ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

‘La clemenza di Tito' de McVicar al Liceu

13/2/2020 |

 

Durant els mesos de febrer i abril amb especialistes mozartians

El 19 de febrer torna, després de gairebé 15 anys, La clemenza di Tito al Gran Teatre del Liceu, amb un repartiment d’especialistes en el cant mozartià, com el tenor Paolo Fanale, la mezzosoprano Stéphanie d’Osturac i la soprano Anne-Catherine Gillet. La darrera òpera de Mozart va ser durament criticada per algunes personalitats de l’època i ha sigut oblidada durant molt de temps. En aquesta ocasió podrem gaudir el drama mozartià en una versió estrenada al Festival d’Ais de Provença el 2011 que ja ha visitat Tolosa, Marsella i Chicago abans d’arribar a Barcelona.

Per poder entendre una mica més aquesta òpera seriosa en dos actes cal viatjar en el temps fins el moment en què va ser composta: l’estiu de 1791. Mozart ja estava treballant en tres composicions en paral·lel: un concert per a clarinet, Die Zauberflöte i, a més, ja havia rebut el misteriós i summament conegut encàrrec del seu Rèquiem final. En aquest context, Domenico Guardasoni, director del Teatre Nacional de Praga, va proposar-li compondre una nova òpera per a la cerimònia de coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia.

Malgrat el poc temps del que disposava (es tracta d’una obra composta en menys de tres setmanes) i el volum de feina que ja tenia, Mozart va acceptar l’encàrrec segurament per motius econòmics. Cal apuntar que, prèviament, Guardasoni havia intentat contractar a Salieri, però l’etern rival del compositor austríac no va acceptar, desbordat per la feina que li comportava ser el director del Teatre Imperial de la Cort a Viena.

Per contextualitzar l’obra, també cal assenyalar que el llibret de La clemenza di Tito, de Caterino Tommaso Mazzolà, es basa en l’obra homònima de Pietro Metastasio, llibretista de la versió original de 1734 d’Antonio Caldara (recordem que ens trobem més de cinquanta anys més tard). La dificultat amb la que es va trobar el poeta italià va ser la d’adaptar el text als gustos de l’època, respectant alhora els versos de Metastasio per les àries i recitatius, retallant els passatges que es poguessin fer massa pesats i, a la vegada, passant de tres actes originals als dos actes que demanaven els Estats de Bohèmia. Tot i aquest enorme esforç realitzat, recordem, amb molt poc temps, la rebuda per part del públic de les altes esferes va ser totalment de rebuig.

La clemenza di Tito fou estrenada el 6 de setembre de 1791 al Teatre de la Ciutat Vella de Praga a càrrec de la companyia del mateix Domenico Guardasoni. És aquí on citem les conegudes valoracions de Maria Louisa – «una porcheria tedesca» – i el compte Zinzendorf – «plus ennuyeux spectacle». A aquestes crítiques s’hi oposa l’opinió del primer biògraf de Mozart, Franz Xavier Niemetschek, que afirmava just tres anys després de l’estrena: «There is a certain Grecian simplicity, a still sublimity, which strikes a sensitive heart gently but none the less profoundly – which fit admirably to the character of Titus, the times and the entire subject, and also reflect honour on Mozart’s delicate taste and his sense of characterisation […] Connoisseurs are in doubt whether Titus does not in fact surpass Don Giovanni». Potser hauríem de culpar a les afirmacions d’aquestes poderoses personalitats l’oblit que ha tingut aquesta obra entre el 1830 i el 1974, quan la Royal Opera House va realitzar-ne una producció històrica amb una fitxa artística de primer ordre.

L’acció té lloc a la Roma del segle I d.C, moment en què Tito acaba de ser nomenat emperador i planeja casar-se amb la reina egípcia Berenice (que no apareix en cap moment de l’òpera). Finalment i a causa de les pressions per casar-se amb una dona romana, decideix fer-se enrere. Aquest gest dóna un bri d’esperança a Vitellia, filla de l’antic emperador Vitellius, que aspira a ser ella l’escollida pel nou emperador. Resulta, però, que Tito escull Servilia, la germana del seu millor amic Sesto, que al seu torn està perdudament enamorat de Vitellia. Ella, encegada de gelosia, ordena a Sesto que traeixi l’emperador i el mati. Horroritzat, Sesto accedeix però fracassa i el protagonista de la trama sobreviu. Durant el transcurs de tot plegat, Vitellia descobreix que Tito ha abandonat el seu pla de casar-se amb Servilia, després que li diguessin que aquesta està enamorada realment d’Annio. Tito ara es casarà amb Vitellia i Sesto, corsecat pels remordiments, es confessa al promès de la seva germana. Vitellia, tement sortir esquitxada amb aquestes declaracions, persuadeix a Sesto per què no la impliqui. Finalment, Sesto no acusa a Vitellia i és declarat culpable però Tito, incrèdul i angoixat, es debat entre la condemna a mort i la clemència pel seu amic. En adonar-se que Sesto està disposat a morir per ella, Vitellia es confessa públicament i renuncia a tota possibilitat de poder. En un acte de clemència, com ja anuncia el títol de l’obra, Tito perdona tots els implicats en la trama.

Segurament un dels moments més emotius d’aquesta història se situa al segon acte, “Deh, per questo istante”, quan Sesto li diu al seu amic Tito que recordi els orígens de la seva amistat: es fa petit i senzill com un nen per envoltar-se novament de realitat i afirmar que no té por de la mort, la seva única por és convertir-se en un traïdor en la mirada del seu amic. «Deh, per questo istante solo ti ricorda il primo amor. Chè morir mi fa di duolo il tuo sdegno il tuo rigor. Di pietade indegno è vero, sol spirar io deggio orror; pur saresti men severo, se vedessi questo cor. Deh per questo istante, [….] Disperato vado a morte; ma il morir non mi spaventa; il pensiero mi tormenta che fui teco un traditor!». Podem trobar en el principi d’aquesta ària alguna cosa molt pura, molt evocadora i genuïna de l’emoció humana.

Pensem que la trama no és especialment innovadora: amor frustrat, maquinació política, traïció, amistat noble i, finalment, la presència d’un governant benèvol, heroi protagonista i salvador. Cal tenir en compte, però, que un dels principals objectius era mostrar un governant savi, humil i humà: té sentit, així doncs, escollir aquesta obra. Entre línies, a més, també s’adverteix un toc d’atenció: ens situem a l’any 1791, poc després de la Revolució Francesa, i és necessari que els reis omnipotents governin amb prudència.

Tanmateix, el director musical Philippe Auguin afirma: “No sé si estem preparats per rebre aquesta òpera en ple segle XXI. És una òpera que et porta a molts llocs. Mozart la va escriure sota pressió”, referint-se així a la diversitat de “llocs on porta” la música d’aquesta òpera que Mozart va escriure per encàrrec, amb poc temps per fer-la. Pel director, aquesta opera seria de Mozart que sovint s’ha qualificat de difícil per l’extensió dels seus fragments recitatius dins de cada àrea, és també “una inauguració”, un títol “preromàntic”. Hi ha escenes “senceres”, ha exemplificat Auguin, “que podries extreure senceres i posar-les a Fidelio, de Beethoven; no hi ha cap diferència. I també hi ha certes melodies i harmonies que pots trobar en Schumann, que va escriure 50 anys després. Mozart hauria estat el gran compositor romànic”, ha aventurat.

Per això el director musical opina que aquesta és una obra “que mira al futur, que ens ajuda a entendre”, allò que vindria després musicalment. Amb tot, ha recordat que és un títol força “contemplatiu”, “introspectiu” i, novament, basat en els recitatius.

La repositora de l’espectacle en el lloc de David McVicar, Marie Lambert, hi ha afegit que sí bé és cert que es tracta d’un títol “dens” pels seus recitatius, no ho és menys que resulta “un gran plaer” quan tens “temps i un gran repartiment”, com és el cas. “Perquè hi ha tanta complexitat en aquesta peça, però alhora és un drama tan meravellós, un drama polític que té tanta riquesa i calidesa”, ha argumentat.

El reparartiment està encapçalat per Paolo Fanale i Dovlet Nurgeldiyev com a Tito Vespasian, Myrtò Papatanasiu i Vanessa Goikoetxea com a Vitellia, així com Carmela Remigio també farà algunes funcions. Servilia ho seran Anne-Catherine Gillet i Sara Blanch, Stéphanie D’Oustrac i Maite Beaumont seran Sesto, mentre Lidia Vinyes-Curtis cantarà en el rol d’Annio, Publio serà Matthieu Lécroart i David Greeves encarnarà Lentulo. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de