Cerca de notícies

Enquesta

I doncs, què esperàveu?

2/3/2020 |

 

Meritxell Segura respon al nou model d'escola municipal de música i de les arts que proposa l'Ajuntament de Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona ha presentat un nou model d’escoles municipals de música i de les arts, que ha despertat recels entre professors i famílies. Alguns mestres de l’àrea Metropoliana han celebrat la iniciativa en un article publicat a Núvol, titulat “Escoles de música de Barcelona, us estàvem esperant”. Avui Meritxell Segura, mestra de música de Barcelona, respon a aquest article i a la iniciativa de l’Ajuntament.

Sempre, abans, ara i en el futur, benvinguda qualsevol mesura que posi la pràctica artística al centre de la vida. Necessitem més art, necessitem més cultura i necessitem que el major nombre de persones possible participi de l’art i la cultura. Però l’art, la cultura és diversa, i és precisament aquesta qualitat la que la fa un mitjà privilegiat per educar: camins diversos, punts de partida i també punts d’arribada ben diversos. Per què oferir, doncs, un únic model que marqui totes les ofertes educatives artístiques municipals de la ciutat? No seria millor posar els recursos i les bones idees a disposició de crear un marc educatiu per aconseguir que les escoles de música siguin motor educatiu, artístic, cultural i social del barri? Perquè sembla ser que parlar de model en aquests moments comporta parlar d’un plec de condicions, el de la licitació per al període 2020-2025 per a les escoles de Nou Barris, Can Fargues i Can Ponsic, que poc marge deixa a aquesta diversitat inherent a la pràctica artística, a la flexibilitat necessària per posar al centre les persones i les seves necessitats, que les persones no són números ni estadístiques.

“Escoles de música de Barcelona”, totes diverses i de ben segur que totes millorables; però de l’article que publicava Núvol dimecres passat se’n podria extreure la idea errònia que fins ara a les escoles de Barcelona es prioritzen les classes individuals com a mètode per aprendre música, es viu de parets endins i s’organitzen amb cursos a superar. I no, no és així, si n’heu estat alumnes ho haureu pogut comprovar. Les condicions que imposa, i imposa en sentit literal el plec, és que tot això que ja s’estava fent en moltes escoles ara està exhaustivament definit en hores de dedicació, ni més ni menys; en les formes d’atendre els alumnes de dins i fora de les escoles, sense deixar cap finestra oberta a l’adequació a l’entorn determinat de cada escola; i introduint el teatre i la dansa amb el benintencionat objectiu de la interdisciplinarietat, però sense oferir els recursos perquè aquestes dues disciplines puguin formar part de la realitat de l’escola, perquè sense tenir els espais adequats per fer-ho i havent de buscar equipaments de proximitat, aquesta interdisciplinarietat només afectarà a la diversitat d’oferta formativa del centre, però no afectarà realment a la comunitat educativa. Així doncs, ens podem omplir la boca de discursos molt ben argumentats sobre els avantatges del nou model educatiu de la ciutat de Barcelona, però la realitat és tota una altra: aquest nou model, encara que per què dir-ne nou model si hi ha escoles de música de la ciutat que inclouen moltes d’aquestes “novetats” des de fa més de cinquanta anys, doncs això, que aquest model s’implementa amb un plec que homogeneïtza l’oferta musical i ho fa des dels despatxos, sense tenir en compte la realitat de cada escola. I tornem al principi. L’art, la cultura, la música ha de ser diversa, perquè és en aquesta diversitat de crear-la, de transmetre-la, de viure-la on rau la seva grandesa i la seva capacitat transformadora.

“Us estàvem esperant”, diuen diuen Enric Aragonès, Ruben Bes i Joan Fargas al seu article, una afirmació que pot arribar a ser una ofensa per a tota aquella gent que durant ja algunes generacions ha cregut i ha treballat amb uns principis pedagògics inclusius, llaurant terres que sovint semblaven ermes per fer créixer projectes singulars que en la seva pluralitat incidissin en la societat (comunitat) a través de la pràctica artística. Perquè, on és que esteu esperant? On voleu que arribin les escoles de música? És evident que en tots els aspectes relacionats amb la cultura i l’educació hi ha molt camí per recórrer, però el paper de l’administració potser no ha de ser el de marcar cada revolt del camí i dissenyar un destí inequívoc. Potser el dia que uns i altres no tinguin camí per recórrer, serà el dia que la cultura i l’educació estaran ferides de mort.

I algunes qüestions pedagògiques més: sobre les classes individuals, aquest aspecte que sembla que ha acabat sent el centre de la discussió, i també sembla ser que sempre que es parla de classe individual va intrínsecament lligat a l’oportunitat d’aquell que la rep de professionalitzar-se. Formar-se en el si d’un col·lectiu és de les coses més meravelloses de l’experiència educativa: compartir els aprenentatges, el camí, l’emoció, la satisfacció de crear bellesa és poc menys que tocar el cel amb els dits. Però les classes individuals d’instrument també són necessàries per algunes persones per arribar al ple desenvolupament del seu potencial artístic, sense que això signifiqui una especialització professionalitzadora. Sí, és obvi, que les classes individuals s’han de racionalitzar, perquè resulten cares per a la societat, però no són un crim i fins i tot són indispensables per a alguns, i no només per aquells que vulguin professionalitzar-se.

I sobre la música “clàssica”. Què té de negatiu la música “clàssica”? Què hi ha de més plaent que descobrir noves músiques? Amb uns infants i joves que tenen accés a molta música, per què renunciar des de les escoles a l’oportunitat que es puguin descobrir músiques no tan popularitzades? Per què Monteverdi, Purcell, Schubert han de ser només patrimoni d’uns quants? Per què s’ha de renunciar a “democratitzar” tants segles de producció musical de qualitat?

I ara un apunt més prosaic. Que el nou plec comporta una millora de les condicions laborals dels treballadors és una afirmació més que qüestionable. L’únic que proposa el plec és un conveni determinat que en alguns casos és més favorable que l’actual per als treballadors i en d’altres, no. Però les condicions laborals dels treballadors van molt més enllà d’un conveni, i potser abans de celebrar aquesta millora, s’hauria de preguntar als treballadors quina és la seva percepció del grau de millora de les seves condicions laborals respecte al plec, que siguin quines siguin, són ara i en el futur del plec molt diferents i segurament molt pitjors que les dels treballadors de les escoles municipals de gestió directa.

Jo “només” sóc mestra i alumna d’una d’aquestes escoles de música, els autors de l’article tenen càrrecs i llocs de treball amb moltes més responsabilitats i oportunitats d’influir en el món de la formació artística. Però si s’utilitza aquesta influència per imposar un únic punt de vista, perquè sembli que només hi ha una manera d’organitzar i educar i formar a través d’un centre de les arts, coartant i posant fi a molt camins que transcorren en el mateix sentit, però potser no en la mateixa direcció, serà el fracàs de tots, de tota una comunitat educativa i artística que malda per sobreviure en condicions sovint molt adverses.

Volem educar a través de la pràctica artística i educar en el sentit més ampli de la paraula: aportar les eines necessàries perquè les persones tinguin la capacitat de llegir i comprendre el món que les envolta, amb sensibilitat per commoure’s, amb esperit crític per qüestionar-lo, amb llibertat per rebel·lar-se, amb creativitat per canviar-lo. 

Meritxell Segura
Núvol