Cerca de notícies

Enquesta

Carles Guinovart, pedagog, compositor i activista musical

4/10/2019 |

 

La mort de Carles Guinovart per força ha comportat una sotragada profunda a l’ambient musical i no solament musical per causa de la transcendència de la seva trajectòria en la doble faceta de compositor i de pedagog en la qual va excel·lir al llarg dels darrers quaranta anys.

Nascut en el si d’una família reincorporada a Barcelona en els primers anys de la postguerra civil després d’un obligat exili a França, l’ambient procliu a l’afecte per la música, encara que sense dedicació professional, inclinà el jove Carles vers aquest art en les vessants de la creació i de la pedagogia. Això el menà a una trajectòria que comptà amb el mestratge de noms tan significats en el mestratge musical de la postguerra al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, com Josep Poch, -que més tard esdevindria el seu sogre-, Joaquim Zamacois i també Xavier Montsalvatge.

El Premi d’Honor d’Harmonia, Fuga i Composició certificà uns mèrits que aviat es traslladarien a la praxi de l’ofici en un aplec de composicions de diverses característiques, a les que ens referirem tot seguit. El capítol discent l’amplià a les classes d’Olivier Messiaen al Conservatori Nacional de Música de Paris. També va participar en l’efervescència dels cursos estivals de Darmstadt: autèntica universitat i alhora santuari laic d’obligat pelegrinatge a la cerca de la font dels corrents més rupturistes de l’estètica musical del moment, sota el guiatge de sacerdots i profetes com Boulez, Ligeti, Stockhausen, Nono, Xenakis, Cage, Hindemith, el mateix Messiaen, Leibowitz, etcètera.

D’aquest substrat tan consistent de formació, va sorgir una obra no extensa però sí substant entre les que destaquen a l’àmbit del gran format, Moviment simfònic –Al·legoria pitagòrica- estrenada al Palau de la Música Catalana per l’Orquestra Ciutat de Barcelona el dia 11 de desembre del 1976 dirigida per Antoni Ros Marbà; Simfonia en dos moviments, estrenada també al Palau de la Música Catalana el 20 de desembre del 1980 per la mateixa OCB sota la batuta del mateix Ros Marbà ; Concert per a piano i orquestra “Mosaic” estrenada el 29 d’octubre del 2009 per l’OCB dirigida per Michel Decoust amb interpretació solista de Carme Poch, la seva esposa, a qui estava dedicada la composició. La mateixa OCB dirigida per Eiji Oue, interpretà a L’Auditori el 20 de novembre del 2011 l’obra Klangfarbe. Encara cal citar el poema simfònic L’Àngel de la mort inspirat en una obra de Brueghel i ja en camp del petit o mitjà format una obra especialment notable, Voyage au fond du miroir per a dotze cordes solistes, que li va valer el Premi Ciutat de Barcelona l’any 1989. Altres obres a remarcar, Arabesc, Stella Splendens, per a guitarra, etcètera. També va compondre el poema simfònic Variacions estilístiques per a cobla estrenat per la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona a la segona edició del cicle Cobla, Cor i Dansa al Palau l’any 2000 sota la direcció de Ros Marbà i en la mateixa formació cobla, Suite barroca, premiada l’any 2003 al Concurs Céret-Banyoles. La seva obra s’ha projectat a diversos països del continent europeu, Israel, Estats Units, etcètera.

Una de les característiques del conjunt de la seva producció és la fermesa i consistència de la seva morfologia: son obres ben construïdes, ben estructurades, fonamentades en una aprofundida introspecció intel·lectual, que alhora exhibeixen la solidesa d’un ofici dominat i també d’una gran honestedat en el sentit de no fer concessions a cap credo estètic aliè a les seves afermades conviccions

Però potser allò que ha donat un relleu més intens a la seva carrera ha estat la dedicació a la pedagogia sobre la base d’una dilatada trajectòria com a catedràtic de Composició i Orquestració al Conservatori Superior Municipal de Música, des d’on afermà un considerable prestigi que el portà a ser cridat per diverses instàncies pedagògiques prestigioses de l’estat com és el cas, entre d’altres, de la Escuela Superior de Música Reina Sofia, o la Escuela Superior de Música del País Basc, Musikene, i en els darrers anys com a professor de composició a l’ESMUC.

Eren especialment estimats els seus coneixements sobre anàlisi musical. I en aquest sentit cal fer esment de l’atenció que prestà a l’estudi del Mikrokosmos de Béla Bartók, obra de base pedagògica per a piano, que segons ell constituïa la síntesi perfecte del llenguatge del compositor hongarès, també el seu principal corpus pedagògic i resum de tot l’univers musical. Segons explicava en un article publicat a la revista Sonograma, a través d’aquesta obra es podia extreure un gran estudi estilístic. Justament el tema de l’anàlisi musical va centrar la el discurs d’acceptació de membre de l’Acadèmia de Belles arts Sant Jordi, l’any 2005 sobre el tema “A l’entorn de l’anàlisi musical”, discurs en el que no van mancar les cites a l’esmentada obra de Béla Bartók.

Persona d’una profunda cultura humanística, amb un ampli camp d’interessos culturals, va ser molt més que un compositor i pedagog. S’implicà en iniciatives tan rellevants com el Curs Internacional de música de Girona del qual en va ser impulsor o bé en la fundació de l’Associació Catalana de Compositors de la qual va ser vicepresident en el període 1982-84.

Un esment d’una especial significació per aquesta Revista és que va ser membre de l’equip promotor d’una publicació musical, projecte que en produir-se al mateix temps que l’Orfeó Català es disposava a recuperar la Revista Musical Catalana, s’hi va fondre; hi participaven, entre d’altres junt amb ell mateix, Josep Casanovas, Enric Gispert, Silvia Gasset, Josep Maria Mestres Quadreny, Maria Ester Sala i qui signa. Carles Guinovart va ser membre especialment actiu durant nombrosos anys del Consell Editorial i col·laborador en el seu contingut.

A part, i encara que això no acostumi a figurar mai en els resums hagiogràfics, va ser una persona d’un gran sentit de la dignitat en tot tipus de relacions personals, en primer lloc amb el nucli familiar i també amb les amicals, amb un fons de pensament progressista ben arrelat en el país. I si em permeten l’expansió personal, un amic molt estimat. 

Revista Musical Catalana