ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Diàlegs de Tirant e Carmesina al Liceu

5/2/2020 |

 

El medievalisme musical de Joan Magrané

El passat mes de juliol, el Festival Castell de Peralada ens va brindar l’estrena de la darrera òpera de Joan Magrané, Diàlegs de Tirant e Carmesina, amb dramatúrgia de Marc Rosich, un genial artefacte d’orfebreria. El 13, 14 i 15 de febrer s’interpreta al Foyer del Gran Teatre de Liceu amb Anna Alàs, Josep-Ramon Olivé i Isabella Gaudí.

El que ens ofereix el jove compositor Joan Magrané és un madrigal escenificat amb un refinat llenguatge de segle XXI que, al seu torn, presenta aroma a música medieval i renaixentista. No és casualitat que l’última òpera de cambra que ens presenta esculli la temàtica de Joanot Martorell i la seva nuclear novel·la Tirant lo blanc, essencialitzada de manera magistral pel dramaturg Marc Rosich. Magrané és un amant de la música que va de Josquin des Prez a Monteverdi i les seves lectures sovint van encaminades a la poesia d’un Joan Roís de Corella o el mateix Joanot Martorell. Diàlegs de Tirant e Carmesina és d’una radicalitat absoluta alhora que se’ns fa amable i seductora. Prodigis d’una escriptura delicada de la mà d’un artista de gran sensibilitat.

La temàtica de la tensió amorosa entre Tirant i Carmesina, a la mercè, sovint, de la positiva figura de Plaerdemavida, que els vol junts, i la negativa de la Viuda Reposada, plena de gelosia perquè també estima a Tirant. La primera part es situa a la cort, amb l’arribada de Tirant, el que correspondria al retorn del cavaller després de la queste en termes chrétienians. Es fa la llum i els joves s’enamoren, però la seva relació és una tensió sexual resolta només a al final i de forma massa breu. Tots dos moriran, però abans, i després de diàlegs sensuals, jocs d’un erotisme subtil i un humor refinat proven el fruit prohibit. Exactament durant un minut d’una dialèctica eròtica a ritme trepidant.

En aquesta obra el text pren especial rellevància. No es tracta d’un pre-text per a gaudir de la música, sinó que és l’eix central de la imaginació creativa de Magrané, sempre al servei de la parole. És un treball més lligat a la retòrica que a la pròpia il·lustració de la paraula i al discurs. Excepte comptats moments en què Plaerdemavida emet melismes, l’escriptura vocal és extremadament sil·làbica i articulada, amb molta part recitativa d’una bellesa austera que es converteix en exuberant en les parts més líriques. El treball amb el text ha estat impecable, es podien entendre pràcticament tots els versos, escrits en català antic, una mena d’interpretació de la llengua que fa de pont entre la modernitat de l’escriptura musical i l’arcaisme de l’escena. Les línies melòdiques tenen predominança respecte a la part instrumental, que serveix com un il·lustre vassall a l’escena, a excepció de dos moments brillants de batalla sonora i de tempesta, on es pot veure una intricada escriptura, amb línies entrellaçades i més tensió harmònica. La resta de l’obra es movia en una elegant atmosfera vaporosa i esponjosa, subtil i translúcida, com el vestit-llençol que Carmesina vestia a la consumació, i que va donar molt de joc escènic -felicitem a Joana Martí pel vestuari. Tot encaixa, Magrané ha arribat a una primera maduresa creativa, moment dolç en què la precisió de les línies melòdiques, la feina de essencialització harmònica, una consolidada tradició polifònica i l’amor a l’humanisme traspassa l’escena i es converteix en pura emoció. Cal destacar que el quartet de corda (format pels integrants de Lassus, Joel Bardolet, Antonio Viñuales, Adam Newman i Daivid Eggert) fa una interpretació d’altíssim nivell i la inclusió de l’arpa (Esther Pinyol), per reforçar la seducció, i la flauta (Neus Puig), que ens recorda a la puresa del que arcaic, va ser una elecció magistral per part de Magrané. Francesc Prat coneix a fons la veu i és un artista que es fa seva la partitura, i dirigeix ​​amb elegància i extrema precisió les pàgines magranianas.

Les música està escrita ad hoc per als intèrprets: un cerimonial Josep-Ramon Olivé (Tirant), de cos vocal sòlid i sense asprors, amb un timbre bell i amb el just equilibri entre l’articulació i la delícia de la suavitat en el cantabile. Carmesina està encarnada per Isabella Gaudí, una soprano amb gran facilitat en l’agut, elegant, de veu diàfana, dolç i seductora. La mezzo Anna Alàs, que interpreta un doble paper amb una capacitat dramàtica i actoral esplèndida, canta amb la mirada. Quan és la Viuda Reposada seva veu es fa fosc i amb Plaerdemavida el color era més lluminós i clar. Realment, un paper molt difícil d’interpretar per la bicefàlia que implica i, a més -en el cas dels tres-, remarcar la gran resiliència durant els 80 minuts de ininterrompuda acció. Cal destacar el duet de bravura de les cambres d’Olivé i Gaudí, en què, segur, lluiran el millor de si, amb les veus entrellaçades de forma homogènia i empastada en els trios. L’última part és una gran polifonia on tot flueix, la celebració musicalment plasmada de l’amor.

En aquesta obra tan teatral es volia fugir del hieratisme i la pausa, perquè l’acció representava el pas inexorable de el temps fins a la mort de Tirant, il·lustrat per l’espai escènic de Jaume Plensa, que fa un homenatge a Cage, ja que cada 4’33” van apareixent llums de neó en vermell, fins que es dibuixa la paraula UTOPIA. Utopia, com tot amor ideal i com hem de pensar el futur. Si no somiem en les Idees mai es realitzarà la seva imatge sensible. 

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet