Cerca de notícies

Enquesta

Pablo Heras-Casado: “Acomodar-me en un repertori no va amb la meva personalitat”

1/10/2019 |

 

Director d’orquestra. Publica el disc ‘El sombrero de tres picos / El amor brujo’, que va enregistrar a L’Auditori amb la Mahler Chamber Orchestra.

Un Pablo Heras-Casado (Granada, 1977) “en estat de gràcia” va dirigir El sombrero de tres picos i El amor brujo a L’Auditori de Barcelona l’abril passat amb “entusiasme encomanadís”. En va deixar constància el crític de l’ARA Jaume Radigales: va ser “una vetllada musicalment memorable”. Aquells dies Heras-Casado estava enregistrant les dues obres de Manuel de Falla amb la Mahler Chamber Orchestra, la soprano Carmen Romeu i la cantaora Marina Heredia. El resultat és un disc que acaba de publicar Harmonia Mundi.

Explica que va estar deu anys somiant fer aquest projecte de Falla. ¿L’ha fet quan tocava?

Sento que sí, tot i que si l’hagués fet fa cinc anys segurament et diria el mateix. Penso que les coses tenen la seva oportunitat i el seu moment, i ara tinc més maduresa per prendre riscos. La maduresa de vegades sembla que signifiqui estabilitat i serenitat, però jo crec que la maduresa et dona també l’oportunitat i l’espai per prendre riscos.

Volia allunyar Falla de la lectura folklòrica postromàntica. ¿Com ho va plantejar?

Hi ha una part més conceptual i filosòfica i una altra molt pragmàtica i científica. Falla estava vivint a París en una època d’efervescència extrema, amb uns companys de viatge com Serguei Diàguilev, Stravinsky, Satie, Picasso... En aquest context no es pot pensar que Falla escriuria música acomodatícia i decorativa. Tot el contrari. A més, Falla tenia totes les qualitats per formar part d’aquest cercle artístic. També sabem que l’ús del folklore era una manera de buscar nou material. Igual que van fer Bartók i Stravinsky, la part folklòrica era un mitjà per fer una revolució. Després, l’ús que s’ha fet d’aquest folklore ha generat interpretacions molt més costumistes, regionalistes, però hi ha una partitura, i aquesta és la part científica: una partitura extrema, amb una obsessió brutal per representar ritmes i figures melòdiques d’una manera molt radical, àcida, sarcàstica. Hi ha una actitud de música contemporània i revolucionària. És com un quadre cubista.

Es tracta de resituar Falla en la tradició que li correspon al costat de Ravel, Debussy, Stravinsky...

Absolutament. En la modernitat més salvatge. És una música molt salvatge, i l’orquestra poques vegades sona a orquestra simfònica postromàntica. Hi ha un altre tipus de concepció instrumental.

A El amor brujo Falla volia penetrar en l’ànima d’allò que anomenen jondo. ¿Com es fa el mateix un segle després?

El jondo és molt més radical, aspre i brutal del que un pensa que és el flamenc. No és una cosa necessàriament elegant o refinada, però sí que és molt sofisticada i complexa. Falla va saber penetrar-hi combinant molt bé el color de la veu flamenca amb els colors orquestrals. Després a Espanya es van fer moltíssims passos enrere en la concepció musical, i altres compositors van compondre música basada en el folklorisme amb una actitud de pensar la música molt conservadora, i molt regionalista i nacionalista, que no ha portat enlloc. Però Falla sí que va saber penetrar-hi molt bé.

¿Creu que en l’època de Falla hi havia debat sobre apropiacionisme?

No, de cap manera. Això de l’apropiacionisme em sembla una cosa tan estúpida... Si de sobte Falla utilitza el flamenc, se n’està apropiant? Està respectant i homenatjant. Com passa ara amb Rosalía, que l’ataquen injustament perquè tot ho fa amb tot el respecte i l’admiració, i a més amb molt d’estudi al darrere. Ella no pretén ser Carmen Linares ni Camarón ressuscitat i transformat en dona. No és això. Crec que al darrere hi ha respecte, i que el que fa és seu. No intenta ser ningú més.

Els pròxims mesos vostè dirigirà una dotzena d’orquestres diferents. ¿És gairebé com un repte?

Sempre m’ha mogut molt el repte com a filosofia, com a actitud, però no com si fos una competició esportiva. Durant moltíssims anys vaig haver de ser un supervivent: jo volia dirigir, i dirigir on fos, com fos i amb qui fos, perquè és el que m’agrada. Vaig acostumar-me a dirigir cors, bandes, quartets, orquestres de cambra, i a fer arranjaments de sardana, a fer música folklòrica, música del segle XVI i el que fos. I tot intentava fer-ho bé i amb la mateixa dedicació. I ara quan dirigeixo orquestres també em plantejo que cada oportunitat és un repte. Hi ha hagut anys que he fet entre 20 i 25 debuts amb orquestres de tot el món. És complex, és complicat, és una bogeria! Però també he après moltíssim. Acomodar-me en un repertori no va amb la meva personalitat ni amb la meva creativitat. Avui dia segueixo dirigint moltes orquestres i molts repertoris diferents, però tot està molt triat, molt calculat i molt pensat. Sempre hi ha una raó.

L’any que ve dirigirà al Real de Madrid La valquíria, la segona part de la tetralogia wagneriana. ¿Wagner és un repte especial?

Estic acostumat a reptes grans i a obres molt grans, però Wagner és una altra cosa. Jo, que sempre he estat bastant agosarat i impacient, amb Wagner no he tingut cap pressa. Vaig pensar que ja arribaria el moment de fer L’anell del nibelung, i crec que no em vaig equivocar perquè el repte és enorme. Pensa que és una cosa que va ser escrita fa més de 150 anys i que encara segueix suposant un repte, fins i tot amb el nivell que tenen les orquestres avui dia, que és infinitament més gran no només que el de fa 150 anys, sinó que el de en fa 50. I també el nivell tècnic dels teatres, el dels cantants... Segueix sent un repte avui en dia per a tothom. L’anell del nibelung

és l’obra d’art més gran que existeix, més que les piràmides. Són setze hores de música i teatre inventades i creades per una sola persona. Crec que no hi ha una creació més gran que aquesta
 

Ara