Cerca de notícies

Enquesta

Joan Magrané: M'exalta el nou i m'enamora el vell

18/2/2020 |

 

Devia ser fa més o menys vint anys, a classe de literatura catalana, quan vaig descobrir Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell. Érem un grup petit que havia optat per aquesta assignatura de modalitat i l'ambient era tant familiar com proper. El professor –malauradament mort abans d'hora i a qui jo, amb l'arrogància de l'adolescència, intentava demostrar sempre les meves lectures– ens va passejar sumàriament pel context de la novel·la abans de fer-nos-la llegir. No sé pas si la vam llegir tota, però sí que vam treballar junts fragments seleccionats de l'obra de Martorell. Fragments que, òbviament, remetien a les escenes més cavalleroses que cavalleresques –o directament, eròtiques– que feien les delícies del grup de nois i noies de setze anys que érem i que vivíem dominats per les hormones, com ho estaven aquells personatges exemplars.

Fruit de les lectures en veu alta que fèiem, adoptant cadascun en rol d'un dels personatges de l'obra, fins i tot hi va haver un cas d'identificació extrema amb l'heroi protagonitzat pel meu millor amic –encara ho és– que va veure reflectit en el text el seu enamorament per la noia que havia pres el paper de Carmesina. Per sort, vaig salvar-lo hàbilment d'un ridícul anunciat. Aquella va ser la meva descoberta de la nostra gran novel·la, a la qual sobren adjectius. No només cal recordar allò que deia Cervantes –"el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros y duermen y mueren en sus casas y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros de este género carecen"– sinó explicar que, escrita al XV, conté elements d'aventura, amor, intriga, sexe i, fins i tot, ucronia, ironia, psicologia i política.

Entre tradició i modernitat

Em permeto aquest llarg excurs perquè tot plegat em va tornar a rebrotar assegut a la improvisada platea del Foyer del Liceu on el compositor Joan Magrané (Reus 1988) presentava la seva òpera Diàlegs de Tirant e Carmesina, estrenada l'estiu passat a Peralada i de la qual vam publicar una crítica de l'Albert Ferrer Flamarich. Poques vegades pots assistir a l'òpera d'un amic i d'un company de generació. Els que coneixem en Joan sabem el seu gust profund per la literatura catalana, el seu sentit original de la tradició –fa seva aquella dita orsiana, segons la qual "tot el que no és tradició és plagi"– i la seva desacomplexada curiositat lectora. La seva obra dona testimoni dels seus eclèctics homenatges a Joaquim Ruyra i Francesc Garriga, a Ausiàs March i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Alhora, Magrané també té una enorme consciència de quina és el seu temps i la seva generació –va dedicar en aquest suplement un article als seus condeixebles i amics que es titulava així, Una generació– i quin el seu llenguatge. Ordre i aventura, tal com canta David Carabén. Per això podríem dir d'ell que lliga perfectament amb el vers esdevingut màxima de JV Foix: "m'exalta el nou i m'enamora el vell". I per això podem entendre perquè s'ha embarcat juntament amb Marc Rosich –que ja en va fer l'adaptació teatral que va dirigir Calixto Bieto al Teatre Romea– i Òpera de Butxaca i Nova Creació, en coproducció amb el Festival Castell de Peralada i el Gran Teatre del Liceu, en aquesta òpera de cambra que ofereix un tastet, només, de l'obra de Martorell, que imagino que deuria impressionar un joveníssim Magrané com ho va fer en nosaltres.

Dividit en quatre actes i amb només quatre dels personatges protagonistes de l'extens elenc original del Tirant, assistim al desig a primera vista del cavaller esdevingut capità de l'Imperi Grec, interpretat pel baríton Josep-Ramon Olivé, per una joveníssima Carmesina –a qui dona delicada veu i cos Isabella Gaudí– així que la veu, una vegada allunyat el dol que enfosquia el palau imperial de Constantinoble. Tot i que lletra i música assenyalen l'amor, en el joc de dobles sentits que travessa aquestes escenes es deixa clar que el que uneix a la jove parella és una irrefrenable passió, accentuada pel meravellós personatge de Plaerdemavida, defensora de l'alegria de viure i la sensualitat que prefigura el Renaixement, presentat amb tot el seu carisma i potència actoral per Anna Alàs-Jové. La mezzo també interpreta, en un doble paper molt ben resolt en vestuari, a la Vídua Reposada, la dida de la princesa que intenta obstaculitzar amb tota mena de mentides i males arts l'aproximació entre els joves... perquè en realitat desitja secretament Tirant, a qui no dubta en oferir-s'hi despullada així que pot. Finalment, després de diversos jocs eròtics que volen al límit la voluntat i la virginitat de Carmesina –fet que evidentment té un to de farsa, ja que tot sembla accentuat per la dita valenciana que diu que "Dels pecats del piu, Nostre Senyor se'n riu... i els de xona, la Mare de Déu perdona"– els dos amants consumen el que volien fer des que el cavaller va quedar fascinants pels joves pits de la seva amada. Un clímax, al ritme d'un "que lo sí és sí, e lo no és no" sorprenent i sorneguer, després del qual Carmesina no dubta en afirmar un "E ço es lo que jo tan desitjava? Per la brevetat de tan poc delit..." que punteja el discurs irònic i, per tant, antitrascendentalista i modern, de la novel·la valenciana, on l'heroi no mor en la batalla, sinó al llit de malaltia.

No existeixen els universos paral·lels on Constantinoble no cau a mans dels otomans i l'ordre de cavalleria perviu en un món cortés. Tampoc podem lamentar-nos perquè un Rossini o un Verdi no agafessin el nostre Tirant com a base per una de les seves òperes. Ara, estic segur que Magrané té talent i ambició suficient per portar una òpera completa sobre el Tirant lo Blanc a la sala principal del Liceu, que és el que, després d'assistir a aquest tastet musical, amb direcció musical de Francesc Prat, el cos ens demanava a tots. Temps al temps, que al pas que va, serà més realitat que Utopia, paraula escollida per l'artista Jaume Plensa –que ha col·laborat a l'espectacle fent-se càrrec de l'espai escènic– per cloure l'espectacle.  

Joan Safont
La Llança