Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Música barroca en temps de (des)tensió
7/8/2020 |
'Camellia' de Cia dell’Anima és la pista sonora i escènica d’un trio multidisciplinar que combina Telemann, Mercè Rodoreda i moviment
Tres senyores. Dos de Sabadell. Els músics. Una de Barcelona. L’actriu. Centrades. Objectives. Disteses. Segures. Creïbles. Esperançades. Mireia Vila, Olga Truman i Marta Codina son Cia dell’Anima.
Mireia Vila, Olga Truman i Marta Codina son Cia dell’Anima © Montse Capdevila..
Primera escena. Les tres al voltant d’una taula gran. A l’extrem oposat de la capçalera hi ha una cadira lliure. A la dreta, un sofà, on seu l’actriu. Al fons, una barra muda. Un cambrer amb mascareta i un fil musical que no molesta. Mireia es fa verb. Aguda. Perspicaç. Qui observa qui. “Senyores, s’ha dit que això és una conversa, no un examen”. Somriuen. Fan ús intens del masculí inclusiu. Que bé.
La raó de tot plegat és la lectura creativa de Camellia, sia disc, sia espectacle. “La necessitat és la de crear. La de compartir. Fer xarxa”. Reflexiona Mireia, que també és educadora. “Unim la bellesa de dues disciplines. Sempre hi ha necessitat i equilibri”, indica Olga, que, a més, és professora de música.
La lletra és assumpte de Mercè Rodoreda. La recitació és d’elles. La música és el camp d’acció de Georg Philipp Telemann (Magdeburg, 1681–Hamburg, 1767). És considerat el màxim exponent del barroc. La Cia dell’Anima és la baula que uneix aquests dos mons a Camellia. Dos violins i tres veus, més moviment.
El 1980 s’edita Viatges i flors, una col·lecció de narracions, escrites en èpoques diferents. Viatges a uns quants pobles és una obra tardana. Per contra, Flors de debò és un text que Rodoreda trigarà anys en determinar, cosa que també va passar en bona part del conjunt de la seva obra. Diferents estudiosos consideren aquesta etapa, la darrera de la seva vida, com un nou exili, al bell mig del Baix Empordà, aquest cop, interior.
Segona escena. Una veu diu: “has pogut sentir el disc?”. Sobre la taula, en el radi de la cadira buida, ja ocupada, uns quants folis, amb notes. Enmig d’una seguretat que no deixa endevinar cap mena d’escletxa, Mireia exposa el motiu multifactorial
–feminisme, barroc, text i moviment– de l’espectacle. El concepte pren cos a partir de la música de Telemann, músic fonamental del barroc, que més d’un expert considera millor que Bach, atès que estilísticament es mostrava més obert que el seu coetani.
El compositor alemany de formació autodidàctica va arribar a la categoria de mestre de capella, és a dir, director musical de molts escolars de cors, sent el responsable de les noves composicions, els arrengaments i els assajos. “El disc neix a partir de l’andante de Telemann que vesteix Flor sola i Flor morta”, les peces que tanquen l’àlbum. “Quadra de manera bastant sorprenent. L’aire, el paisatge, el color… és com la música ho relata i ho dibuixa molt bé”. Amb una mirada que somriu, Olga mostra la seva conformitat. “Vaig sentir la seva música una nit a l’Auditori. Vull fer això. Ho vaig parlar amb l’Olga. Ens agrada, ens emociona…”.
Les senyores es mostren fermes i concises. Música del s. XVIII enmig de la tristor barcelonina, que, no només no acaba d’arrencar, sinó que es torna a aturar una i altra vegada. Reiniciar-se costa penes i treballs. Estem en una cafeteria d’un carrer senyorial, amb escassa activitat comercial, on les begudes refrescants cotitzen a 3,95 € la unitat. Sense turistes. Encara que no ho sembli la cultura cotitza a l’alça. O així ho volem percebre.
Primer pla seqüència. Observen, miren, escolten. Aquest home… Però, les senyores acudeixen al rescat. “La música barroca és una experiència”. Els ulls de Mireia semblen dir: “T’ho expliquem”. Ignorància i saviesa. Marta es manté a l’expectativa. “Us estic escoltant. M’incorporo al projecte ja començat… farà un parell d’anys. La Mireia i jo fa molts anys que ens coneixem. Fèiem juntes classes de claqué”.
Tenen un discurs propi, definit i transferible. Mireia exerceix de portaveu i Olga puntualitza, a manera de retolador florescent, allò que és rellevant d’un fil narratiu que per se ja ho és. Per fer-nos una idea, en cap moment apareixen en escena xacres socials com manca d’oportunitats, precarietat, pandèmia, errònies polítiques culturals. Resulta evident que no juguen a la lliga de les queixes. Si ho fan, no ho sembla. Tampoc, juguen a la dels elogis. La valentia quotidiana passa per la cultura de l’esforç. Estudis musicals superiors. Estades a l’exterior. Col·laboració amb altres sectors. Son multidisciplinàries.
Es podria entendre que son candidates a dives pop fent música barroca. El temps ho dirà. En una mà, un violí, en l’altra, moviment escènic, i enmig de l’ull diví: el fet de ser dones. Les Flors de Rodoreda fan d’oracle, mitjançant les recitacions en les veus de Mireia, Olga i Marta. Millor no explicar-ho. És preferible descobrir-ho. És temps per l’esperit. És un treball que demanda certa predisposició de part de l’oient.
Dues atmosferes aparentment llunyanes. Un salt de dos segles. Música germànica i francesa. I les paraules, catalanes. Un maridatge que no desentona. El disc és un conjunt d’angles de refracció que incorporen caps que bateguen i cors que pensen. Cia dell’Anima és una passarel·la, bastant més que un projecte concret, que es fa difícil saber on serà d’aquí a cinc anys. L’àlbum s’antulla com un element possibilista. Després d’unes quantes escoltes, el disc presenta un mostrari d’idees que identifica un motiu multifactorial –“som dones”, se sent en diferents moments de la conversa–, que emotivament no camina per les praderies conegudes. Cavalca per les planures de la bellesa, com a resultat del coneixement, el rigor i un sisè sentit. De saber de bon inici què és el que es vol.
A efectes sonors, Camellia és una carta de presentació. La música i la recitació resultants són aptes pels neòfits. Essent una bona oportunitat per conèixer altres inflexions i sonoritats. Mireia exposa que“l’espectacle és una lectura horitzontal. El text ja anava en paral·lel. És una elecció on es vol apostar per aquestes dues disciplines. Hi ha un punt de buscar la bellesa, que per mi casa molt. En les meves propostes he necessitat l’equilibri de les dues coses”.
Com espectacle, Camellia arriba tres anys després d’Elisabetta, l’anterior treball del qual tenen un bon record, elaborat a partir de La fuga del maestro Tartini, la novel·la d’Ernesto Pérez Zúñiga. Com a projecte, Mireia detalla que “crear juntes i com a dones ensenyar aquestes cares. Camellia és una realitat de la Humanitat. És un retrat de la senzillesa musical, del moviment i sentit del text”. No en té prou, i rebla. “Sortir del cànon del violí clàssic”. Olga remata. “Experimentació. Què. Com”.
Al compositor i violinista alemany, la Cia dell’Anima l’envolten de tres asos francesos i coetanis, els dos primers amb arrels italianes, com Jean-Marie Leclair, ballarí, considerat el pare de l’escola francesa de violí, i Jean-Pierre Guignon, compositor i violinista, més Jean-Philippe Rameau, compositor tardà i clavecinista.
Mireia encén les llargues. “Crec que hi ha un nom clau que és José Manuel Villarreal. Ell és violinista. És professor del Conservatori de Sabadell. Va ser ell, en primera instància, qui ens va descobrir tot aquest món. Ens va donar un vot de confiança enorme i va apostar molt per nosaltres”. És pren un respir. “Quan jo vaig començar era tot molt marcat. Estudiaves música clàssica. Quan vaig començar el grau superior vaig descobrir més opcions… Vam tenir la sort de tenir un grup de professors com José Manuel Villarreal, Joan Morera i Frederic Oller que ens van cultivar i ens van obrir aquest altre apartat”.
Olga puntualitza que a casa seva no hi havia un ambient musical. “És el fet que es normalitzés com una assignatura extraescolar, la música… En el meu cas, fa que jo fes música perquè no hi havia cap altre motiu. Amb cinc anys no saps ni què és música. Part del procés és no tenir-ho clar. No era una opció. Quan estudiava l’assignatura de violí jazz, no existia com a tal. Et professionalitzes en allò que has estudiat”.
Temps mort. La conversa s’endinsa en altres àmbits, cas dels gustos i les influències de cadascuna. La Marta fa estona que ha marxat a un assaig. Olga manifesta un interès divers per Natalia Lafourcade, Jorge Drexler, la violinista neerlandesa Janine Jansen, les cantants Madeleine Peyroux i Noa, entre altres noms. Les predileccions, algunes, de Mireia son: Maria Arnal; la guitarrista i cantant nord-americana Lianne La Havas o la violinista francesa Amandine Beyer.
Segon pla seqüència. Flors de debò recull 36 textos breus, que amaguen simbolisme i feminitat. Son producte d’una vida de guerra i exili, com bona part de la producció de Rodoreda, és obra de consulta en l’ensenyament reglat de milers d’estudiants. L’autora de Mirall trencat, molt amant de les flors, és una autora autodidacta, que segons els estudiosos es nodreix de la poesia popular. El cinema i el periodisme també són presents en la seva formació.
La literatura sosté tant el disc com l’espectacle. “L’havia llegit feia molt de temps”, diu Mireia. Es refereix a Viatges i Flors, premi Serra d’Or, 1980. Un regal de la seva mare, que és mestra. “No la qualifiquem de cap manera. Sí que és veritat que té un llenguatge que m’agrada. El que encaixa és la sensibilitat”. Els diferents recitats són regals a descobrir, cas de Flor Felicitat, amb la cortina sonora de Telemann. Com passa amb el foc, l’andante és l’accelerador d’aquesta cruïlla conceptual. Si parléssim de blues, diríem que estem davant d’un crossroad de manual.
Les idees son concretes i obertes. No sembla que hi hagi futur. Diríem que estan sota la cúpula del som qui som i estem on estem. Admirable. Algú podria advertir que una actitud, pròpia del treball constant i el talent sostingut, altrament, les audàcies diàries, que de tan òbvies, son paràmetres quasi invisibles. Però al trio no sembla que els hi faci tremolar el pols. Ben al contrari.
La suma de barroc, Rodoreda i moviment que planteja Cia dell’Anima no deixa de ser un experiment de música de cambra exportable a altres àmbits. No seria el primer cop que el clàssic fa el cim de les llistes de pop. A destacar el tractament del disc com objecte pop, mitjançant la composició i la il·lustració de Bet Moret. Així com la imatge que es vol oferir de l’espectacle, a partir del disseny de vestuari, en mans d’Ivori Barcelona, la fotografia i el vídeo de Montse Capdevila. Talent a favor d’un territori comú per transversal, transversal per multidisciplinari.
Destacar també la cuidada producció, a càrrec Ferran Conangle, que ha sabut destacar i enriquir els matisos de les recitacions de Marta, Olga i Mireia. Com la complexitat sonora, en particular de les tonalitats més agudes dels violins. Així com Pau Vinyoles, al control de la masterització, que no només és una tasca tècnica, també és creativa, en què conviuen en harmonia la mescla i el color.
En un moment de distensió, expliquen que tenen carència per les esglésies a l‘hora de buscar indrets per muntar Camellia. Olga apunta que “Camellia no és el cedé, és l’espectacle. Ens han dit que després de veure una segona vegada Camellia han vist un espectacle diferent. Una segona escolta del disc, o en una segona visita a l’espectacle es viu molt diferent. Hi ha molt més al darrere. Què volem transmetre? Una primera imatge pop d’una cosa fàcil i propera, sí. Que sigui només això, no ho veig”. Altrament, la quotidianitat de la racionalitat en acció.
Mireia aporta més tonalitats als angles del projecte de Cia dell’Anima. “És un retrat femení, plural. La recerca de la bellesa en la forma. Que tot estigui ben justificat. L’estètica, la imatge, cuidar la xarxa entre la música i el moviment, i el sentit de qui ets… explicant el moment que estem vivim i les cares que tenim”.
Miquel Queralt
Núvol
