ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Doña Francisquita: torna la sarsuela al Gran Teatre del Liceu

1/11/2019 |

 

El proper dia 10 de novembre s’estrena al Gran Teatre del Liceu la sarsuela catalana per excel·lència, Doña Francisquita, d’Amadeu Vives, amb posada en escena de Lluís Pasqual i amb un cast molt solvent encapçalat per Maria José Moreno i Celso Albelo, sota la direcció d’Oliver Díaz.

Tal i com recordava el nou director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, Doña Francisquita es va estrenar només tres anys abans de Turandot, que ha obtingut un gran èxit de públic i crítica aquest mes d’octubre al Liceu. Per tant, comencem la temporada amb dues obres de la segona dècada del segle XX que, malgrat tenir aspiracions i influències musicals ben diverses, estan unides per un mateix Zeitgeist o esperit del temps, el posterior a la Gran Guerra i que va significar un retorn a l’ordre estètic arreu d’Europa, amb un melodisme més evident i unes formes musicals clàssiques dutes a l’extrem -cal recordar que, el mateix any que Puccini escriu Turandot i mor, Schönberg publica el Walz de l’op. 23, primer document del dodecatonisme. Nou mètode compositiu però formes arrelades a la tradició, com és el cas del vals a Viena.

Amadeu Vives no resta tan llunyà de Schönberg en aquest plantejament, ja que conrea amb ironia i molt bona execució un gènere autènticament hispànic, la sarsuela, actualitzant-lo mirant a les corrents, en aquest cas, impressionistes i, fins-i-tot veristes, estètiques que poden conviure perfectament, com en el cas de La bohème de Puccini, de la qual el mateix Vives en va fer una adaptació a Bohemios. D’aquesta manera, trobem un atac agressiu a notes agudes i la combinació entre la vaporositat orquestral i el pes dels tutti en moments determinats, de la mateixa manera que algunes àries o números de la partitura requereixen un bon domini de les dinàmiques extremes i els sforzandi.

El director musical de la producció, Oliver Díaz, comentà que és una obra “plena de grans èxits” i que és una d’aquelles que estan “envoltades d’una aura especial”, així com amb anècdotes com el fet que Vives va escoltar la primera representació a través del telèfon, ja que es trobava malalt al llit. Díaz emfasitzava la força dels duos en aquesta sarsuela, el tour-de-force que representa per a Fernando cantar la romança “Por el humo se sabe” i reivindicava la feina del cor en el tercer acte. “Presenta influències de molts tipus”, afirmava, que van, tal i com hem comentat amunt, del verisme a l’impressionisme i del folklorisme al wagnerisme, amb la presència del leitmotiv i la densitat orquestral.

La posada en escena de Lluís Pasqual, que lidera el repositor Leo Castaldi, ha alterat dos elements importants: el temps en què transcorre la història i la dramatúrgia. D’una banda, perquè ha substituït els recitatius originals per uns de nous per suportar la seva idea escènica. Castaldi comentava que Pasqual “ha tingut sempre la sarsuela en la seva columna sonora des de la infantesa”, i ha tractat de retratar la societat espanyola del darrer segle. El primer acte té lloc als anys 30, en plena República, en un estudi de gravació d’un disc, mentre que el segon es desenvolupa durant el franquisme i resulta ser la filmació d’una sarsuela i, finalment, el tercer ens presenta un assaig obert, situat a l’actualitat. Tot aquest discurs narratiu el desenvolupa l’actor Gonzalo de Castro, en el primer acte com a productor, en el segon com a director i presentador i en el tercer com a director de l’assaig general. Segons Castaldi, “en aquesta sarsuela no només es modifica l’acció dramàtica, sinó que es pretén establir una relació diferent amb el públic, en un espectacle que flueix molt”, ja que en l’acte tercer el públic del Liceu és el que assisteix a l’assaig general d’aquesta Doña Francisquita.

Segons Garcia de Gomar, l’obra presenta “papers molt compromesos” per als cantants. Maria José Moreno comentava que feia 9 anys ja havia fet Doña Francisquita al Liceu, però en fa 20 que va debutar el rol, tot i que “no és usual per a la meva veu”. Segons la soprano, l’obra d’Amadeu Vives és “molt divertida, amb una proposta totalment diferent”. Celso Albelo sempre ha hagut de conviure amb “l’ombra allargada d’Alfredo Kraus”, sobretot, pel fet de ser canari. En el seu cas, debuta el rol i està molt content de fer-ho “amb la producció de Pasqual i amb el poble català”.

S’alternen en en el rol de Francisquita i Fernando Elena Sancho Pereg i Antonio Lozano. Aurora “la Beltrana” ho és Ana Ibarra, mentre que Doña Francisca està encarnada per María José Suárez, i Miquel Sola és Don Matías.

El Liceu coprodueix Doña Francisquita amb el Teatro de la Zarzuela i L’Opéra de Lausanne en una temporada espectacular de directes al cinema amb motiu del 20è aniversari. Per primer cop es podrà gaudir d’una sarsuela en pantalla gran i en directe gràcies a la retransmissió el 12 de noviembre de l’obra de Vives als cinemes. Un total de 170 sales de tota Espanya emetran un dels títols del repertori gràcies a la coproducció amb RTVE i la col.laboració amb Versión Digital. A més, 46 sales d’arreu del món se sumen a la retransmissió. 

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet