ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Dins la foscor de la primera meitat del segle XX

8/2/2020 |

 

El proper diumenge 16 de febrer, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae ens retornarà a la primera meitat del segle XX amb la interpretació de dues obres clau: la Serenata per a tenor, trompa i orquestra, op. 31 de Britten, que comptarà amb la col·laboració de Mark Padmore (tenor) i Pablo Hernández (trompa), i, finalment, la Simfonia núm. 5, op. 47 de Xostakóvitx. Tot, dirigit pel mestre Tomàs Grau.

1943. A una banda de l’Atlàntic, Duke Ellington pujava per primera vegada a l’escenari del Carnegie Hall de Nova York; a l’altra, un dels més grans malsons de la història contemporània recent arribava al seu punt culminant: l’Holocaust. Enmig d’un món caòtic amb una societat perduda, Benjamin Britten composava la Serenata per a tenor, trompa i orquestra, op. 31. Després d’una estança de tres anys als Estats Units amb el tenor Peter Pears, ambdós amics van decidir retornar al Regne Unit i adquirir el reconeixement oficial d’objectors de consciència. Va ser llavors quan Britten escrigué aquest cicle de cançons, el tema de les quals gira al voltant de la nit, tant en la seva faceta més serena com en els seus trets més sinistres.

La serenata està composta de 8 moviments, dos dels quals están constituïts únicament per la música de la trompa solista. Amb la col·laboració del crític Edward Sackville-West, Britten trià sis poemes d’èpoques i estils molt variats per a la resta de moviments. L’obra s’obre amb el Pròleg de la trompa solista, que interpreta un solo serè que va augmentant en potència a mesura que avança. El segon moviment és la Pastoral, en el qual Britten va posar música als versos de The Evening Quatrains de Charles Cotton que descriuen el capvespre, com s’amaguen els últims raigs de sol del dia per donar pas a les enormes siluetes conformades per les ombres de la nit. El text del Nocturn que ve a continuació procedeix del Blow, bugle, blow del poeta anglès Alfred Tennyson, on es tracta el tema de la guerra i la pèrdua. El quart moviment, Elegia, compta amb el poema The sick rose de William Blake: a través de les figures d’una rosa i un cuc que sovint s’han considerat com a “figures de la humanitat”, Britten musica un poema que parla sobre com l’experiència s’acaba apoderant de la (fins ara) incorrupta innocència. Després de la guerra i la corrupció de les ànimes, arriba el viatge d’aquestes fins el purgatori: és el succeeix al Cant fúnebre, el 5è moviment de la serenata, amb l’adaptació de la cançó folklòrica anglesa Lyke-Wake Dirge. En l’Himne, Britten retorna a l’obscuritat de la nit amb Diana, de Ben Jonson, un poema que homenatja la lluna. L’últim poema el trobem en el Sonet, el setè moviment: es tracta del To sleep, de John Keats: el tenor expressa en aquest poema el seu desig d’adormir-se en arribar la nit, associant aquesta metàfora de la mort a una calma i un benestar inassolibles amb els patiments del dia, metàfora de la vida. La serenata finalitza amb l’Epíleg, on tornem a sentir el trompista solista repetir el mateix fragment melòdic del Pròleg, ara, però, més distant: està fora d’escena, la nit s’acaba.

1937. La II Guerra Mundial encara no ha esclatat, però alguns ja fa temps que viuen un calvari. És el cas de Dmitri Xostakóvitx: fa un any que l’han denunciat públicament i Stalin no perdona. L’angoixa el duu a no estrenar la seva quarta simfonia. En canvi, però, presenta la Simfonia núm. 5, op. 47. És una obra que constitueix un retorn al conservadorisme, la porta oberta que li permetrà tornar a ser mereixedor d’ésser considerat un “vertader artista soviètic”: Xostakóvitx presenta una partitura que conté els tradicionals 4 moviments, a més a més d’una plantilla instrumental de dimensions “normals”. Malgrat tot, l’ambigüetat en el llenguatge d’aquesta simfonia torna a ser tan característic com ho va ser la personalitat del compositor en vida. Qualsevol compositor contemporani del realisme socialista que es vivia en aquella època tenia una única missió: mostrar la crueltat i el dramatisme de la vida per poder presentar, després, la solució a tots els problemes en la figura del Gran Líder, Stalin, amb un final triomfant i entusiasmant. Xostakóvitx obeeix. Amb la incorporació de música molt imaginativa i moderna, el compositor decideix, a més a més, incorporar al·lusions a la seva cançó Vozrozhdenije, que havia escrit precisament entre 1936 i 1937 i el text de la qual (d’Alexander Pushkin) tracta el tema del renaixement. Quin era, doncs, el vertader missatge que Xostakóvitx enviava a través de la seva música?

L’estrena de la 5a simfonia va ser un èxit rotund i va rebre l’acceptació tant del públic com de la crítica oficial. Ara bé, si la intenció de Xostakóvitx era realment doblegar-se al règim stalinista (com van interpretar-ho alguns) o mostrar-se com una de les nombroses víctimes del règim (com van interpretar-ho uns altres), mai ho sabrem: decidir si el bé derrota el mal i celebra la victoria en el 4rt moviment de la simfonia queda a càrrec de cadascú. És possiblement en aquest debat on radica la màgia de la incerteza i el misteri de Xostakóvitx i la seva Simfonia núm. 5, op. 47.

Amb aquesta obra s’acaba el viatge de la Orquestra Simfònica Camera Musicae sota la batuta de Tomàs Grau a través de la nit més fosca: la que cobrí el cel del món en el segle passat. No podeu perdre-us aquest concert si voleu conèixer com sonava el món en aquella època!

Loles Raventós
Barcelona Clàssica

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de