Cerca de notícies

Enquesta

Anna Alàs i Jové: "A Catalunya, fiscalment se'm considerava equivalent a un torero"

26/11/2019 |

 

De la desena de segells discogràfics catalanes avesats als repertoris de la música clàssica, Seed Music és un dels més joves i segueix una línia que aposta clarament pels joves i no tan joves intèrprets catalans que defensen projectes més transversals i aposten pel repertori català. Recentment ha comercialitzat el disc compacte amb què la mezzosoprano Anna Alàs i Jové i el pianista Alexander Fleischer celebren els seus primers 10 anys de trajectòria musical en comú. Batejat Legacy, inclou cicles vocals d’Eduard Toldrà, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Manuel de Falla i de Joan Magrané. Va ser enregistrat a l’Espai Ter de Torroella de Montgrí fa just un any.

Alàs i Fleischer van començar la seva trajectòria plegats a la Hochschule für Musik "Hanns Eisler" de Berlin, en coincidir a la Liedklasse del Professor Wolfram Rieger, un dels pianistes amb més renom internacional actualment en el camp de la música vocal de cambra. Els seus mèrits van ser reconeguts per l’Acadèmia de Lied del prestigiós festival “Heidelberger Frühling”. Actuen regularment a Alemanya i a Catalunya oferint recitals que corroboren la seva intensa dedicació al món del lied. Un repertori que coneixen i han estudiat abastament i que els va dur a guanyar el segon premi del Concurs Internacional de Lied de l’Hugo-Wolf-Akademie d’Sttutgart l’any 2010.

La crítica catalana ha destacat la dicció de la mezzosoprano per la naturalitat i la distància presa respecte l’amanerament tradicional d’algunes cantants més precedents en abordar el repertori català. Del seu instrument ric en harmònics, s’ha ponderat el timbre vellutat, la facilitat per ascendir al registre agut i una especial gràcia interpretativa i escènica. La crítica alemanya també ha destacat el seu instrument pel rang sorprenent de claredat i seguretat, així com per la varietat expressiva que confereix riquesa emocional a allò que canta. També n’ha destacat l’autenticitat del color i l’ardor ibèric del seu sensual Toldrà i l’ambient irreal, de colors velats i sons pianístics suspesos del seu Mompou.

La primera pregunta és la tòpica: com va sorgir la idea del disc i el seu programa?

El disc es diu Legacy perquè reivindica tres llegats. Per començar el compositiu, posant en valor la qualitat d’aquest repertori amb la voluntat de que el disc ajudés a difondre autors que al meu entendre poden ser apreciats a l’estranger; deliberadament s’hi inclou Joan Magrané com a exemple viu d’aquesta herència. Seguidament l’interpretatiu, en tant que les intèrprets catalanes de Cançó al segle XXI som hereves d’una escola barcelonina que va cuidar molt aquest gènere i que gràcies al suport institucional va passar una època molt fructífera. I finalment és també una mirada sobre aquests primers 10 anys de trajectòria musical en comú amb l’Alexander, després que el Mestre Wolfram Rieger (que signa el pròleg al disc) ens ajuntés a la seva Liedklasse de Berlín. Sóc una ferma defensora dels duets estables de cantant i pianista experts en Cançó en sintonia amb altres formacions com els quartets de corda, a qui ningú qüestiona que facin sempre equip i se’n valora la complicitat i compenetració en les interpretacions. En aquest tercer petit “llegat” no amago un cert regust amarg, un cert “quo vadis”, perquè hi ha una generació molt sana de liederistes catalans que topen amb un sostre de vidre.

Per què no vàreu considerar les Tonadillas o les Canciones amatorias de Granados o les Canciones epigramáticas de Vives que també haurien encaixat en el vincle que uneixen i sempre uniran les cultures catalana i espanyola com dius a les notes de carpeta?

Perquè no les he interpretat mai en públic. Amb Legacy és la primera vegada que tinc l’oportunitat d’enregistrar un repertori que no només he estudiat, sinó que el tinc madurat. Vaig aprofundir la majoria del repertori durant el jubileu de 2012, que també em va permetre acostar-me i recuperar a Blancafort. A de Falla el vaig interpretar en una gira de concerts per Andalusia. Evidentment l’estrena del cicle de Joan Magrané se surt de la premissa, però s’ho val. Per mi és molt ingrat gravar obres que no he madurat a través de la interacció amb el públic, per un cop volia trencar aquesta inèrcia. Seria molt feliç gravant Vives, Pedrell, Fábregas o Alió, però dubto que sorgissin aquests concerts previs.

Potser els podria acollir l’Associació Joan Manén? És una de les poques entitats i focus de programació català amb un indiscutible compromís amb el repertori català. I no prou reconeguda.

Efectivament, l’Associació fa una tasca imprescindible que en qualsevol altre país mereixeria més recursos i infraestructura o directament es faria des d’un ens públic. Va ser dins el marc de la seva programació que vam presentar el primer volum de les cançons de Manuel Blancafort amb en Miquel Villalba, produït per l’Associació Manuel Blancafort. Tenim una gran sort de que els descendents d’aquests compositors fan un sobreesforç per conservar i divulgar-ne l’obra.

Tornem al teu disc. Comentaves que també has inclòs un cicle de tres cançons del compositor català de les noves generacions amb més projecció que és en Joan Magrané. Es tracta d’un cicle basat en poemes de Bartomeu Rosselló-Porcel compost l’any passat, el 2018, que juga amb la ressonància a Inici de la campana, riquesa harmònica a Pluja al jardí de l’Ateneu i les progressions melòdiques a Leda configurant un tríptic amb una estètica que encaixa amb l’austeritat i essencialisme noucentista i de Mompou. Per què en Joan Magrané?

En Joan va superar les expectatives de cara a l’encaix en el disc. Triar un o una compositora catalana no és tasca fàcil avui en dia, hi ha un gran planter, per sort el perfil d’en Joan parlava per sí sol: en ell perdura el llegat compositiu català, especialment des de Mompou (que també és al disc) i escriu amb una musicalitat on vocalment em trobo còmode. No volia simplement honorar el passat. No és el meu tarannà. Volia reivindicar que el millor del passat musical català segueix viu en persones que componem i interpretem aquí i ara.

Volia reivindicar que el millor del passat musical català segueix viu en persones que componem i interpretem aquí i ara.

De fet, ja has interpretat obres seves anteriorment. El juliol passat, per exemple, vas estrenar el doble paper de Vídua Reposada/Plaerdemavida a l’òpera de cambra de Joan Magrané, Diàlegs de Tirant e Carmesina que va produir el Festival de Peralada. Com definiries l’estil i estètica de Magrané i les diferències d’escriptura per aquells rols respecte aquest cicle?

En Joan es familiaritza íntimament amb les paraules fins a extreure’n una música, no tant de manera descriptiva sinó en l’essència. El pes que dóna al poema connecta molt amb la meva vena d’actriu.

Hi perceps quelcom molt teatral?

Sí. És una imaginació molt teatral, plàstica. Per ell, la cançó és una resolució natural del Madrigal, un gènere que també inclou a Diàlegs de Tirant e Carmesina i que recorda més Tres poemes per com cuida la melodia i el joc amb els intervals. Però per contra, Plaerdemavida s’expressa en “recitativo secco”, molt monteverdià. I La Viuda el combina amb arpegis arrauxats, contrastant així els moments més passionals amb els que desplega les seves arts intrigants.

Juntament amb els altres cicles aplegats en aquest disc també interpretareu aquestes tres poesies de Magrané, musicades a partir de textos de Bartomeu Rosselló-Porcel, en els diversos recitals que oferireu la primavera vinent en poblacions com Tarragona, Berlín o Barcelona. Com és el públic català respecte l’alemany? T’ho pregunto per la teva llarga trajectòria i formació allà.

El públic català és de luxe. La cultura fa que siguin generosos a l’hora de mostrar-se positius i prudents a l’hora de criticar. Els artistes internacionals ho aprecien molt i segurament se senten més còmodes provant repertori aquí mentre eviten fer-ho a la Scala de Milà o la Berliner Philharmonie. El públic alemany et fa saber al final del concert si has agradat o no. Cal tenir-ho molt present i no jutjar la sala abans d’hora. Tampoc el guanyaràs amb volum i sentimentalismes, prefereixen el matís. Connecten molt amb la passió continguda de les melodies catalanes. Això no vol dir que defugin un bon contrast cultural i apreciïn una mica de rauxa llatina. És precisament el que oferim a Legacy. La gran diferència és que la música té un gran pes en l’Educació Bàsica i, per tant, en la societat. Malgrat que totes les audiències del món estan fortament polaritzades per campanyes de màrqueting, l’alemanya té eines per atrevir-se a dissentir. El públic català ha estat despullat d’eines i per prudència no s’acaba de creure que en té prou amb l’oïda, el cor (metafòricament) i la pell.

Malgrat l’estètica elegant, molt minimalista i austera del disseny de mides de llibre-disc, permet-me que critiqui la manca del llistat complet de les cançons als inlays. Només hi figura el títol dels cicles i el número del track corresponent. Si el melòman vol conèixer els noms de cada cançó ha de buscar-los directament a les pàgines del llibret que contenen els textos cantables.

Cert. Segueix un disseny de col·lecció previ no concebut per a cicles de cançons, malgrat ja es va adaptar el format per incloure els poemes. En tot cas, és una observació interessant que es podria incorporar en cas de reedició, gràcies per compartir-la.

El públic català és de luxe. La cultura fa que siguin generosos a l’hora de mostrar-se positius i prudents a l’hora de criticar

Més enllà de la informació específica de cada cicle, a les notes de carpeta que signes hi reivindiques la figura de cantants femenines del passat que van conrear aquesta faceta del repertori català i espanyol, així com els tàndems de liederistes d’absoluta referència. I també la necessitat de preservar i difondre aquest llegat cultural. Ens falta conèixer més la nostra tradició interpretativa?

Sí, jo mateixa vaig quedar meravellada del nivell de les liederistes que vam tenir a Catalunya el segle passat. Tant elles com el repertori eren molt més respectats i valorats des de les institucions i els teatres i podien interpretar-lo al costat de grans com Strauss o Stravinsky, en el cas de Mercè Plantada. De Catalunya sortien grans dives que feien la volta al món: Barrientos, Huguet, Supervia, Badia, dels Àngels, Caballé, Alavedra... la mestra de la Maria Callas, Elvira de Hidalgo, era barcelonina d’adopció, nascuda a La Franja. Aquest orgull perviu encara en el subconscient col·lectiu perquè grans mestres actuals el van viure de primera mà, d’aquí que hi hagi tanta activitat coral (no remunerada) i joves que s’animen a emprendre la carrera solística. Els músics recordem, però les institucions i el públic no. Vam tenir una guspira d’esperança amb el nomenament de l’HC Lluís Puig. El disc es diu Legacy també per reivindicar el llegat de grans intèrprets que encarnem nosaltres, els i les que no tenim cognoms exòtics. L’autèntica tasca de recuperació i conservació és programar el repertori amb els seus intèrprets naturals. Quin sentit té tenir dues escoles llicenciant una desena de cantants cada any si ningú (excepte l’AAOS i l’estranger) els donarà oportunitats per madurar (amb encerts i errors) com una Victòria dels Àngels o un Josep Carreras? Aquesta és una prova més de la desconnexió entre la voluntat artística del poble i aquells que haurien de recolzar-la.

Fa 12 anys que vius a Alemanya. Per què vas orientar el teu futur cap allà?

Perquè era l’única manera de professionalitzar-me sense haver de treballar en res que no fos l’escenari. A Catalunya no hi ha beques d’excel·lència que et permetin centrar-te exclusivament en l’instrument i el repertori a alt nivell, ni Operastudios que en dos anys t’ensenyin pràcticament tots els secrets de l’ofici i t’aportin una desena de rols. I, a nivell menys pragmàtic, la meva especialització seguia essent el Lied: volia un contacte estret amb la cultura i els mestres germànics.

Com veus la salubritat i el funcionament de l’engranatge musical a Catalunya respecte Berlín en particular que és una ciutat que podríem comparar amb Barcelona en aspectes com les dimensions, el cosmopolitisme o el pes dins el territori?

Cal ser justos amb el bagatge històric i cultural de cada territori, fins i tot amb el clima, que ha marcat que antigament a Centreuropa es construïssin teatres i la gent s’acostumés a consumir cultura en llocs tancats com a principal font d’oci. Berlín té tres cases grans d’òpera i una de petita. Dues d’elles prioritzen el repertori en alemany inserint laboralment els cantants kilòmetre 0. També hi ha pesat la importància que donessin les elits (noblesa, burgesia...) a la música i a la cultura en general. A Alemanya un músic està ben vist socialment i té un marc fiscal adaptat. A Catalunya sempre em preguntaven què havia estudiat “de veritat” i fiscalment se’m considerava equivalent a un torero. Com a fet diferencial i de molt pes mereix una menció especial també el procés de selecció del professorat als Conservatoris Superiors, on són conscients de la importància d’una llarga experiència sobre l’escenari i de seguir en actiu a alt nivell.

I quina és la relació amb el seu repertori que no es considera part del cànon? Més enllà de les edicions crítiques, els enregistraments i l’estudi musicològic, es programen les obres de compositors infreqüents tot i que punters per l’afeccionat comú com Hans Werner Henze o Wolfram Rihm?

Alemanya està a la vora de 100 representacions operístiques per milió d’habitants, això dóna marge per programar de tot, també a nivell simfònic. No s’escapen de caure en abusar d’un grapat (Verdi, Puccini, Wagner, Mozart...) però pel fet d’haver dignificat sempre l’opereta (no passa aquí amb la sarsuela o el teatre líric català), per traduir moltes òperes a l’alemany o per assumir de grat els subtítols, hi trobem més varietat que a Catalunya. Als conservatoris es valora molt la nova creació i als concursos sovint hi ha obra contemporània obligatòria. Segurament la intensa feina de Memòria Històrica que fan ha ajudat a fer visible un corpus musical perseguit o proscrit, que de no ser així s’hagués oblidat, com ens ha passat a nosaltres.

Ja que parlem de dues realitats diferents amb les que convius com són l’alemanya i la catalana i seguint aquesta defensa cultural que proposes al disc, quina impressió es té a Alemanya del conflicte català i tot el que envolta al Procés?

L’opinió va evolucionant lentament. Tots dos països comparteixen la dependència dels mitjans d’informació de masses, però òbviament els periodistes alemanys no senten una angoixa existencial vers la unitat del territori espanyol ni els en depèn el sou defensar-la. El que sí que senten és un fort rebuig per tot el que puguin identificar amb nacionalisme (de nou, Memòria Històrica) i tenen fe cega en el projecte europeu. Fa 10 anys no podien mostrar empatia amb l’independentisme català, que se’ls presentava com a ètnic, econòmic i euroescèptic. Molt a poc a poc, gràcies a la brutalitat policial de l’Estat espanyol, les euroordres fallides vers els exiliats, la sentència judicial dels empresonats, la tasca d’internacionalització del propi fenòmen i la tolerància d’Europa amb el totalitarisme arreu, els alemanys ja no s’atreveixen a sentenciar les nostres aspiracions. Això no vol dir que els tinguem a favor, ni ens cal. És anecdòtic. No és l’opinió pública europea la que influirà en aquest conflicte. Més aviat ho farà la butxaca dels mercats.

Quin sentit té tenir dues escoles llicenciant una desena de cantants cada any si ningú els donarà oportunitats per madurar?

D’altra banda, en nombroses ocasions, acostumes a fer sortir el teu nom complet. És a dir amb el segon cognom en una societat que encara tendeix a posar només el primer. És una actitud feminista o senzillament vincle familiar?

És una reivindicació feminista, familiar i cultural. No em limito a posar els dos cognoms fent visible la mare (de qui em ve la veu), hi col·loco també la “i”. L’únic idioma que posa una i llatina entre els cognoms és el català. M’ha fet riure la burda polèmica de la puresa de cognoms; en una terra orgullosa de ser de pas i mestissa només aquesta “i” pot fer la diferència. És voluntària, no cal pas fer-ne bandera. Jo vaig triar fer-ho perquè vivia a l’estranger i volia fer visible la nostra petita cultura molt abans de que irrompés el Procés. S’hi resisteixen més aquí que a Alemanya on són molt respectuosos amb la correcció.

Estàs casada amb el director d’orquestra Diego Martín Etxebarria. La darrera vegada que heu actuat junts a Catalunya va ser amb el concert de valsos de La Simfònica del Vallès de la temporada passada. Com és la relació i la vostra interacció en els projectes que compartiu i en els que teniu per separat?

Per mi és molt enriquidor compartir la vida amb un músic que s’exigeix tenir un coneixement exhaustiu d’una obra que implica tota una orquestra. Em treu de la monodia i m’obliga a estar més en contacte amb el repertori simfònic. A la vegada en el meu dia a dia, ell ha entrat en contacte amb el món de l’òpera i l’ha atrapat moltíssim, de des fa uns anys és la seva activitat principal, sobretot a Alemanya. Per mi és molt senzill treballar amb ell perquè és molt clar i coincidim en els criteris musicals. Suposo que haver-nos format a Alemanya, hi ajuda. Quan treballem per separat escoltem els assajos i l’estrena i ens fem crítiques constructives que a segons quin nivell ningú altre s’atreveix o sap fer. Ens obsessiona seguir millorant.

Precisament ambdós vàreu protagonitzar l’enregistrament i les representacions de la sarsuela catalana, almenys formalment, La viola d’or d’Enric Morera en ocasió del 150è aniversari del naixement del compositor. Fins a dia d’avui es considera la primera obra de teatre líric català que no empra una orquestra simfònica si no una cobla.

Sí, hi vam participar i vam compartir el protagonisme amb en Josep Ramon Olivé, els actors Oriol Genís i Aina Sánchez, el violinista Joel Bardolet, la Factoria Mascaró, el Cor ArsInNova i la Cobla Marinada. Em va interessar molt que fos tan pionera en el seu moment i el fet que fos estrenada al Teatre de la Natura, enmig del bosc, en sintonia amb el Modernisme. És una proposta certament diferent que no va quallar en el temps, fins el punt que en Diego va considerar oportú afegir-hi dues cançons de Morera per arrodonir-la a les oïdes i ulls del públic del s XXI. Per sort el dia de la reestrena el gran Mestre Manel Cabero, a qui no se li escapa res, va beneir la petita heretgia. La calidíssima acollida de la proposta em va deixar convençuda de que és un gènere que crec que caldria recuperar i seguir-ne creant repertori.

En quins altres projectes estàs treballant?

Ara mateix estic memoritzant tota la part de contralt de la Passió segons Sant Mateu de J. S. Bach perquè en breu inicio assajos al Staatstheater Wiesbaden on muntarem una nova producció escenificada. Em ve molt de gust descobrir com s’enfocarà i especialment abordar finalment aquesta magna obra d’un dels meus compositors preferits. Simultàniament refresco El Messies de Händel pels concerts participatius del 13 (Girona) i 23 (Barcelona) de Desembre. Al Febrer podré estar uns dies a Barcelona on repetim Diàlegs de Tirant e Carmesina al Liceu (13, 14 i 15) i presentem el disc a la Biblioteca de Catalunya, el dia 20. I em fa especial il·lusió tornar a interpretar l’ Elias de Mendelssohn, aquest cop amb la Sinfónica de Tenerife a la primavera. 

Albert Ferrer Flamerich
La Llança