Cerca de notícies

Enquesta

Un esclat de so directe al cor

10/2/2020 |

 

El Cor Canta estrena aquest cap de setmana el seu programa d'enguany a Terrassa i Barcelona

Aquest diumenge a l’Auditori de Barcelona es viurà l’oportunitat de repetir un concert amb un format atípic. Amb més de 150 cantants amateurs de formacions molt diverses i una orquestra de cambra que sona a simfònica, el Cor Canta i l’Orquestra de Cambra Terrassa 48 sumen esforços per estrenar les dues peces guanyadores del Primer Concurs Internacional de Composició per a Cor i Orquestra. Aquesta iniciativa ofereix a compositors la possibilitat d’escoltar les seves creacions en un format complex, com és el de cor i orquestra, i als cantaires d’interpretar peces inèdites. El programa, que compta amb una segona part dedicada al Gloria d’Albert Guinovart, estrenat per la mateixa organització ara fa un any, també farà concerts a Torroella de Montgrí (15 de febrer) i Manresa (16 de febrer).

Els dos compositors afortunats d’aquesta edició són Gerard López amb Camí del Sol, que adapta dos poemes de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), Les formigues i Ara no es fa, però jo encara ho faria. L’altre premiat és Àngel Pérez amb la seva opera prima Visions i Cants basat en La nostra bandera, Cant de novembre, L’ànima de les flors i Cant dels Joves, quatre poemes de Joan Maragall (1860-1911).

L’estrena a Terrassa

L’estrena de la proposta d’enguany va tenir lloc a la sala gran del Centre Cultural de Terrassa davant d’un públic impressionat per l’espectacularitat del format.

El concert es va obrir amb Visions i Cants, composició del joveníssim Àngel Pérez. La batuta d’Eva Martínez dona pas a una modesta introducció instrumental mentre el cor mira a la directora silenciós a punt de sorprendre un públic que no sap l’esclat sonor que l’espera. Una primera part triomfal i èpica deixen intuir que aquests quatre poemes de Joan Maragall suposaran una epopeia d’una narració poètica que busca apel·lar “al sentiment de pertinença, la identitat i d’esperança contra l’opressió”, en paraules de Pérez. La soprano Irene Mas acompanya aquest mosaic de sons protagonitzant els fragments més lírics, tot i que sovint ha de sacrificar expressivitat vocal per superar la barrera acústica d’un nombre tan elevat de músics. A la culminació del primer poema, els cantaires entonen un “Oh Catalunya!” que ens remet al salt de la sardana i que dona lloc a un impàs instrumental que recorda al Mart de Gustav Holst. I és que Pérez no dubta en cap moment de connectar la seva obra amb el simfonisme post romanticista, la diversitat sonora impressionista, l’ordre i l’espectacularitat del classicisme.

El compositor juga amb línies melòdiques de vent fusta que simulen el cant dels ocells a “Cant de Novembre” i que l’apropen als recursos dels grans poemes simfònics. Els canvis de compàs, el joc amb la tensió harmònica i una sonoritat que ens acosta als musicals fan que el públic no s’embafi d’una peça amb un ritme trepidant i que busca constantment l’èpica evocativa. Fins i tot, calca idènticament l’introit de la sardana per donar pas a la darrera part de l’obra.

Les sonoritats tradicionals són familiars a un públic que sol estar avesat a propostes extremadament avantguardistes i que molts cops allunyen a la gent de carrer d’una música contemporània, que veuen com estranya. L’eclecticisme estilístic d’Àngel Pérez es caracteritza pel respecte envers la música popular i demostra que la nova música clàssica que es fa a Catalunya pot ser universal, moderna i amb una personalitat pròpia.

Amb camí del sol, Gerard López excel·leix en oferir una obra fresca i que no perd vitalitat amb un compàs de 7/8 que recorda els passos de les formigues. El poema Ara no es fa, però jo encara ho faria ocupa la major part del temps de Camí del Sol ja que la icònica però breu melodia de Les formigues serveix d’obertura i tancament de l’obra. En aquest cas, l’acompanyament instrumental pren molt més protagonisme però per contra el cor també té l’oportunitat de cantar algun tros a capella. La peça pren un caire molt proper a l’estil d’Eduard Toldrà, que hi aporta una sonoritat catalana molt interessant. El compositor ho combina amb el joc amb diatonisme i la generació de moment d’indefinició tonal, sempre, més proper a les simfonies Mahlerianes que no pas a Stravinsky.

El tenor Carles Prat passa desapercebut fins el segon bloc de l’obra. La gran habilitat en la pronúncia del tenor aporta transparència a un gran nombre d’elements que d’altra manera dificultarien la intel·ligibilitat del missatge. Uns aguts expressius i potents i un vibratto molt marcat, sumats a la imponent barba de Prat aporten dramatisme al poema, tot i la intenció alegre de l’acompanyament musical. L’obra conclou amb la repetició de Les formigues amb una successió intervàlica del vent metall que dona pas al motiu principal que el cor repeteix successivament. Això provoca que el públic es familiaritzi fàcilment amb una melodia repetitiva però que té una instrumentació variada, un efecte semblant al de Quadres d’una exposició de Mussorgski. El cor i l’orquestra comencen una progressió harmònica i un crescendo que desencadenen al clímax replet de glissandos i la repetició de la frase final amb molta potència.

La repetició de l’èxit del Gloria

Després d’un extenuada mitja part és el torn del Gloria del consagrat Albert Guinovart, una obra que l’organització ha volgut tornar a interpretar després de l’èxit viscut a la seva estrena el febrer de l’any passat. Després d’haver dirigit amb solvència el Camí del Sol, Elisenda Carrasco pren les regnes de la direcció d’aquesta peça que s’allarga més de mitja hora. La soprano Irene Mas torna a l’escenari i el cor recupera la seva posició en una operació de complicada logística. El primer moviment s’inicia amb una fanfara i un mar de glòries que sonen en contracants. Guinovart hi incorpora el seu estil tan característic, que aporta emotivitat i tendresa, sovint poc comuna en els glòries a què estem avesats. L’orquestra ja està familiaritzada amb l’obra i es nota. El cor, tot i el bagatge, segueix atentament les indicacions de la directora, ja que té un tempo sovint complicat de seguir per part seva. És una proposta colorista en què a voltes s’estableix un diàleg pregunta-resposta entre la soprano i el cor, es modula entre tonalitats menors i majors i fins i tots alguns cromatismes. Crida l’atenció que al quart moviment, el Domine Fili hi hagi un fragment més fosc i fatalista en uns compassos en què l’orquestra i el cor comencen un contrapunt propi de Bach que Guinovart aconsegueix combinar excel·lentment amb el so romàntic de la resta de l’obra.

Els compositors

Àngel Pérez Ortega (Barcelona 1993)

Aquest joveníssim guardonat, de fet, encara no ha acabat els seus estudis de composició. Està cursant quart curs a l’ESMUC i Visions i Cants és la seva opera prima. En una més que merescuda victòria, el compositor assegura que va presentar-se al concurs “sense gaires pretensions”, tot i així, l’esforç de cinc mesos d’escriure aquesta obra li ha valgut la pena. L’estrena, a més, té un punt emotiu ja que és el primer cop que sent alguna cosa composada per ell per orquestra, i encara més pel fet que no estigui acostumat a fer obres tan llargues. Poques hores abans de l’estrena absoluta de la seva composició, Pérez ens deia: “És sorprenent veure persones interpretar una cosa que es trobava dins de la teva ment”.

És un compositor que critica la cripticitat de la música contemporània i aposta per un estil eclèctic amb molta direcció, ritme i brillantor. Un estil que adopta allò que li és més proper i que combina amb l’art impressionista i el llegat de Bartók i Stravinsky. Molt influït per Bernat Vivancos i Albert Guinovart, pren per bandera el neoclassicisme. En un context dominat per l’academicisme i les composicions fetes per ordinador, Pérez aposta per un viatge que s’inspira en l’amor a la seva terra i traspassa fronteres. I a través del que passa i viu actualment busca l’atemporalitat.

Gerard López Boada (Barcelona 1969)

Tot i que aquest compositor porta un bon gruix d’obres a l’esquena, Camí de Sol significaun gran pas endavant. És la seva primera experiència per orquestra i cor i de cares a un públic tan nombrós.

López aposta per un estil colorista i post romanticista que s’allunya de la música minimalista més actual. Assegura que li agrada jugar amb les tonalitats i els timbres de cada instrument, també amb ritmes poc usuals, tot i que en cap moment busca esdevenir un compositor d’obres més pròpies de la Neue Musik. Està molt influït per Eduard Toldrà, cosa que es fa molt evident a les seves obres. Capdavanter del Klangfarbenmelodie, li ha suposat tot un repte traslladar aquesta tècnica a una formació complexa com la del concurs i aplaudeix fervorosament la oportunitat que li suposa a ell especialment disposar de tots els recursos que ofereix una organització de tant de nivell com el Cor Canta. 

Pau Requena
Núvol