acosten a la contemporaneïtat, també al jazz i al ritme primitiu que Stravinsky va convertir en avantguardista: els instrumentistes gaudeixen tant que fins i tot hi sentim algun gemec, i la primera sessió acaba quasi com una trobada zíngara, amb els grans trossos de fusta negre percudits com si foren el cos d’un amant que desitgem amb força. Després arriba Com de foc, en què la música es barreja amb el poema carnerià de forma més explícita, i el fullatge agafa encara més frisança. Nosaltres anem resseguint el camí del verd perdut mentre ho escoltem, car la improvisació també conforma un tipus diferent d’escolta en la qual experimentem un nou temps conformat d’espera, de sons i silencis que simulen un present continu.

Acabem el comentari discogràfic amb Influences, del Cosmos Quartet, sorprenent per l’expertesa amb la qual Helena Satué, Bernat Prat, Lara Fernàndez i Oriol Prat afronten un repertori difícil de nassos: el Quartet en Mi bemoll major, Op. 64, No. 6 de Haydn i el Quartet Núm. 3 en Si bemoll major, Op. 67 de Brahms. Del primer, sobta la consciència dels músics en abraçar una partitura en la seva subtilesa tonal, a partir de la qual no només es determina la tensió volumètrica, sinó també el ritme i l’estructura general de la peça. Es fa palès en les tendríssimes dissonàncies de l’Andante, en què el violí primer regala una lliçó de com ajustar el vibrat a la justa expressivitat, especialment en la transició al mode menor; la reexposició al tema principal, al seu torn, ens sorprèn amb una fluïdesa extraordinària. Així també en un Brahms especialment deutor de la lliçó haydiniana, que al tercer moviment Agitato (dedicat irònicament i famosa al violoncel·lista Engelmann) exhibeix una deliciosa realització de la melodia a la viola, així com un impecable balanç entre la frisança i la precisió. Sobta tanta precisió i maduresa en una formació que, a ulls clucs, podria passar per haver tocat durant lustres.

Com passa en els tres CD que comentem, tot aquest detallisme sonor no seria audible sense la producció exemplar de Santi Barguñó a la presa de so, i també cal destacar l’interès de Seed en presentar les seves novetats en un disseny i cobertes impecables. Si aquesta llavor continua amb el mateix nivell de fruita resultant pot acabar esdevenint un segell de referència europea. L’ambició hi és: els resultats, de moment, són òptims i demostren que el futur de la música catalana està en mans d’uns artistes immensos que tenim l’obligació moral de promocionar i d’escoltar. A Seed, si més no, ja hi tenen el seu espai natural.

Aquest narrador de sons es treu el barret; i en ell, us ho asseguro, no és cosa gens habitual. 

Bernat Dedéu
El temps de les arts

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de