ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Entrevista a Víctor Pablo Pérez

5/10/2019 |

 

ENTREVISTA A VÍCTOR PABLO PÉREZ: “La Generalitat de Catalunya hauria de prendre consciència de la gran tasca que desenvolupa l’OSV i recolzar-la amb major èmfasis”.

El director Víctor Pablo Pérez (Burgos, 1953) és un dels director espanyols més prestigiosos i solvents. Avui dissabte dirigirà a la Simfònica del Vallès amb Mont Juic de Britten, Fantasia sobre Carmen de Bizet i Aires gitanos de Sarasate, i la Simfonia núm. 9 de Dvorák. Serà el primer dels dos programes que oferirà aquesta temporada, afermant el un vincle artístic amb l’orquestra que es va reforçar amb el seu nomenament com a Principal Director Convidat fa tres temporades. El director burgalès tornarà a posar-se al capdavant dels músics vallesans al maig amb “Haydn, un viatge simfònic”.

L’OSV és una formació peculiar en la seva gestió que funciona com a cooperativa. Creu que aquest model, semblant a algunes orquestres europees i nord-americanes, és el futur?

Com a mínim és un model excepcional a l’Estat espanyol. Té molt mèrit seguir actiu sense inversions fortes públiques en un país com el nostre, sense una llei de mecenatge ni una cultura de patrocini econòmic privat.

Des de fa unes tres temporades, tot i els seus nombrosos compromisos com a director, sempre visita l’OSV.

Em sento ben acollits pels seus músics i és un plaer treballar-hi. Gràcies a en Jordi Cos, músic i president de l’orquestra, he pogut conèixer-la i compartir el seu entusiasme, propostes artístiques i compromís social. La Generalitat de Catalunya hauria de prendre consciència de la gran tasca que desenvolupa i recolzar-la amb major èmfasis. La seva assignació és irrisòria.   

A nivell de so, com ha evolucionat aquesta orquestra durant les darreres temporades?

Crec que el seu creixement artístic la darrera dècada és innegable. En aquest sentit l’etapa de Rubén Gimeno va ser excepcional tant a nivell programàtic com tècnic. Els directors que l’han succeït han perllongat aquesta progressió. A més, l’OSV compta amb músics joves molt ben formats, que toquen amb energia i arrodoneixen l’orquestra com a equip.

El programa d’avui combina diversos nacionalismes amb obres amb molt energia, bellesa i peces molt conegudes amb altres que ho són menys. Quin és el seu enfocament?

Superada la preparació tècnica, hi busco l’emoció. Crec que és molt interessant el contrast de colors i la mescla d’elements i arrels: la catalana en l’obra de Britten, l’espanyola en Sarasate i la txeca i afroamericana en Dvorák. Aquesta és una obra que estimo molt, molt ben escrita, vital i plena de recursos compositius de gran riquesa idiomàtica amb moments bellíssims com el famós solo de corn anglès.

Al programa també s’hi aborden un parell d’obres de Pablo de Sarasate. Es pot considerar al navarrès com una de les grans personalitats que van internacionalitzar la imatgeria espanyola juntament amb el cantant, compositor i empresari Manuel Garcia?

Segurament sí. No hem tingut massa personalitats amb el relleu internacional de Garcia o Sarasate, almenys com a compositors. Al seu costat també es podria citar a José Padilla que va ser un melodista i orquestrador de gran qualitat, amb reconeixement internacional però molt poc difós a Espanya. Robert Gerhard, de qui n’he enregistrat bona part de la seva obra, també.

Per què costa tant programar el simfonisme espanyol de Bretón, Chapí, Manrique de Lara, Marquès o Conrado del Campo?

Bàsicament fins fa pocs anys hi havia dos problemes de base. Un és la manca d’orquestres estables. Ara a Espanya n’hi ha una trentena però és quelcom recent. L’altre problema són les partitures: també s’han publicat amb edicions crítiques de nivell. Però segueixen quedant manuscrits i edicions en estats lamentables.

Quina és la seva preferència de repertori?

És difícil escollir però tinc un bon record de l’ Anell del nibelung que vaig dirigir fa més d’una dècada a Galícia i a Tenerife o el projecte de nou novenes (Beethoven, Schubert, Mahler, Dvorak...) de l’any 2017. Però reconec una afinitat significativa per Bruckner per la meva manera de ser i fer música. 

Cap on va la direcció d’orquestra?

Els nous directors evolucionen molt ràpid en part perquè cada vegada hi ha orquestres amb músics tècnicament més ben preparats. Aquest factor agilitza, almenys la preparació tècnica, sobretot en músics joves que són capaços d’assolir un puntillisme elevat. Però crec que un director comença dominar el seu ofici assolits els 30 anys al capdavant de les orquestres, després d’haver treballat amb orquestres diferents, repertoris molt variats i, sobretot, haver-ho interioritzat. Hi ha quelcom que només es guanya amb la maduresa personal únicament assolible amb l’experiència vital.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell /Catclassics

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet