Cerca de notícies

Enquesta

Simfònics romàntics

1/5/2020 |

 

Cinc simfonies romàntiques que no et pots perdre

A molts, aquest confinament ens ha donat temps inacabable per descobrir, desenvolupar i aprofundir en aficions i habilitats. És per això que us proposem una selecció de cinc simfonies romàntiques que, si no heu descobert encara, de ben segur que no us penedireu d’escoltar. No us proposem exactament les que la gent sap entonar, els hits, sinó un seguit d’obres també molt famoses però no tan conegudes pel públic general.

Tercera Simfonia de Schumann, “Renana” (1851)
Es tracta de l’última simfonia que va compondre, encara que la quarta va ser publicada més tard. El seu sobrenom fa referència a la regió alemanya de la Renània, on va viure durant uns anys amb la seva dona Clara, concretament a Düsseldorf. Per això, molts dels seus temes evoquen ufanosos paisatges naturals a la vora del riu Rin, així com monuments de la zona, especialment la Catedral de Colònia, que va causar un gran impacte en el compositor.

La “Renana” és diferent de la resta de simfonies de Schumann, i no només perquè és l’única que té cinc moviments en lloc de quatre, i també l’única que el compositor, no gaire reputat com a director, va dirigir en la seva estrena, sinó perquè, essencialment, és la més optimista i alegre. De la mateixa manera, es caracteritza pel seu aire popular, gairebé folklòric.

El primer i l’últim moviment tenen un to heroic i poderós. El segon temps, que recomanem enèrgicament, és lluminós i té un caràcter més aviat rústic, de dansa. De fet, la seva forma està basada en els ländler, una dansa tradicional alemanya. El tercer moviment és el més calmat i líric. A continuació, el quart moviment torna a la solemnitat i gravetat, i està inspirat específicament en la Catedral de Colònia. Finalment, la simfonia es tanca amb potència i grandiositat, però amb un to més feliç que al moviment precedent.

Quarta Simfonia de Txaikovski (1878)
Tot i no ser la més carismàtica de les simfonies de Txaikovski (correu a escoltar la sisena, la “Patètica”, si encara no ho heu fet), la quarta simfonia va ser una de les obres de les quals va estar més orgullós quan la va compondre. Es tracta d’una simfonia clarament programàtica, és a dir, on la música té per objectiu evocar o descriure idees o escenes. En aquest cas, la temàtica principal és la inexorabilitat del destí.

De fet, en la correspondència amb Nadejda von Meck, amiga i mecenes del compositor, a qui va dedicar la simfonia, Txaikovski detalla els estats d’ànim a què fa referència cada moviment. Són probablement reflex de la situació emocional del propi compositor, que en aquell moment de la seva vida afrontava la separació de la seva dona, matrimoni en què s’havia refugiat per la seva condició d’homosexual però que per aquesta mateixa raó estava condemnat al fracàs.

El primer moviment és el més llarg, i representa gairebé la meitat de l’obra. Té un to dramàtic i a vegades fins i tot violent, i s’hi presenta des del principi el tema del destí. El segon temps, en canvi, és més aviat una melancòlica escapada de la realitat, segons les notes del compositor, sovint cap al passat. El tercer moviment recupera la vivacitat amb tota la corda en pizzicato. Per acabar, l’Allegro con fuoco, brillant i efectista, conclou de forma optimista aquest trajecte iniciat des d’una posició tan tràgica.

Tercera Simfonia de Brahms (1883)
En l’estrena d’aquesta simfonia, a Viena, un grup de wagnerians del públic, és a dir, defensors d’un romanticisme que es concebia com a més innovador que el que feia Brahms, va interferir en el concert, i va escenificar un cop més la disputa entre aquests dos corrents de la música romàntica. En aquest conflicte Brahms se situava en el bàndol més conservador, ja que la seva obra conjuga molt bé els principis del classicisme, la claredat de la forma, per exemple, amb l’espontaneïtat i l’enardiment característics de la música romàntica.

Un dels temes que travessa aquesta simfonia es compon per la seqüència de notes Fa – La bemoll – Fa’ , que en el sistema de transcripció alemanya correspon a F – A – F’. Aquesta frase musical s’inspira, en realitat, en un dels seus coneguts lemes vitals: Frei aber froh! (de l’alemany, “lliure però feliç!”). Aquest tema, de caràcter heroic, beu en gran part de la simfonia Renana de Schumann.

La simfonia comença exposant aquest motiu de forma grandiosa i elegant. El segon temps, per contra, és més senzill i tranquil, i és el clarinet qui hi introdueix els temes principals. A continuació, poco allegretto, el moviment més famós de la simfonia i potser de tota la seva obra, d’una gran bellesa i emoció. Absolutament imprescindible. L’últim moviment comença amb un caràcter misteriós i tens, però aquests elements van dissipant-se, i desemboquen en la calma final.

Setena Simfonia de Bruckner (1884)
És una de les simfonies més famoses d’aquest compositor, que, tot i ser estrenada el 1884 a Leipzig amb gran èxit, va ser revisada un any després i en nombroses ocasions posteriorment. Bruckner era admirador de Wagner, i havia emparaulat amb ell que aquest dirigiria l’estrena de la Setena, però Wagner va morir quan la simfonia no s’havia acabat de compondre encara. Per això, amb aquesta notícia, Bruckner va escriure un dels moments més especials i memorables de la simfonia, l’Adagio, dedicat a la mort de Wagner.

Per la llargada i la càrrega emocional dels moviments, alguns directors han optat de vegades per canviar-ne l’ordre. El pes de l’obra se situa en els dos primers temps (l’Allegro moderato i l’Adagio) i decau una mica en els dos últims (Scherzo i Finale). Tot i això, la simfonia en conjunt, en l’ordre en què va ser escrita, posseeix una exuberància i bellesa que la fan excepcional.

El primer i segon moviments són especialment emocionants i monumentals, d’una densitat sonora propera a Wagner. L’Adagio té un caràcter gairebé religiós. El tercer moviment, molt més curt, és, en canvi, potent i rítmic, i té de vegades un aire popular. Per acabar, el quart temps, també molt més breu que els dos primers, recupera una variació del tema iniciat, i tanca amb contundència l’obra.

Segona Simfonia de Mahler “Ressurrecció” (1895)
Mahler va trobar inesperadament inspiració per compondre aquesta simfonia en una oda del poeta alemany Klopstock. Va decidir musicalitzar-la i manllevar-ne el nom, “Ressurrecció”, que determina la temàtica de l’obra: el perquè de la vida, la mort i el més enllà. De fet, Mahler va escriure un programa narratiu que detallava a què feia referència cada moviment, encara que després no el va voler divulgar. D’altra banda, és la primera de les seves simfonies que introdueix la veu solista i el cor.

Està pensada per a una orquestra de grans dimensions i un afegit d’una petita orquestra fora de la sala. L’equivalent musical d’aquesta magnitud és la monumentalitat de l’obra i la gran intensitat emocional que aconsegueix Mahler. Es tracta d’una gran simfonia, impressionant, profunda i commovedora, que traspassa els límits del que les simfonies eren capaces de fer fins llavors.

Està composta de cinc moviments. El primer té un caràcter a estones colèric, però també al·ludeix recurrentment a una marxa fúnebre. A continuació, el segon temps combina el to popular dels ländler amb melodies més fosques. El tercer moviment és un scherzo i es basa en un lied que havia escrit prèviament. En el quart moviment, Urlicht (“Llum primigènia”), s’hi introdueix la veu, que sol ser una contralt solista. Probablement no és exagerat afirmar que aquest temps és un petit diamant ‒i en net‒, absolutament colpidor i preciós. En l’últim moviment, el més llarg, entra el cor i l’orgue. Molts dels temes introduïts al llarg de l’obra es recuperen en aquest temps, que tanca la simfonia de forma colossal.

Aquestes són, en ordre cronològic, les simfonies romàntiques que, si no coneixeu encara, fareu bé de descobrir. En moments difícils com aquest, la música és més que mai un refugi segur i agradable, i crec que ens fem un favor a nosaltres mateixos si ens ho recordem i en fem ús. 

Gemma Bayod
Barcelona Clàssica