Cerca de notícies

Enquesta

Max Richter: «Caldrà veure fins on poden empitjorar les coses»

28/7/2020 |

 

https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20200727/max-richter-entrevista-nou-album-voices-8056087 

El músic britànic llança 'Voices', un àlbum inspirat en la Declaració Universal dels Drets Humans.

Unes setmanes després que la seva versió de ‘Les quatre estacions’, de Vivaldi, sonés al Cruïlla XXS, Max Richter torna a l’actualitat per la publicació, aquest divendres, del seu nou disc, ‘Voices’, inspirat en la Declaració Universal dels Drets Humans.

- Molts dels seus treballs tenen un enfocament que podríem dir humanista.

- Sí, perquè crec que la creativitat, la cultura, la música, han de tocar els grans temes. ‘Voices’ té una dimensió activista i és un reflex de les preguntes que tinc al cap.

- Ara, la Covid-19 omple tot el camp visual, però ja abans que entrés en les nostres vides, el món semblava anar en una direcció inquietant.

- Els orígens de l’àlbum es remunten al 2010 i parteixen de les revelacions sobre Guantánamo. Una de les peces, ‘Mercy’, la vaig escriure llavors, i a partir d’allà vaig començar a pensar, amb la meva còmplice Yulia Mahr, a crear una peça musical més llarga fosa amb imatges cinematogràfiques. En aquesta dècada hem passat d’un cert consens liberal sobre el que és, o sembla ser, el progrés, a una degradació amb el creixement del populisme i l’autoritarisme. És fàcil sentir-se desil·lusionat, i el que volia era reflectir tot això en la música, perquè el treball creatiu t’ho permet.

¿Inclou el ‘brexit’ en aquesta foto?

- Òbviament, el ‘brexit’, tant des d’una perspectiva britànica com europea, és un desastre, una cosa tràgica. Per al Regne Unit, és un acte irracional d’autodestrucció sorgit del partit conservador. Serà la gent la que en pagui el preu. És depriment.

- Aquestes veus que donen títol a l’àlbum representen la humanitat.

- Són les que llegeixen el text de la Declaració dels Drets Humans, un document que va sortir del gran caos provocat per la segona guerra mundial, el 1948, i que resulta molt inspirador i dona molta esperança. Al disc sentim primer la veu d’Eleanor Roosevelt, el paper de la qual en l’impuls de la Declaració va ser crucial. Després està l’actriu nord-americana Kiki Layne. La Declaració va, en bona part, del futur, així que volia una veu jove i vibrant com la seva. I després hi ha veus de gent normal i corrent de tot el món, que va respondre a la meva petició a les xarxes socials enviant-me les seves gravacions en diferents llengües. Aquesta part va ser molt bonica.

- ¿Cal patir un trauma col·lectiu perquè la humanitat digui «vinga, treballarem junts»?

- Venim d’una era marcada per una sèrie de consensos imperfectes i ara tot és més fragmentat i fracturat. Sí, la Declaració és un exemple de gent treballant junta. I al final, això, treballar junts, és una cosa que caldrà fer. Ho haurem de fer. Som una comunitat. Però cal esperar a veure fins a quin punt han d’empitjorar les coses perquè ens n’adonem.

- ¿És un optimista malgrat tot?

- En essència ho soc, perquè tots els nostres problemes no estaven flotant a l’espai: els hem creat els éssers humans. I tenim les solucions a les nostres mans. Podem trobar-les. Només cal prendre decisions i concentrar allà l’energia.

- En termes musicals, vostè ve del minimalisme. ¿Què diria que aporta l’àlbum a aquesta tradició?

- El minimalisme va tenir un gran impacte en mi quan era molt jove: l’americà, l’holandès, el dels estats bàltics... Però l’important d’aquest disc per a mi era presentar aquest text d’una forma plana, fer-ho intel·ligible. La música té una presència reduïda.

- Als 90 va treballar amb el duo electrònic The Future Sound of London. L’electrònica, el pop..., ¿li van interessar en algun moment?

- Per descomptat. Tinc una educació de piano clàssica, però em vaig enamorar de la música electrònica la primera vegada que vaig sentir Kraftwerk, amb 12 o 13 anys. El rock, el punk i la música experimental de grups alemanys com Can, Neu! o Einstürzende Neubauten, tot això representa maneres molt emocionants d’entendre la música. Mai he cregut en la divisió entre clàssica i pop, ni crec que la gent escolti la música d’aquesta manera, col·locant-la en uns compartiments. Ara, molts músics clàssics treballen en llenguatges híbrids i em sembla molt natural.

- Vostè pot actuar en un festival de músiques populars, en un entorn clàssic, o d’avantguarda, i al Sónar, on se’l va poder veure el 2013.

- És clar, em sento còmode en tots aquests llocs. No crec que les categories d’estils tinguin gaire sentit.

- Ha treballat intensament en bandes sonores de sèries i pel·lícules. ¿Un disc com ‘Voices’ és més lliure?

- És una altra cosa. Una banda sonora és fonamentalment una col·laboració, i està supeditada a com la música enriqueix o il·lumina un material cinematogràfic, conjuntant els elements. És molt diferent. En un disc es tracta d’explicar una història en uns termes molt concrets. Però disfruto de les dues coses.

- ¿Prepara nous ‘scores’?

- Sí, el d’una pel·lícula de Kevin MacDonald, amb Benedict Cumberbatch i Nicole Kidman. També estic amb un nou ballet amb Wayne McGregor, que s’havia d’estrenar aquest any i ha saltat al 2021.

- ¿Troba a faltar les actuacions davant el públic?

- Hi aprens molt, perquè fins que no interpretes una peça davant el públic, no és més que una teoria. L’actuació és una experiència única i diferent cada vegada, i la disfruto. La situació actual és frustrant, però jo no toco gaire en directe i no m’afecta tant com a alguns amics músics, que estan patint efectes devastadors. 

Jordi Bianciotto
El Periódico de Catalunya