Cerca de notícies

Enquesta

Celso Albelo debuta a 'Doña Francisquita'

10/11/2019 |

 

El tenor canari s'estrena en el paper de Fernando al Liceu aquest diumenge amb una posada en escena polèmica de Lluís Pasqual

El tenor canari Celso Albelo debuta amb el rol del jove estudiant Fernando a ‘Doña Francisquita’ aquest diumenge al Liceu. Per ell, a qui sovint comparen amb el seu paisà Alfredo Kraus, és important fer aquest pas a Barcelona. La posada en escena de Lluís Pasqual de la popular sarsuela d’Amadeu Vives es va estrenar amb polèmica a Madrid la temporada passada. Però Albelo defensa a tort i a dret aquesta producció en què els diàlegs han sigut suprimits i l’acció traslladada a tres èpoques diferents. El primer acte transcorre en una sala de gravació durant la República, el segon en un estudi de televisió dels anys 60 i l’últim en un càsting dels nostres dies.

«L’adaptació està molt ben feta i aconseguida, però és allò de sempre: hi ha gent més clàssica i menys clàssica», afirma Albelo. No amaga que després de veure la que es va armar a la capital tenia certs prejudicis, però que han desaparegut assajant el muntatge amb la soprano granadina María José Moreno (Francisquita), la mateixa amb qui va inaugurar la temporada del Liceu fa un any amb ‘I Puritani’, de Bellini. En el repartiment d’aquesta coproducció del Liceu, la Zarzuela de Madrid i l’Òpera de Lausanne destaquen també l’artista de castanyoles de 80 anys Lucero Tena i el popular actor Gonzalo de Castro (‘Siete vidas’). «L’interessant és que jo en aquesta obra faig de cantant en determinats moments i faig de Fernando en d’altres. La gent no està acostumada a veure-ho, però això és el que és interessant: fer diversos papers en un».

La mateixa música
Recomana al públic que vagi a veure l’obra sense manies, «entenent que això és una adaptació en què la música és la mateixa però canvia la manera d’explicar els diferents quadros musicals». Agradarà més o menys, però està feta amb criteri. «A mi m’agraden les coses amb moderació. Per exemple, la ‘Turandot’ que acabem de veure al Liceu em va encantar i era megamoderna. ¿Per què no es pot tocar també la sarsuela? Les coses, siguin tradicionals o modernes, quan estan ben fetes funcionen».

És feliç de debutar al Liceu, un teatre on se sent com a casa, en la seva tercera sarsuela després de ‘Luisa Fernanda’ i ‘Marina’. No té cap altre títol d’aquest gènere previst a la seva agenda, tot i que li encantaria. «La sarsuela és un gènere que com més el descobreixes, més te n’adones del gran error que es comet anomenant-lo ‘género chico’. ¡De cap manera és menor! Al contrari, és complicat de cantar». Lamenta que Espanya no hagi sabut treure més partit d’aquest gènere que tan poc s’ha escoltat al Liceu les últimes temporades, i s’alegra que la funció es retransmeti el dia 12 en directe a 170 sales de cine.

Cantant i pare
Després del Liceu l’espera un altre debut, aquesta vegada al Teatro Real amb ‘Il Pirata’, de Bellini, un altre rol del bel canto. «M’estic preparant amb les espases, el pedaç a l’ull i la cama de fusta», fa broma respecte al repte gens fàcil del personatge de Gualtiero. Ell, que no és aficionat a la meditació o el ioga, com altres cantants, va al gimnàs però el que l’ajuda a tenir els peus a terra és la seva família. «Tinc dos fills de 5 i 1 any. Ells et tornen a la pau relativa i a la veritat de la vida sense tanta tonteria i superficialitat». Ara les seves prioritats són unes altres. «En aquesta carrera és molt fàcil caure en l’egocentrisme. Quan tens nens deixes de pensar en tu, el primer són ells».

Després del Nadal l’esperen dos ‘donizettis’. Primer ‘Lucia di Lammermoor, a Oviedo, una de les seves obres favorites, i després ‘L’elisir d’amore’, a Venècia, on recordarà el famós bis d’‘Una furtiva lacrima’ que va fer a La Fenice, que sempre recordarà com «una de les millors nits de la meva carrera».

A punt de fer 44 anys –els celebrarà coincidint amb l’última funció de ‘Doña Francisquita’, el dia 17–, Albelo confessa estar en un moment dolç: «Estic tranquil, feliç. He hipotecat molt per aquesta carrera però tinc clara una cosa: suportaré que em qualifiquin de tenor gandul però no que els meus fills em diguin que no vaig ser un pare present. He de trobar un equilibri entre aquest ego de l’artista i la meva necessitat d’exercir com a pare». 

Marta Cervera
El Periódico de Catalunya