Cerca de notícies

Enquesta

L'òpera entra al museu

19/9/2019 |

 

CaixaForum traça en una mostra la història d’aquest gènere artístic amb un viatge per vuit ciutats que van viure grans estrenes mundials, Barcelona inclosa
 
Música, poe­sia, arts visu­als, tea­tre i dansa: l’expo­sició és, com l’òpera, mul­timèdia
Ende­vina ende­vi­na­lla: quin gènere artístic avui d’aurèola dis­tin­gida i eli­tista va néixer en un con­text deca­dent per entre­te­nir el poble? L’òpera, un invent italià que ràpida­ment es va expan­dir per tot el con­ti­nent i en va sono­rit­zar durant qua­tre segles els sen­ti­ments, les emo­ci­ons i els ide­als humanístics, però també les pug­nes polítiques, soci­als i econòmiques. Amb l’òpera, Europa es va posar davant del seu mirall. És la història de l’òpera la banda sonora de la història d’Europa? Res­pon­dre-ho és el repte de l’expo­sició Òpera. Passió, poder i política, que pre­senta Cai­xa­Fo­rum Bar­ce­lona fins al 26 de gener amb un dels seus habi­tu­als segells de garan­tia: el pro­jecte ha estat con­ce­but pel Vic­to­ria and Albert Museum.

Com que això va d’òpera, la mos­tra inte­gra totes les arts que hi con­flu­ei­xen: música, poe­sia, arts visu­als, tea­tre i dansa. Més de 300 objec­tes (ins­tru­ments, esce­no­gra­fies, pin­tu­res...) s’adap­ten al seu espe­rit mul­timèdia. I a més amb un dis­seny espec­ta­cu­lar. “Una experiència immer­siva com mai hi ha hagut a Cai­xa­Fo­rum”, exclama la direc­tora adjunta de la Fun­dació Bancària La Caixa, Elisa Durán. I no exa­gera.

Perquè una cosa és entrar a La Scala de Milà o al Liceu de Bar­ce­lona i una altra, en un museu. Aquí s’ha de par­lar per a tots els públics, no només per als ente­sos. L’expo­sició és autènti­ca­ment didàctica i en abso­lut insubs­tan­cial. Tam­poc pretén traçar una història com­pleta de l’òpera. El que pro­posa és un viatge per vuit ciu­tats que en un moment d’aquests qua­tre segles van viure “punts d’inflexió fona­men­tals en la història de l’òpera”, subrat­lla la comissària Kate Bai­ley, con­ser­va­dora del Vic­to­ria and Albert Museum. Vuit ciu­tats lli­ga­des a vuit com­po­si­tors i a les vuit òperes que aquests hi van estre­nar. Vuit llocs, vuit genis i vuit obres: això és l’expo­sició Òpera.

Aquest viatge no podia començar enlloc més que a la Venècia de mit­jan segle XVII, una ciu­tat en declivi. La pesta havia liqui­dat un terç de la seva població. Però així i tot, o pot­ser com a reacció a això, els vene­ci­ans es van afer­rar a la diversió. I és en aquest ambi­ent que es va engen­drar l’òpera. No a cap llotja de vips, sinó a la Venècia popu­lar. L’inco­ro­na­zi­one di Pop­pea, de Mon­te­verdi, va debu­tar al car­na­val de la ciu­tat dels canals el 1642.

Sense dei­xar el període bar­roc, anem a Lon­dres a fer el tafa­ner en la pre­sen­tació mun­dial de Rinaldo, de Händel, el 1711. No sem­blava fàcil per a un autor ale­many amb llen­guatge italià convèncer el públic anglès. I no ho va ser. “Va fer por que aquell art euro­peu con­ti­nen­tal pogués matar Shakes­pe­are”, indica la comissària. De fet, els recels els va pro­pa­gar sobre­tot la premsa. El que són els espec­ta­dors, volem dir els de ment oberta, van lite­ral­ment al·luci­nar amb aquell mun­tatge que enllu­er­nava amb efec­tes esce­nogràfics mai vis­tos, amb l’ús de foc, aigua i aus reals.

Som a Viena. A la Viena il·lus­trada que es va ena­mo­rar de Mozart quan hi va estre­nar, el 1786, Le nozze di Figaro. Un any després, el com­po­si­tor por­ta­ria la seva con­questa artística a Praga. A l’expo­sició s’imposa el piano que va tocar a la capi­tal txeca, el mateix ins­tru­ment on va parir les notes de Don Gio­vanni. Veure’l també emo­ci­ona.

Fem escala a Milà. Aquí la cita la tenim amb Verdi. El seu Nabucco, del 1842, va tenir una trans­cendència artística enorme. Però també política. En la Itàlia de domini austríac, l’òpera no va ser­vir només per satis­fer el plaer del per­so­nal, sinó també per dotar-lo d’un himne per a la seva lluita naci­o­na­lista. A Cai­xa­Fo­rum podem ras­tre­jar la par­ti­tura ori­gi­nal sense dei­xar d’escol­tar el Va, pen­si­ero, el cèlebre cor del ter­cer acte.

No gai­res anys després, a París, la gran­deur la va posar un com­po­si­tor de pro­funda essència germànica: Wag­ner. Hi va por­tar Tannhäuser, el 1861. En va cui­dar tots els detalls. Però d’èxit en va tenir més aviat poc. El tre­ball va ser rebut “amb hos­ti­li­tat”, diu la comissària. L’audiència fran­cesa de l’òpera no la va dige­rir bé, però per con­tra aque­lla radi­ca­li­tat sí que va tenir un poderós influx en els pin­tors que cer­ca­ven nous camins plàstics, entre ells Manet.

I ara una parada que no estava pre­vista al prin­cipi del viatge: Bar­ce­lona. No la van con­si­de­rar els res­pon­sa­bles del Vic­to­ria and Albert Museum quan van idear l’expo­sició per a la seva seu, però ara s’han avin­gut a incor­po­rar-la en la seva gira per l’Estat espa­nyol, que ja ha pas­sat per Madrid. Segons la comissària, n’estan encan­tats perquè “el cas Bar­ce­lona és dife­rent de tots els altres. Aquí l’òpera va ser pro­mo­guda per la bur­ge­sia indus­trial”. Aquí no hi havia, cer­ta­ment, cap monar­quia ni cap estat. Ho sabem de sobres.

I quina obra repre­senta el moment operístic bar­ce­loní? Pepita Jiménez, d’Isaac Albéniz, estre­nada el 1896 al Liceu. “Hauríem pogut esco­llir moltíssi­mes altres obres i autors perquè a l’Estat espa­nyol tot es va estre­nar aquí”, afirma Josep Pons, direc­tor musi­cal del Liceu, que ha par­ti­ci­pat acti­va­ment en l’apor­tació cata­lana del pro­jecte. L’ele­git: Albéniz, del qual també s’exposa el piano. I un deliciós retrat que li va fer Ramon Casas.

El museu lon­di­nenc no sap encara si Bar­ce­lona que­darà defi­ni­ti­va­ment inte­grada en l’expo­sició quan faci la seva iti­nerància per Itàlia i per Rússia. No ho des­carta. Serà interes­sant saber la decisió final.

Dres­den és la penúltima ciu­tat que visi­tem per assis­tir a una altra fita: Salomé, de Ric­hard Strauss, el 1905, que va ser rebut­jada en diver­sos tea­tres per la seva moder­ni­tat. La sexualíssima Salomé no era pre­ci­sa­ment el model de dona que volien els que s’entes­ta­ven a pre­ser­var els vells valors de l’antic règim. Però Europa estava can­vi­ant. Les avant­guar­des artísti­ques empe­nyien els nous temps.

Men­tres­tant, s’estava incu­bant l’ou de la serp. El 1934 Sta­lin es va enfu­ris­mar amb l’òpera Lady Mac­beth de Mtsensk (una altra dona alli­be­rada que sor­tia de la norma), de Xos­takòvitx, que va debu­tar a Lenin­grad, i la va can­cel·lar.

El que havia de venir no seria millor. Ni per a la història d’Europa ni per a la història de la cul­tura. Fi del viatge. 

MARIA PALAU
El Punt/Avui