Cerca de notícies

Enquesta

Equip de somni per a una ‘Turandot' futurista

30/9/2019 |

 

El Gran Teatre del Liceu obre la temporada del seu vintè aniversari amb Turandot, sota la batuta del mestre Pons i amb posada en escena i videocreació de Franc Aleu. Es podrà veure al coliseu de la Rambla entre el 7 i el 25 d’octubre. Prèviament, el dia 5, tindrem nova sessió de LiceuUnder35.

Turandot és un símbol per al Gran Teatre del Liceu: era l’òpera que s’havia de representar quan l’incendi de 1994 va arrasar les restes de música que quedaven a les parets, i va ser la que va inaugurar el nou teatre el 1999. Ara tornem a tenir el testament musical de Puccini entre nosaltres per celebrar el vintè aniversari de la reobertura del teatre.

L’òpera explica la història d’una -suposadament- cruel princesa xinesa que exigeix als seus pretendents que responguin a tres enigmes per casar-se amb ella i, en cas de no encertar-los, moriran, tal i com s’anuncia a l’inici de l’òpera, “Popolo di Pechino! La legge è questa…”. Encertats els tres enigmes pel príncep Calaf, el deure de la princesa és casar-se amb el desconegut, però es resisteix. El príncep li respon amb un altre enigma: “Si endevines com em dic abans de l’alba, a l’alba moriré”, i ella accepta. Turandot fa mans i mànigues per assabentar-se del nom, però no té èxit. L’única que declara saber-lo és Liù, però mai el revelarà. La noia serà torturada i quan Turandot li pregunta què és el que dóna tanta força al seu cor, ella diu: “Princesa, l’amor!”, i es dirigeix a la princesa amb l’ària “Tu che di gel sei cinta”, dient-li que també ella aprendrà què és l’amor. A continuació, Liù furta una daga a un soldat i s’apunyala. Aquí acaba la part escrita per Puccini, però després s’esdevindrà el gran duet d’amor entre Turandot i Calaf -ara sí, revela el seu nom- i, segellant el seu amor amb un bes, festegen la seva felicitat amb la joia del poble.

Turandot es podia haver presentat com “una dona sense ànima, un monstre que no comprèn el misteri de l’amor”, mentre que Calaf, el pretendent, seria “un romàntic agosarat que obre els ulls de la princesa a la realitat més amable -gràcies, a més, a la bondat infinita i el sacrifici de Liù”. Res més lluny que aquest plantejament el de Franc Aleu, que considera que, en l’època del #MeToo, cal fer un gir feminista a l’òpera: “També pot ser entesa com una dona autosuficient i aliena a qualsevol convenció patriarcal, i Calaf com una mena d’obsés a qui sembla que no hi ha cap negativa que pugui aturar-lo”, llegim al programa de mà del Liceu. I continua: “Quan Turandot rebutja la seva oferta passional, Calaf mai accepta el ‘no’, l’interpreta com un ‘sí’ reticent, un dubte que el du a empènyer en una sola direcció, i que l’acostarà al comportament obsessiu de l’assetjador”.

L’espai escènic és totalment contemporani, filtrant-se a la vida privada dels altres, com ocorre a avui dia amb les xarxes socials, els mecanismes de control de la societat per part dels mitjans de comunicació, en definitiva, una immersió a l’era del “Big brother”. L’escenari s’inundarà de colors, textures, videocreacions i gestualitat corporal al servei de dos oposats: l’amor i el fàstic. Tot això, amb una proposta high-tech plena de metàfores visuals. Es tracta de recollir el passat per mirar al futur de forma directa, amb robots, il.luminació de nova generació, colors electrònics, moviment múltiple continuat, audiovisuals i un vestuari a l’alçada de les circumstàncies: Chu Uroz ha creat unes peces amb llums led que es controlen per wifi. Els colors i els grafismes lumínics canvien amb la veu i la música i d’acord amb el rol de cadascun dels personatges. Tres elements dominen: tres escales plataforma que giren, una piràmide desplaçable amb porta abatible i roborts col.laboradors o, com anomena Aleu, “COBOTS”, en una geometria circular concèntrica que permet girar i desplaçar-se per crear diferents espais als tres actes. Realitats paral.leles i mons virtuals conflueixen en aquesta aposta del Gran Teatre del Liceu.

Aleu recrea “un món fred i virtual on el poble viu sota l’obsessió d’un personatge frígid que desconeix l’amor vertader i que detesta el gènere masculí. Un món golafre amb un rerefons amargant en què tots gaudeixen de la seva bellesa, com qui viu en un videojoc fantàstic”. I afegeix: “Gràcies a una Liù devastadora, Turandot coneix l’amor…, però no en Calaf, sinó l’amor universal que competirà amb el seu poble en germanor. Calaf, l’assetjador, entendrà massa tard l’abast de la tragèdia que ha causat la seva ceguesa i tindrà un final com es mereix”, comenta Aleu.

A la roda de premsa Aleu va mostrar el seu agraïment per l’aposta valenta envers algú com ell, que no és director escènic, i va afegir: “Estic impressionat del treball del Liceu”. Ha hagut de treballar amb “la imatge de dona malvada però és tot el contrari, una esclava de la seva condició social, algú que neix en un lloc determinat i està obligada a allargar una estirp contra la seva voluntat. Lluita per defensar-se durant tota l’acció”. I rebla el clau dient: “És mes esclava Turandot que Liù!, però el seu món impregna tota la societat”.

Turandot s’ubica a la Xina, en un passat indeterminat que, segons Aleu, ens queda molt a prop: “En el futur el nostre món serà global i homogeni. Tots viurem en realitats paral.leles sense adonar-nos-en. Serem dependents d’aquest món, com una droga i no en podrem fugir, com Turandot”. El director escènic afirma que “aquell món té un rerefons amarg que tots viuen, essent el símil perfecte del món de la realitat virtual, que impregna tota una societat, un món al qual habitem i que atrapa Calaf”. Explicava que la piràmide central representa el poder, però també és la presó de Turandot, “una casa-ciutat amb una bombolla de protecció, un món tancat que es blinda a l’entrada d’uns virus, un món on Timur i Liù no hi participen”.

El director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, recordava el foc del 1994 amb un joc de paraules: “Es va crear una espurna creativa que ha creat aquesta nova producció i les que vindran”, afirmava, amb una il·lusió envers el futur, sobretot tenint en compte que la temporada anterior s’havia fet un pas endavant amb la nova producció de l’Enigma di Lea, i ho celebrava amb el “màxim goig”.

Per la seva banda, el director musical del Liceu, Josep Pons, destacava la importància de situar l’òpera musicalment: “Puccini té una veu singular, que neix en el si del verisme per crear un espai propi, sense abandonar mai la tonalitat”. La seva riquesa melòdica i la seva bellesa harmònica el fan “exhuberant”, i afegeix: “Hi ha, però, un petit canvi de direcció vers el simbolisme, ja que no era absent al que succeïa”, tot i que el mestre afirma que Puccini estava més a prop del teatre que no pas del món de la música, malgrat tenir “les orelles obertes”. Va fer un paral.lelisme amb Debussy, i fins i tot amb Mahler i “no pas per qüestions rítmiques però sí per orquestració Pretushka d’Stravisnki, especialment en Ping, Pang i Pong”. Tot plegat, en un “còctel personalíssim” que obre una “via pròpia” en una espècie de negació envers la tradició verdiana. Turandot “és molt exigent amb les veus, requereix potència, grandesa i un ampli registre” i, tot i que l’orquestra és titllada de “voluptuosa” està perfectament escrita.

El repartiment està a l’alçada de la celebració: l’estrella serà una gran estimada de la casa, la soprano Iréne Theorin que, a la roda de premsa, es mostrà honorada de ser la imatge del Liceu aquesta temporada i, sobre l’òpera, afirmà: “És una història amb moltes lectures i capes i ens permet jugar amb colors com mai”. Lise Lindstom, que acompanya Theorin com a Turandot, remarcava la “càlida relació entre l’equip” i, tot i que afirma haver estat partner de Theorin en el rol en diverses ocasions, ara “m’enfrontava a un repte que canvia la concepció del que sempre hem pensat sobre l’òpera de Puccini”.

Jorge de León i Gregory Kunde encarnaran el príncep Calaf. De León va fer una al.lusió al tango Volver per expressar que es retrobava amb el Liceu i alhora feia equip amb companys nous en aquest repte, en la línia del que afirmava Kunde, que posa en relleu la importància de sentir-se “en família” al Liceu.

La dolça Liù anirà a càrrec d’Ermonela Jaho i Anita Harting. Jaho comentava que “l’amor de Liù és l’amor en majúscules, al qual tothom té necessitat”, i afegia: “Liù no és dèbil ni tímida, és els colors del turment, d’una ànima lliure, és un esser humà que viu l’amor fins allà on fa mal, va més enllà del fet egoista, i viu una catarsi en què la seva ànima s’allibera”.

L’emperador Altoum estarà encarnat per Chris Merritt, Timur ho seran Alexander Vinogradov i Ante Jerkunica, mentre que Toni Marsol serà Ping, Francisco Vas, Pang, i Mikeldi Atxalandabaso serà Pong. Completa el repartiment, que es podrà veure entre el 7 i el 25 d’octubre al Gran Teatre del Liceu, el Mandarí de Michael Borth. 

Aina Vega i Rofes
Núvol