Cerca de notícies

Enquesta

Als 261 anys de la mort de Händel

15/4/2020 |

 

Un dia com el d’ahir, de 1759, moria a Londres Georg Frideric Händel (1685-1759), el compositor del «Messies». Pocs són els compositors que, com ell, en anomenar-ne una obra seva, ràpidament, l’associem amb la del seu creador com ho fem amb aquest oratori. El «Messies» de Händel. Un oratori que, per aquelles coses estranyes que té la recepció musical, en el nostre imaginari, l’hem convertit en una obra associada al Nadal quan, en realitat, es tracta d’un oratori del calendari pasqual i que va ser estrenat a la ciutat de Dublín el 13 d’abril de 1742. Des d’aquella estrena, podem dir com el Messies no ha deixat mai d’interpretar-se i escoltar-se. Així fins als nostres dies.

 

Quan avui, malauradament, de la mà de les tesis neoliberals i de la corresponent visió del món que se’n despren hem acabat per convertir-ho tot en mercaderia, el Messies és d’aquelles obres que «ven». Dir això, com així fan coneguts directors d’equipaments i programacions musicals, resulta d’una imbecil·litat tan còsmica com la bellesa d’aquest oratori perquè, que jo sàpiga, ni ve ningú que s’autoanomeni «Messies» (si ho fa, que no li passi res) ni tampoc Händel resuscita per vendre entrades. No ho fan ni Händel, ni Bach, ni Beethoven, ni Wagner ni tampoc compositors vius com Benet Casablancas o Bernat Vivancos. Ells van compondre i componen música. La feina de vendre és una missió que pertoca, precisament, a aquells que a tothora s’omplen la boca, i amb una retòrica pròpia d’aquell que se sent inventor de la sopa d’all, de què hi ha compositors que no venen.

 

I és que, tanmateix, amb el pas del temps, hem perdut la sacralització implicita del que és assistir a un concert o a una representació operística. Va haver-hi un temps, així, que assistir a un concert no era tan sols consumir música, que és la manera vulgar com alguns denominem al fet de realitzar una transacció econòmica al seu favor per poder entrar en una sala de concerts i poder escoltar un concert. Era una altra cosa més profunda.

 

Sóc plenament conscient que m’estic endinsant en una temàtica complexa que demana l’escriptura d’un assaig o la realització d’una tesi a l’entorn de la pregunta: ¿quan es va abandonar per sempre més la idea que, en el transcurs d’un concert, «passaven coses» que res tenien amb la quotidianitat i la realitat ordinària? Sense tenir-ne una idea clara, m’atreveixo a dir com aquesta conversió va tenir molt a veure amb els processos d’industrialització i la conseqüent secularització del món viscuts al llarg del segle XIX i que van culminar amb la instal·lació de la societat europea en aquell diagnòstic espiritual que Friedrich Nietzsche va anomenar com «nihilisme».

 

I és que al darrere de la qüestió hi ha també la pèrdua del lligam d’aquestes activitats culturals com a «rituals». Precisament, el citat Nietzsche creia que el problema ja venia de molt lluny i, així, en la seva tesi doctoral El naixement de la tragèdia des de l’esperit de la música (1871-1872) ja denunciava com les tragèdies d’Eurípides s’havien allunyat massa del veritable esperit original de la tragèdia grega, vinculada als rituals apol·linis i dionisíacs, on es cercava la «catarsi» o purificació de l’ànima. El seu gran enemic Richard Wagner, per un altre camí, restava convençut com els seus drames musicals i, especialment, el seu Festival escènic sagrat Parsifal només s’havien de poder veure en un teatre com va ser el que es va fer construir, amb el patrocini de Lluís II de Baviera, a Bayreuth.

 

Més enllà de tot això, hi ha una pregunta que ens hauríem de fer també de manera sincera. Quin paper juga, ara per ara, la música a les nostres vides? És només un bàlsam, un entreteniment, un plaer sensible o, en veritat, estem disposats a deixar-nos emportar fins a les últimes conseqüències pel seu efecte? Malauradament, molt em temo que la música s’ha anat buidant massa de la seva càrrega profunda i hipnòtica en nom de la més perillosa de les conversions: fer d’ella quelcom útil.

 

Va haver-hi un temps que els compositors sabien i coneixien aquest poder de la música, un poder que si ens anem a les bases mitològiques i literàries ens en parlen mites com els d’Amfió, Orfeu o el cant de les sirenes del capítol XII de l’Odissea. Un joveníssim W.A.Mozart afirmava, amb només 21 anys, que ell «podia expressar les seves conviccions i pensaments a través dels sons». Conviccions i pensaments que, certament, no tenen res a veure amb una actitud anomenem-la conciliadora sinó més aviat amb el desacord. El gran director berlinès Nikolaus Harnoncourt afirmava com l’art seriós sempre ha d’estar a l’oposició; i quan aquest no hi és, ha abandonat en bona part la seva autèntica condició d’artista. I és que l’art, en paraules del citat director d’orquestra «envalentona, produeix una commoció, ens permet tornar a veure a veure i pensar amb claredat: veure de nou que bell és allò bell, que contundent és allò vertader, que espantós és allò horrible».

 

L’art i la música són i han estat sempre perillosos per al poder polític. De qualsevol poder amb independència de la seva naturalesa i del seu moment històric. Davant d’aquesta potència de la música, què ha fet el «poder»? Doncs convertir-la, moltes vegades de la mà dels mal anomenats gestors culturals, en això: en un innocent entreteniment, un trist mecanisme de relaxació i, sobretot, un producte.

 

Quan unes línies més amunt he escrit, irònicament, que Händel no resuscitava per a vendre entrades, sí puc escriure com la composició del «Messies» va tenir a veure amb una autèntica experiència de transformació interna viscuda pel compositor de Halle, precisament també un 13 d’abril de 1737, el mateix dia i mes que es va estrenar el Messies a Dublín, en patir un atac de feridura que feia pressentir el pitjor. Però el gegant saxó (es creu que Händel era un home de gran açada i corpulent) va superar la malaltia. Va resuscitar. Però encara va tardar temps en comprendre i donar el ple sentit a aquella experiència. Aquesta va arribar de la mà d’un llibret de Charles Jennens sobre la història salvífica del Messies i on Händel en llegir les paraules extretes de diferents fragments de l’Antic i Nou Testament, va quedar tan profundament colpit fins conduir-lo a un estat de fervor creatiu que, segons ell mateix explica, li va fer constatar de què «en Déu hi ha tot el tresor del coneixement i de la saviesa».

 

No ens ha d’estranyar, així, que gairebé dos-cents anys després, el 1927, l’escriptor Stefan Zweig no dubtés en inserir-lo com un dels moments estel·lars de la humanitat. I és que, en efecte, el Messies no és tan sols la invitació a un simple gaudi sensible sinó a una intenció més profunda que el propi Händel no es va poder estar d’assenyalar: «fer-nos millors homes i dones».

 

Ahir, en el dia que es complien 261 anys de la seva mort, l’audició que vaig fer d’aquest oratori no va ser tan sols un mer acompanyament per una tarda de confinament més, sinó un component essencial per trobar i donar-li sentit a la vida. I és que Händel no fou un simple fabricador de souvenirs perquè fossin comprats, sinó un veritable creador de futurs públics. El creador d’un símbol sonor per als ansiosos de viure això tan bell i llunyà: «en Déu hi ha tot el tresor del coneixement i de la saviesa». 

Oriol Pérez Treviño
Nosolocine