Cerca de notícies

Enquesta

Vera Martínez: “Costarà encara trobar una dona directora equivalent a un Mehta”

1/10/2019 |

 

Membre fundadora del Quartet Casals, es posa al capdavant de l’onca en format de cambra per interpretar ‘Fronteres del terror i de la guerra’. Dissabte, al Prat del Roure

Vera Martínez, violinista, cofundadora del Quartet Casals, es posarà dissabte al capdavant de l’ONCA com a concertino-directora de Fronteres del terror i de la guerra. Al programa, Edward Elgar, Anton Webern i Dmitri Xostakóvitx, per fer un repàs del que va ser l’Europa de les dues grans guerres; per il·lustrar-ho, textos sobre l’Andorra d’aquell moment i aquells que la van triar com a lloc per refugiar-se, uns fragments llegits per Gerard Claret, que cedeix el seu lloc a Martínez i s’estrena com a narrador en aquesta producció. Com dèiem, dissabte a les 20.30 hores, al Prat del Roure.

Comencem amb un tema que està a la palestra: el de les dones que dirigeixen orquestres. Un espai a conquerir encara?
Potser sí. Bé, jo he d’especificar que no sóc directora, encara que aquí agafi el paper, però és una orquestra en format cambrístic, que és com fer quartet quasi. És cert que n’hi ha moltes, de dones directores; si més no, més que abans, però és cert que per al públic més generalista encara se li fa estrany veure en la posició de directora una dona. Espero que tot arribi. Aviat.

Potser el tema seria tenir un Zubin Mehta en dona, una figura femenina que fos així de mediàtica.
Jo no em crec que no hi hagi cap dona capacitada per ser-ho, si és això el que vols dir. Però és cert que desconec molt el món dels directors. Mehta quants anys fa que està a la palestra? Quaranta, cinquanta? Ens costarà encara trobar una dona així, però crec que estem més a prop de trobar un equivalent en dona, si puc donar una visió més positiva.

Per la resta, la dona al món de la clàssica està equiparada, o passa com amb les actrius, que cobren menys que els homes?
Depèn. Hi ha moltes qüestions a considerar. Nosaltres hem de compaginar el fet de ser mares; en el món de l’orquestra les dones no cobren menys per ser-ho, que però sí hi ha el tema de les baixes de maternitat, i aleshores es complica: al final acabes cobrant menys, quan fas números. Però és difícil resumir el tema. Hi ha dones molt potents, algunes intentem fer feina per les que arriben darrere, però tota ajuda és poca.

Abel Tomàs, company seu al Quartet, ja havia dirigit l’ONCA. Com li va arribar a vostè el projecte?
Directament des de Gerard Claret, que ens uneix una amistat des de fa ja molts anys. M’ho va proposar i va sortir. Són obres que, menys Elgar, han estat escrites per a quartet i després arranjades per a orquestra de cambra. Era el programa ideal per posar-me al capdavant, les conec molt bé.

Es va estrenar al Palau, a Barcelona. Com va ser la resposta?
Va funcionar molt bé. No és un programa massa llarg però sí divers, i amb els textos i les projeccions es crea un ambient que va més enllà de la música.

Què tal Claret de narrador?
[Riu] Al principi ho vaig trobar molt divertit. Bé, és molt inspirador. Té una veu molt maca. No sé si el primer cop estava nerviós, i mira que és un home tranquil.

Entrem més en detall al programa?
Primer, la Serenata per a cordes d’Elgar; Langsamer Satz (moviment lent) de Webern i Quartet núm. 8 de Xostakóvitx. Tres autors que van viure aquestes guerres i es tracta de veure com cadascú es va veure afectat i ho va reflectir a les obres, o tot el contrari, va estar en un altre món . La de Webern és de la primera època, molt tonal, hiperromàntica, i veiem com Elgar segueix en un món molt romàntic, fins a Xostakóvitx, que va dir prou i va reflectir què passava a la seva música, amb una música molt personal, una melodia que és una cita del seu nom: Re, Mi, Do, Si, en alemany és DSCH: Dimitri Xostakóvitx.

El Quartet Casals passa ja de les dues dècades. No deu ser fàcil. I convertit en un referent.
Portem 22 anys tocant junts. Érem molt joves i no miràvem molt cap al futur, només la feina diària: estudiar, estudiar i assajar i fer camí. No hi havia cap quartet estable, així que vam obrir camí. Estem molt contents amb el que fem, com la integral de Beethoven, que ara acabarem d’enregistrar. I d’obrir una porta darrere nostre.

I és difícil mantenir la formació tant de temps?
Sí, molt complicat: quatre persones, quatre personalitats i carreres. Però és com una família. 

Alba Doral
Diari d'Andorra