Cerca de notícies

Enquesta

Qui té por de l'òpera en català?

18/2/2020 |

 

Parafrassejar el programa de Catalunya Música és doblement útil en aquesta ocasió: l’estrena de dijous al Liceu suposa no una raresa sinó dues en el moment que estem davant d’una òpera contemporània i, a més, escrita en el nostre idioma. I no acaben aquí les sorpreses: Diàlegs de Tirant i Carmesina aplega els talents d’un músic amb vocació d’arribar al públic, Joan Magrané; un elenc íntegrament format per cantants de parla catalana on destaca una inspiradíssima Anna Alàs, el reconegut geni de Jaume Plensa i músics de casa (que no del Liceu) sota la batuta de Francesc Prat. Descatadíssima també la posada en escena imaginativa i irònica de Marc Rosich i un vestuari sensual i ocurrent a càrrec de Joana Martí.

I com és que aplegar tant talent nacional és notícia? Com admetia el nou director artístic, García de Gomar, en una entrevista recent que ens va fer venir salivera, el Liceu també ha de ser l’espai de trobada de professionals de casa. Ara encara patim el provincianisme de requerir que algú vingui avalat d’una trajectòria europea abans d’obrir-li les portes del teatre de l’òpera que anomenem “nacional”. Des d’aquí una crida per potenciar veus excelses com la del flamant Tirant, el baríton Josep-Ramon Olivé, i aconseguir que tinguin el seu espai de maduració abans que els perdem en favor d’altres teatres. No pot ser que destinem recursos a la formació de músics, que els reconeguem el mèrit en concursos i després no els deixem actuar amb regularitat.

Aquest afany per cuidar els músics catalans es fa especialment urgent quan es tracta de compositors. Cert, posar una òpera dempeus requereix una gran inversió i un enorme risc (una mica menys en format de butxaca, com és el cas), però no és aquesta la funció d’un teatre públic que s’alimenta en part dels nostres impostos? L’espectacle té la virtut d’aprofundir en el nostre imaginari col·lectiu en basar-se en un dels clàssics de la nostra literatura, el Tirant de Joanot Martorell, de manera que contribueix a enriquir el nostre patrimoni a l’hora que ens permet redescobrir la tremenda modernitat, el gran sentit de la ironia, la sorprenent sensualitat i com és de propera una història que parla a cau d’orella els catalanoparlants però que resulta decididament universal. Fomentar aquest joc de miralls entre la història i el present d’una cultura és el primer deure d’un equipament públic, al mateix nivell que la ja esmentada potenciació dels artistes locals i la cura del patrimoni.

L’èxit de la proposta a nivell de crítica i públic ens fa reflexionar sobre com el Liceu ha de superar el discurs malhaurat i apologètic de la directiva anterior, segons el qual els assistents a l’òpera són de mena conservadora i volen veure un cop i un altre òperes de gran repertori, si pot ser amb posades en escena clàssiques. Aquests Diàlegs suposen una finestra oberta, una molt anhelada brisa fresca que ens recorda que aquest país és ple de creativitat i que molts estem disposats a acceptar-la amb els braços oberts. Si L’enigma di Lea de la temporada passada tenia molt difícil interlocutar amb el públic a causa d’una música críptica i un llibret carrincló i ideològicament polsós, l’obra de Magrané podria perfectament entrar en repertori gràcies a una música més cantable i un enfocament més terrenal. Un aplaudiment, doncs, pels responsables de la iniciativa i un recordatori al Liceu que és meravellós que cedeixi un espai a la producció contemporània nacional però que li reconeixeriem més si s’arrisqués a produir aquest tipus de proposta més sovint. 

D'Òpera en òpera