Cerca de notícies

Enquesta

Jessye Norman, una veu de mantega

1/10/2019 |

 

Diva, molt diva, la soprano gaudia del privilegi de sentir-se una deessa dalt dels escenaris

Ha mort Jessye Norman. Una dona gran. Una gran dona. I una de les millors cantants afroamericanes de la història, comparable a la grandesa artística de Grace Bumbry o Leontyne Price.

Norman tenia uns dots comunicatius inqüestionables. Diva, molt diva, gaudia del privilegi de sentir-se una deessa dalt dels escenaris, tant en teatres com en sales de concert. Qui signa aquestes ratlles va poder-la viure i gaudir en els recitals que va oferir a Barcelona, organitzats per Ibercamera. En un, la tos impertinent d'una espectadora no menys impertinent trencava l'encís d'un lied. Norman, una geganta dins i fora de l'escenari i vestida i pentinada amb un toc inapel·lablement afro, va fulminar amb la mirada l'emissora d'aquells estossecs, sense deixar de somriure, sense deixar de cantar, obrint lleument mans i braços com volent dir: "Homeeeee..."

Jessye Norman deixa interpretacions i gravacions de referència: Mozart, Berlioz, Wagner, Strauss... Va ser reina de l'òpera, però també (i m'atreviria a dir sobretot) del lied. Els 'Wesendonck lieder' de Wagner, les 'Quatre últimes cançons' de Strauss, les 'Nuits d'été' de Berlioz i els lieds més romàntics de Schubert queden com a pedres de toc a les quals caldrà recórrer cada cop que vulguem reivindicar una artista de cap a peus.

La de Jessye Norman era una veu originàriament de soprano lírica pura. Però els harmònics i l'ús magistral de les ressonàncies cranials convertien aquell lirisme en una veu de timbre untuós, penetrant, pròxim al d'una soprano dramàtica. Una veu de mantega que lliscava amablement, sense estridències.

Només les més grans viuen i actuen com Jessye Norman. Només les més grans marxen per quedar-se per sempre. Perquè la seva veu ressona i ressonarà en les memòries personals i en els afortunats enregistraments que ens lleguen. 

Jaume Radigales
Ara