Cerca de notícies

Enquesta

Cròniques d'una violinista a Panamà

30/3/2020 |

 

Experiències amb la Red de orquestas y coros juveniles de Panamá

En temps en què l’individualisme sembla generalitzat, el valor de la comunitat i la col·lectivitat ês més necessari que mai. Avui voldria donar una mirada a la Red de orquestas y coros juveniles de Panamá, on vaig tenir el plaer de col·laborar com a docent aquest passat estiu.

Des de fa ja diversos anys, la Joven Orquesta Nacional de España col·labora dins el programa Iberorquestas, on hi participen diversos països de parla hispana: Argentina, Mèxic, Espanya, Costa Rica, Panamà, Honduras, El Salvador, Xile, Guatemala, Equador i Uruguai. El model es basa en el format a Veneçuela l’any 1975 pel músic i economista José Antonio Abreu.

Actualment, a uns més que d’altres, els sonarà el “Sistema”, l’Orquesta Simón Bolívar i Dudamel. Tot són conseqüències d’un mateix embrió, l’Acción Social para la Música, iniciativa que esdevingué tota una proesa en mans d’Abreu. La proposta es basava en rescatar joves en circumstàncies extremadament empobrides dins d’un ambient de drogues i criminalització i donar-los un instrument perquè poguessin construir, des de la música, una societat més justa i pacífica. El model va ser un èxit més que tangible, amb nombrosos directors de fama que recolzaven la iniciativa i amb una gran qualitat no només humana, sinó també artística. El model és vigent en nombrosos països, no només els esmentats dins d’Iberorquestas, sinó també en regions més allunyades com ara Austràlia, Canadà o Portugal.

Quan ens proposem de marxar a Panamà, tal vegada no ens imaginem que l’experiència esdevindrà una lliçó de vida. És normal pensar que serà una bona vivència, però a vegades, sense adonar-nos-en, podem arribar a trobar el que sembla ser el veritable significat de l’art: la representació de nosaltres mateixos com a individus dins d’un col·lectiu. Personalment, si se’m permet dir-ho, va ser la primera vegada en què vaig experimentar una sensació més plena d’unió dins d’un grup musical, que contrastava amb el meu recorregut professional a Europa.

El concepte de la “Red” em va semblar fascinant: esforç, respecte i companyerisme. Durant els 10 dies, professors de Costa Rica, Veneçuela i Espanya vam conviure amb un mateix objectiu: mostrar els joves d’un sol país fent música. Ja des del primer assaig tutti, el director veneçolà César Iván Lara (fill del “Sistema” i actual titular de l’Orquestra Filharmònica de Mendoza, Argentina) va deixar clar que, degut a la situació actual del seu país, era molt important ser allà per fer música.

La “Red” es basa en la corresponsabilitat, en sentir que de les teves accions en depèn que el col·lectiu soni millor. Gran paral·lelisme amb el que sembla ensenyar-nos el Covid-19, per cert: les accions de l’individu milloren la societat. La reflexió i l’esforç són extrems, de manera que els nens no descansen ni un moment. Després de tot el dia assajant, segueixen estudiant a les seves habitacions sense que ningú els ho demani. Els que més en saben ensenyen els que més ho necessiten i l’orquestra no es limita als músics i docents, sinó que tota la família s’hi implica. Pares i mares organitzen el menjar, el transport i fan qualsevol encàrrec que necessitis: fotocòpies, traginen aigua… Els docents treballen sovint en orquestres de renom, de manera que el que els mou és la responsabilitat envers els seus països, més que no pas els diners o el reconeixement.

Al contrari que a Europa, on hi regna la competitivitat i la superficialitat entre els seus músics d’orquestra, més aviat preocupats de criticar el del costat que d’ajudar-se, la “Red” es basa en el recolzament mutu, en la unió com a força per fer avançar una societat. Amb aquesta declaració, no volem dir que sempre sigui així per a tots els músics a Europa, però a vegades convé fer una mica d’autocrítica i reconèixer que no en totes les orquestres del nostre continent s’hi respira un ambient precisament amigable.

Pel que fa als estudiants, la majoria violinistes d’onze anys d’edat, eren dignes de veure. Molts d’ells només comptaven amb professors durant els encontres de l’orquestra, de manera que eren pràcticament autodidactes. En tot cas, i gràcies al seu esforç, podien arribar a tocar qualsevol partitura que se’ls posés al davant! Amb unes condicions de vida basades en una economia poc estable, barris marginals i poca seguretat en la seva vida quotidiana, es podia observar la felicitat de la seva vida senzilla i amb pocs luxes.

Per altra banda, tot i les condicions poc òptimes de treball (espais d’assaig sorollosos, de vegades a l’aire lliure, baixa qualitat dels instruments), l’orquestra canvià a un ritme extremadament vertiginós durant els deu dies. L’esforç de tots va contribuir a un concert molt emocionant i gratificant de veure. Tant a nivell humà com artístic, cadascuna de les persones de l’encontre es va sentir orgullosa del que havíem aconseguit.

En temps difícils com els que vivim, probablement són els valors de comunitat els que ens fan veure el que és realment important a la humanitat. 

Marina Sala
Núvol