Cerca de notícies

Enquesta

L'humor és una cosa molt seriosa

6/6/2020 |

 

Un compositor i una pallassa conversen sobre l'humor a l'Escola de Pensament.

El Teatre Lliure reprèn i culmina la seva Escola de Pensament –en obligat format virtual– amb una xerrada entre una pallassa i un compositor. Pepa Plana i Benet Casablancas conversaran sobre l’humor, en un encontre moderat per Marina Garcés i Albert Lladó. El títol de la trobada és prou cridaner: L’humor com a acció directa. Escena i transgressió. “I què tenen en comú la Plana i el Casablancas?”, direu. L’Aina Vega Rofes i el Jaume Forés Juliana ens ho expliquen de meravella.

La coordinadora de la secció Castafiore ens dona les pistes sobre l’obra de Casablancas i la seva relació amb el món de l’humor:

Benet Casablancas (Sabadell, 1956) és, sens dubte, un dels compositors més inspiradors de la seva generació. Format a Viena amb Friedrich Cerha, va aprofundir en el serialisme, molt present en la seva més jovenívola creació, i l’atonalitat, que encara l’acompanya avui. Després de l’etapa formativa juvenil vienesa va anar prenent distància, més preocupat per donar forma a la seva veu expressiva interior i determinar els seus propis procediments, i així el seu llenguatge va anar evolucionant pel que fa als diversos aspectes de l’idioma musical, sense perdre la preocupació formal, però esdevenint cada vegada més obert pel que fa a l’harmonia, tímbrica, ritme, etc. Casablancas ha sabut trobar la independència creativa a través d’una veu crítica i cultivada des de la curiositat pel fet perpètuament nou i humanitzador en una època buida de sentit. La seva és una estètica de rabiosa actualitat que, en copsar-la, fa que ens comprenguem millor a nosaltres mateixos.

Al seu llibre El humor en la música (Galaxia Gutenberg, 2014), Casablancas parla de la presència de l’humor en les obres musicals clàssiques, com per exemple la burla de Schönberg al segon quartet de corda, quan el violoncel canta sol i emergeix del no-res evocant la famosa melodia de Les oques van descalces, que també és una cançó popular austríaca. Casablancas se serveix de l’humor per fer un discurs catàrtic per analitzar el pathos que mou el riure de l’oient a la seva subtil malenconia, com proven el cèlebre Bolero de Ravel o els valsos de la família Strauss, plens de frivolitat benintencionada. Aquesta vinculació de la malenconia amb un caràcter de denúncia exposa també un ús transcendental de l’humor en la música com a element psicològic que, a partir d’una dissonància cognitiva en l’oient, ofereix raons per inquietar-se.

Algunes de les obres de la història de la música situen l’espectador entre un cert realisme màgic i una de vegades no tan dissimulada crítica sociopolítica, tot i que en alguns casos es tracta més aviat de cinisme contra tot convencionalisme. Benet Casablancas planteja en aquesta magna obra una anàlisi exhaustiva sobre la comicitat musical que abarcaria des del Barroc fins l’actualitat. Partint del pretèrit treball d’investigació de Reichenberger, El humor en la música s’ha anat enriquint tot aquest temps amb les ponències, exposicions i cicles de concerts que l’autor ha ofert a institucions com L’Auditori de Barcelona, l’Auditorio Nacional de Madrid, l’Instituto Cervantes de Tokio, el Museu de la Música d’Instruments de Munic o la Fundació Juan March. A més, el llibre connota els elements musicals amb aspectes pictòrics i arquitectònics, de manera que Casablancas es revela com un autèntic humanista.

Jaume Forés Juliana ens fa un perfil sobre la pallassa Pepa Plana:

La revolució feminista és aquí i ha arribat per quedar-se! El feminisme s’ha alçat com un dels grans corrents transformadors de la societat del segle XXI i, a poc a poc, s’ha fet un lloc a tot arreu. Fins i tot al món del circ i dels pallassos. O hauríem de dir pallasses?

Amb nou espectacles propis sobre les espatlles, una dilatada trajectòria que l’ha dut a treballar amb el Cirque du Soleil, i un Premi Nacional de Cultura sota el braç des del 2014, Pepa Plana s’ha convertit en la pallassa catalana més reconeguda internacionalment. Pionera del feminisme en un món circense predominantment masculí, un dia va pensar que si els patis de butaques estan majoritàriament ocupats per dones, potser era hora de deixar d’invisibilitzar-les a escena i de donar-los-hi veu.

D’aquesta idea en va sorgir Veus que no veus, un espectacle de pallasses del segle XXI que intenten sobreviure a les situacions «clàssiques» que els ha llegat la tradició dels pallassos. En circ, entenem per «entrada clàssica» aquells números de pista que serveixen per iniciar o enllaçar les escenes. Però què passa quan aquestes «entrades clàssiques» pensades per a pallassos les fan dues pallasses? Segueixen sent tan clàssiques?

En aquesta reivindicació feminista en clau de circ, Pepa Plana és l’esbojarrada Pallassa Augusta davant d’una estirada i ordenada Carablanca encarnada per la polifacètica Noël Olivé. Quan estudiaven juntes a l’Institut del Teatre, Plana ja va vaticinar a Olivé que un dia ella seria la seva Pallassa Blanca i ara, trenta anys després, la profecia s’ha complert en un espectacle dirigit per Joan Arqué, membre de la companyia Rhum & Cia., que no ha parat de girar des de la seva estrena el 2018.

La proposta de Plana ha estat recentment guardonada com a millor espectacle de pallassos als Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya que, en la seva desena edició, també ha premiat l’espectacle de circ de carrer Ino, d’Ino Kollektive, protagonitzat només per dones, i l’espectacle Vekante, del Teatre-Circ Rosa Raluy, filla del recentment desaparegut Carles Raluy, com a millor espectacle de circ de carpa. I és que el circ, ja no és només cosa d’homes!

Aquesta trobada de l’Escola de Pensament es podrà veure al canal de Youtube del Teatre Lliure, el pròxim dimarts 9 de juny a les 18:30 h. El vídeo quedarà penjat i serà d’accés lliure. 

Núvol