Cerca de notícies

Enquesta

La reinvenció obligada de la clàssica

30/5/2020 |

 

Reflexions d’una outsider

La música és quelcom imprescindible per a moltes de nosaltres enmig de la nova rutina domèstica, en què el nostre ritme de vida s’ha ralentitzat dramàticament. Les llistes de reproducció d’aquesta primavera han anat ballant entre l’antiga i l’electrònica, el punk-rock i l’òpera. Si bé és veritat que els gèneres més populars han continuat creixent i comunicant-se amb les seves oients habituals, la clàssica sembla haver desaparegut momentàniament, d’una manera més o menys maldestre. No obstant això, no tot està perdut. Dins del món de la clàssica, generalment a anys llum de la contemporaneïtat, una minoria s’ha llençat a la improvisació i a les noves tecnologies, aportant un bri de llum dins d’una esfera altrament hermètica i rància.

Durant aquests mesos de confinament moltes de nosaltres ens hem sorprès del canvi de paradigma que nosaltres mateixes hem aplicat a les nostres vides. De sobte, l’ansietat del dia a dia urbanita s’ha difós, el contacte virtual amb les persones que estimem s’ha distès, i encara que la pantalla s’hagi convertit en una companya de pis més, la desconnexió amb el món s’ha apoderat de moltes de nosaltres. Amb tot això, un sentiment de culpa sembla aparèixer al mateix temps que ho fa la calma, essent com som persones que vivim en un món profundament sobreexcitat.

Les que ens dediquem al món de la música, i sobretot a la clàssica, hem vist com de sobte ha desaparegut tota activitat relacionada amb el nostre cercle d’acció. No és cap sorpresa que la clàssica estigui totalment desconnectada de la contemporaneïtat i la seva vessant audiovisual. I qui no ho vegi clar pot mirar-se les portades de discos de diversos segells discogràfics i comparar-los amb portades de jazz, pop, rock o electrònica. Segurament, qui vulgui fer l’experiment veurà que hi ha un cert desfasament entre uns i altres, i que aquest es materialitza en una sensació de caducitat, en imatges visualment obsoletes i antiquades.

És ben cert que la majoria de persones amb suficient poder adquisitiu com per a assistir regularment als concerts de clàssica, sobretot als països del sud d’Europa, és gent d’edat avançada; i que per tant les estratègies visuals per captar aquest tipus de públic no es caracteritzen per la seva modernitat. Però ens equivocaríem si pressuposéssim que la gent jove no té cap interès en endinsar-se en la clàssica. I per tant ens equivocarem si continuem perpetrant aquesta idea.

La situació actual, que ens ha obligat a replantejar la manera com vivim, com ens relacionem i com tractem el nostre entorn, ha visibilitzat aquelles coses altrament invisibles; entre elles, la poca traça que té el món de la clàssica en adaptar-se als nous temps

La situació actual, que ens ha obligat a replantejar la manera com vivim, com ens relacionem i com tractem el nostre entorn, ha visibilitzat aquelles coses altrament invisibles; entre elles, la poca traça que té el món de la clàssica en adaptar-se als nous temps. És precisament en moments com el que vivim que la clàssica s’exclou a si mateixa, queda reclosa dins del seu conservadorisme i s’allunya de la modernitat i per tant també de la joventut.

Hi ha alguns exemples fàcils que poden ajudar a entendre aquestes reflexions, que per a moltes segurament són reprotxables. Per començar, si remeneu una mica veureu que el llenguatge periodístic i comunicatiu que es fa servir a l’hora de parlar de clàssica, ja sigui en forma d’entrevistes, perfils, crítiques o altri és massa sovint antiquat i rococó, a anys llum del que fins i tot les empreses més ràncies han adoptat. Ja és hora que la manera com tractem i entenem la clàssica estigui dins de la mateixa freqüència que la gent que la viu, la interpreta i la gaudeix. I aquí hi han d’entrar per força les dones i per tant el femení, però també les diverses realitats que ens envolten, i per tant la inclusió lingüística en tota la seva esplendor.

Si seguim amb el fil, ràpidament es farà palesa la desconnexió entre les xarxes socials i la clàssica. És el cas de l’Instagram, una eina que tot i estar totalment inserida en la nostra societat actual, segueix estant descuidada per la gran majoria d’entitats culturals relacionades amb la clàssica. I no cal parlar del Tik Tok. La majoria de sales de concerts fan un ús totalment anacrònic de les xarxes socials més usades arreu del món, i les generacions d’intèrprets que sobrepassen els 35 anys d’edat no sembla que n’entenguin el funcionament.

En aquests moments de desconcert sembla que s’obre una escletxa dins la qual els marges de la societat podrien tenir un accés, potser permanent, dins de la clàssica. I per obrir camí, la minoria de la qual algunes formem part hem de reclamar la clàssica com a nostra, crear espais d’inclusió dins dels quals ens hi trobem còmodes, reinventar-nos per a poder acostar-nos-hi sense complexes. 

Mar Medinyà
Barcelona Clàssica