ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

L'actual creació musical catalana: un cant partit i un càntic nou

19/4/2020 |

 

El músic i compositor Joan Magrané Figuera dibuixa una panoràmica general i generalista per l'actual –i també d'uns anys enrere– creació musical catalana de generació en generació, de mestre a mestre.

Potser cal començar invocant el nom de Robert Gerhard (1896-1970), el primer i més important (encara avui) compositor català (diguem-ne) modern. I cal invocar-lo no només pel fet que aquest any 2020 en fa cinquanta de la seva mort (a Cambridge, a l'exili), sinó també pel seu exemple: Gerhard enllaça la tradició musical del país, per via de Felip Pedrell (1841-1922), compositor, però també un important pedagog, amb la nova música europea, amb Arnold Schoenberg (1874-1951) al capdavant (del qual fou deixeble i amic).

La música de Gerhard és una síntesi i també una porta oberta: dels cants i danses d'arrel popular a l'experimentació electroacústica. Les seves simfonies, ballets i la cantata La peste (la seva obra més ambiciosa) ho testifiquen.

Encara que la figura i la vida de Gerhard siguin la imatge viva d'un tall, la fi d'allò que hagués pogut ser i no fou degut a la guerra dita civil dels anys 30 i que gairebé significà perdre del tot el tren del dia a dia musical i calgué, després, posar de nou les coses a lloc a poc a poc i refer els ponts deçà i dellà, aquesta síntesi (o dualitat, com vulgueu) ha estat ja per sempre més una constant en la creació musical que el va seguir al nostre país.

 

 

D'uns anys més cap aquí, enmig de tot plegat, sobresurten les figures (complementàries) de Joan Guinjoan (1931-2019) i de Josep Maria Mestres Quadreny (1929-). Els dos són fills del mestrage de Cristòfor Taltabull (1888-1964), compositor, deixeble de Pedrell, com Gerhard, i de Max Reger (1873-1916), i mestre, a més dels dos ja citats, també de Josep Soler, de Xavier Benguerel i d'una llarga llista de noms.

Guinjoan sempre se sentí arrelat amb força a la terra del seu natal Camp de Tarragona (com Miró i Gaudí ho estaren), Mestres Quadreny és del tot cosmopolita (com Tàpies, com Brossa ho foren). Els dos, malgrat les diferències, són autors d'una música personal i nova. Guinjoan és sempre viu i jovial i mira cap enrere per "deconstruir" la tradició com en un trencadís. Mestres Quadreny troba el seu lloc en les posicions més experimentals i intel·lectuals, en el càlcul i l'atzar i l'aleatorietat. En cap moment, ni un ni l'altre, perden de vista l'element lúdic i lluminós (quelcom molt pròpi d'aquest rodal de la Mediterrània): en la 3a simfonia i l'Homenaje a Carmen Amaya de Guinjoan, en el Cop de poma i el Quartet de Catroc de Mestres Quadreny.

La seva tasca, la d'ells i la de tota la seva generació, fou clau per tal de permetre a la següent fornada de compositors, més nombrosa i dispersa en el temps, menys definida com un tot, el moure's pel món des d'una posició més deslliurada de les misèries pròpies de la postguerra espanyola.

A banda i banda en destaquen, com dues puntes de llança, els noms de Benet Casablancas (1956) i d'Hèctor Parra (1976), autors els dos, tot i venir d'influències diverses (un de l'escola vienesa i l'altre de l'Ircam parisí), d'una música eminentment expressiva i desfermadament lírica que ha trobat el seu camp ideal per desenvolupar-se en el terreny simfònic i, sobretot, en l'òpera: l'Alter Klang i L'enigma di Lea de Casablancas o Inscape i Les Bienveillantes de Parra com a exemples. I també en el seu corpus per a piano, vertader nucli dur i camp de proves de les seves respectives produccions.

 

 

Bernat Vivancos (1973), molt dedicat a la música coral amb un estil que agermana la tradició nòrdica (d'Arvo Pärt a Lasse Thoresen) amb els colors més vius de la mediterània, Albert Guinovart (1962), que tot restant fidel al sistema tonal ha trobat un segell sonor personalíssim i que és conegut sobretot pels seus treballs en el camp del teatre musical, Ramon Humet (1968) i Josep Maria Guix (1967), els dos bevent en abundància del món oriental per a inspirar-se i que reberen, en uns primers anys, l'empenta i l'empremta de Jonathan Harvey. Deixo a molts d'altres en el tinter, però aquests són una bona mostra de la diversitat d'aquesta generació de ventall tan ampli i actiu.

Si bé els compositors que els van precedir es dedicaren sobretot a la difusió i a la divulgació de les noves músiques (ja que el terreny que llauraven era, malauradement, poc treballat) molts d'ells s'han dedicat (i a fons) a la docència (amb el també compositor Agustí Charles com a exemple paradigmàtic d'això mateix) i per les seves mans passà la generació següent (una generació menys nombrosa i més delimitada en el temps centrada sobretot en els compositors nascuts entre els anys vuitanta i noranta del segle passat).

En un principi i en gran part formada entre els murs de l'Esmuc, a Barcelona, aquesta generació més jove, encara en creixement, la de Raquel García-Tomàs (creadora inclassificable i molt implicada en la multidisciplinarietat, especialment en la relació imatge/música i que excel·leix especialment en el camp de la música per a l'escena), Núria Giménez (que ha aprofundit en la recerca electroacústica portant-ne les troballes a l'escriptura instrumental havent sabut fer-se seu, a Ginebra, l'exemple del seu mestre Michael Jarrell), Luis Codera Puzo (impulsor també de l'Ensemble Crossing Lines i del cicle de noves músiques OUT.SIDE i molt afí a les estètiques que dominen, sobretot, al centre d'Europa: d'Enno Pope a Stefan Prins; i també, d'altres latituts, a la música i el pensament de Morton Feldman), Carlos de Castellarnau (que treballa la matèria sònica com un escultor i que troba la inspiració i les influències sobretot en l'art brut i que, com Hèctor Parra, deu molt a l'Ircam) i Fabià Santcovsky (que segueix la tradició dels compositors pensadors i és autor d'una música essencialista i alhora refinada influida, un espai on regnen, cadascú per la seva banda, Luigi Nono, Salvatore Sciarrino, Helmut Lachenmann i Marco Sroppa), per dir-ne només un grapat de noms, ja s'ha escampat de fa temps per Europa i el món com és, de fet, comú en tots els àmbits de la cultura i la societat d'avui en dia.

 

 

A casa nostra ha trobat el seu espai en noves iniciatives com ara les Sampler Sèries de L'Auditori o el Festival Mixtur (dirigit pels també compositors Oriol Saladrigues i Oliver Rappoport) i ja comença a sonar en les temporades regulars, a més de a L'Auditori, del Palau de la Música Catalana o del Gran Teatre del Liceu així com arreu: dela festivals Manifeste, de Huddersfield o Eclat a les grans sales de concerts.

 

Una generació diversa i eclèctica
Si les anteriors ja ho eren en més o menys mesura, aquesta és sens cap mena de dubte una generació diversa i eclèctica per definició (com no pot ser d'altra manera, són els signes del temps). Desapareguts els prejudicis estètics i els manaments academicistes que massa pes havien arribat a atenir uns anys enllà, cadascú ha anant trobant el seu camí i també el seu públic (un petit detall que no pot ser pas passat per alt...).

I així, potser sense adonar-nos-en del tot (ja se sap que allò de més proper és el que costa sempre més de saber valorar) i malgrat els sotracs s'ha anat teixint un fil d'inesperada continuitat, valuosa naturalitat i radical modernitat. I d'aquell cant partit, violentament escapçat per les vicissituds del turbulent segle XX, han anant naixent i ressonant càntics nous i amb molt a dir i aportar a un món, el de la música de nova creació, amb massa tendència a negligir les veus del sud.  

Joan Magrané
Institut Ramon Llull

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet