Cerca de notícies

Enquesta

Òpera sense password

25/9/2019 |

 

El CaixaForum, del 19 de setembre del 2019 al 26 de gener del 2020, presenta l’exposició Òpera, passió, poder i política per apropar el gènere de la lírica a tots els públics.

Sovint la paraula “òpera” ha estat percebuda en l’imaginari popular com a concepte d’ostentació, ni prou accessible ni suficientment pròxima a la cultura de masses. Una visió esbiaixada i tòpica que a dia d’avui és possible de desmuntar fàcilment gràcies a les propostes que l’apropen a tots els públics. Un al·licient cultural que el trobem present a la cartellera de les sales de cinema, a les promocions per a joves, infants i adults, òpera als petits teatres, sales de concert, parcs, mercats, carrers, i en qualsevol espai comunitari… La crida és omnipresent i la voluntat organitzativa de centenars d’entitats empeny nous projectes tot i la precarietat econòmica que es veuen obligades a afrontar.

 

UN VAGATGE D’ÈXIT
El 2017 el Victoria and Albert Museum de Londres tirà endavant una iniciativa que explorava les possibilitats d’una mostra museística de gènere operístic. Gràcies a la tasca de la comissària Kate Bailey, conservadora d’exposicions sènior i productora del Departament d’Arts Escèniques del Victoria and Albert Museum de Londres, amb col·laboració de la Royal Opera House de Londres i l’assessorament del seu director, Kasper Holten, l’exposició Òpera, passió, poder i política aconseguí el repte d’apropar nous públics a un recorregut que resumia 400 anys d’història a través de 7 ciutats europees, que corresponentment havien esdevingut el lloc d’estrena d’una òpera. També entorn a l’obra i figura del compositor hi convergirien tot d’elements exposats, per posar de relleu el context polític, social i artístic de cadascun dels 7 períodes triats per a la mostra. Una realitat que es repetí a Madrid, només dos anys més tard, quan a principis d’aquest 2019 l’Obra Social “La Caixa” en tramità la importació, aquesta vegada amb el suport d’entitats, teatres i museus de l’estat espanyol i la col·laboració dels mateixos organitzadors que ho feren possible a Londres. L’èxit obtingut a la capital madrilenya acabà proclamant aquesta exposició com la més visitada de la història de totes aquelles que CaixaForum ha organitzat fins a dia d’avui.

A Barcelona l’exposició arriba exactament amb els mateixos elements i seccions que la conformaren a Madrid, amb la col·laboració del Gran Teatre del Liceu. Ambdues ciutats han comptat amb l’afegit d’una vuitena secció a la mostra que fa referència al compositor Isaac Albéniz, amb la seva òpera Pepita Jiménez. Un tret que posa de manifest la convergència artística de l’exposició per tal d’apropar-la també al reflex social i autòcton. La suma de la mostra engloba diversos exemplars en cadascun dels períodes històrics de la música, la moda, la literatura, la dansa o les arts plàstiques. El recorregut s’inicia amb el suport d’uns auriculars que guien al visitant a través de l’itinerari i que se sincronitzen a través de diferents pistes musicals segons per on es passa. Els àudios inclouen des de la presentació de benvinguda i observacions del director musical Josep Pons, fins a prop de 30 fragments musicals de diverses òperes que es poden escoltar en cadascun dels punts de l’itinerari.

 

QUATRE SEGLES DE MÚSICA EN QUARANTA CINC MINUTS
El viatge s’inicia a la renaixentista Venècia de Claudio Monteverdi el 1642, que compta amb la presència del manuscrit original de L’incoronazione di Poppea del compositor italià; és l’època en què l’òpera traspassà l’entreteniment de l’àmbit privat a l’esfera pública. El recorregut transporta seguidament l’espectador cap a Londres, quan Georg Friederich Häendel estrenà Rinaldo; exemple del període que confrontà les tensions socials d’una òpera tradicional anglesa en declivi per l’arribada de la moda d’inspiració europea, l’òpera italiana i els castrati. La Viena de Mozart el 1786 és presentada a continuació amb la irrupció de la il·lustració i l’estrena de l’òpera còmica Le nozze di Figaro, apartat que inclou el piano que Mozart tocà davant del Papa en la seva visita a Praga. De Viena a la Milà del Risorgimento italià, amb l’estrena de Nabucco de Giuseppe Verdi el 1842. La partitura original del cor d’esclaus hebreus “Va, pensiero” acompanya la fita històrica que suposà la unificació del país, esdevenint un himne de llibertat. Tot i la peculiaritat que suposa la relació de Wagner amb la capital francesa, l’acció es trasllada posteriorment a París el 1861 amb l’estrena de Tannhäuser, període d’una gran esplendor operística i que serví d’inspiració a grans artistes com Manet; tanmateix, també d’una gran polarització de l’audiència. El viatge passa també per la Barcelona modernista amb l’estrena de Pepita Jiménez d’Isaac Albéniz al Gran Teatre del Liceu, el 1896. Una parada que posa de relleu la transformació urbanística de la ciutat a través de les obres de Ramon Casas o l’Exposició Universal de 1888. Tot seguit, el modernisme avança cap a Dresden, el 1905 amb l’estrena de la Salomé de Richard Strauss. Una recepció d’escàndol degut a la bogeria que suscitava l’obra. L’apartat inclou diverses representacions artístiques de la mateixa, fins i tot amb dissenys de vestuari de Salvador Dalí i Versace. Finalment, el viatge conclou a Sant Petersburg (Leningrad) , amb l’estrena de Lady Macbeth de Dimitri Xostakóvitx el 1934. Un exemple de la censura que li aplicà Stalin i que combina l’espai amb material d’avantguarda, propagandístic, i amb d’altres elements inèdits de la producció d’òpera soviètica. L’exposició també consta d’un epíleg que fa referència a les òperes estrenades al s. XX I XXI amb l’expansió del gènere d’Europa cap a la resta del món. Hi figuren obres com Peter Grimes, de Benjamin Britten, i Einstein on the Beach de Philip Glass, entre d’altres.

La meticulosa tria d’elements al voltant dels vuit apartats de la mostra sembla haver estat determinant sobre les òperes que finalment han estat escollides per a representar cadascun dels espais. No en va, s’ha comptat amb més de 300 objectes de més de 30 institucions, des d’instruments i partitures originals fins a vestuari, escenografies, pintures, gravats i dibuixos, amb obres de Degas, Manet, Kirchner, Casas, Dalí o Versace, entre d’altres. Potser hom trobaria a faltar haver esmentat d’altres compositors imprescindibles com Gioachino Rossini, Giacomo Puccini o Georges Bizet, tot i que potser no hagués estat possible complir amb els tres eixos que planteja la mostra o bé comptar amb un fons d’elements tan complert com el que ofereixen les combinacions que finalment han conformat l’exposició, amb gran encert. Paral·lelament, també existeixen diverses activitats que complementen la presentació al CaixaForum com el cicle Òpera filmada del 6 al 24 d’octubre, i el cicle de conferències A l’entorn de l’òpera a càrrec del crític musical Jaume Radigales, entre el 30 de setembre i el 28 d’octubre. En tot el seu conjunt, l’exposició esdevé una classe magistral perquè el visitant curiós i desconeixedor de l’àmbit operístic en surti amb un breu mapa conceptual de principi a fi. Aquesta és la base per tal de suscitar interès en un futur sobre la persona, fent-la partícip de la pròpia història. Perquè més enllà del CaixaForum hi ha milers de preguntes que hom podrà fer-se sense haver de tenir un password, sense una contrasenya limitada únicament a un públic selecte. Una barrera que finalment s’haurà alçat per poder abraçar l’òpera sense complexes. 

Andreu M. Miret
Núvol