ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Terror musical

24/8/2020 |

 

http://www.nosolocine.net/terror-musical-por-oriol-perez-trevino/

Va ser l’escriptor i professor Antoni Marí i Muñoz qui va confeccionar una tesi sobre el fenomen del geni. Un cop refeta, en forma d’assaig, va convertir-lo en L’home de geni (Edicions 62), un compendi exhaustiu i rigorós d’allò apuntat, especialment, als segles XVIII i XIX per diferents estetes i filòsofs sobre aquest fenomen cultural. Què és un geni? Qui és un geni? Com es materialitza l’experiència viscuda pel geni en la seva obra? I és que amb el progressiu alliberament dels artistes de les carcasses de la lliurea i la servitud van començar a proliferar també aquesta tipologia d’esperits lliures que hi ha sempre al darrere del geni. Possiblement de totes les definicions de geni desplegades en el llibre de Marí em quedi amb la d’un autor que sóc incapaç de recordar qui era: «geni és aquell qui fa coses sense saber molt bé el perquè les fa». És a dir, darrere del geni hi ha també un altre fenomen inquietant com és el de la inconsciència que, tanmateix, és la que més permet explicar els nous viaranys escollits. No pas en va, el protagonista de l’Entre clàssics d’ahir, Vincent van Gogh, va escriure al seu germà Theo: «Què seria la vida si no tinguéssim el valor d’intentar coses noves?».

 

El que corrobora la tesi de Marí és que tothom, immers en les definides per Dilthey com «ciències de l’esperit», ha necessitat, en algun o altre moment, aproximar-se al fenomen del geni que, malauradament, en els nostres dies, s’ha abaratit massa. Veiem massa «geni» deixat anar i, possiblement, això expliqui també la situació en la que ens trobem. Els faré una confessió. Ni en el pitjor dels meus malsons m’hagués imaginat que la situació de la pandèmia, a dia d’avui, seria la que és a l’Estat espanyol, incloent-hi la nostra trista situació a Catalunya. I això que el sotasignant ja va escriure alguna cosa sobre les conseqüències de la fase desescalada i d’aquell trist invent lingüístic anomenat «Fase Represa». En efecte: Represa del confinament. Al temps. I aquí, ara, no es tracta d’atribuir la culpa als polítics, a una societat irresponsable i desconsiderada sinó que hi ha també la manifestació subtil d’unes causes molt més profundes. Ningú s’atrevirà a dir-ho, de moment, però algú ha de ser el primer. ¿A ningú se li ha acudit començar a pensar que l’apocal·líptica situació pot tenir a veure amb el nostre baixíssim nivell cultural? Havent convertit la cultura en poc més que un entreteniment xaró per passar l’estona, transformada l’escola en una sucursal dels esplais i agrupaments escolta de cap de setmana amb uns resultats catastròfics d’abandó i fracàs escolar, possiblement aquest descontrol pandèmic tingui a veure amb una actitud pròpia d’un ens social que és més gregari i adotzenat que mai. Per què? Precisament per la incapacitat, dient-ho amb paraules de Daniel Innerarity «a certes experiències solitàries com la lectura, la reflexió o l’escolta». Són precisament amb aquestes experiències on un pot adquirir consciència. La consciència, evidentment, no farà d’antivirus, però sí donarà un mínim de lucidesa per adonar-nos que estem vivint un moment extraordinari de la nostra història individual i col·lectiva.

 

L’assoliment d’aquesta consciència, evidentment, hauria de comportar una conducta diferent i no tan necessitada de l’enfora, de l’element exterior i del contacte social. I ara, a manca d’aquesta consciència, en comencem a veure les conseqüències. Orfes de les experiències culturals serioses que sempre suposen un enfortiment de les nostres facultats íntimes i representatives, hem sacrificat fa molts anys la cultura i l’educació al mercat, a les agències de qualificació i on, fins i tot, alguns dels nostres mestres, tan progres ells, afirmen, impúdicament, que cal tractar als alumnes com a clients.

 

Possiblement això expliqui també la direccionalitat de les coordenades polítiques en l’abominable gestió de la pandèmia dels nostres ineptòcrates. Basant-se més en allò que els assenyalen els anomenats experts en comunicació que no a la capacitat d’ordir un discurs que mostri sense embuts la lògica preocupació per la situació, es dirigeixen a la ciutadania com si fóssim nens o idiotes. En volen un exemple? Mentre escric aquestes línies, l’amic Àngel Carrera m’envia horroritzat un nou tuit del govern de l’aviat Cretinalitat de Catalunya:

 

«Després de dues icones (malfeu-vos d’un govern que utilitzi dibuixets per comunicar-se): Aquesta sèrie la protagonitzeu també vosaltres, joves. No siguis covidspoiler i protegeix-te a tu i els teus del corona». Acompanya al tuit un no menys lamentable vídeo de joves en una piscina amb un to penós que, difícilment, pot qualificar-se com propi d’un govern seriós.

 

És, precisament, en «tiempos recios» com aquests que ens han tocat viure on cal fer brillar allò més elevat i sublim. Perquè és del contacte amb aquestes presències que podem avançar cap a la transcendència. Ho han llegit bé: la transcendència. I és que sempre darrera d’un acte cultural seriós, no les habituals mamarratxedetes d’entreteniment alienant que s’omplen la boca de fonamentar la cohesió social, la identitat o la transformació social, hi ha una aposta a favor de la transcendència. I si hi ha un compositor que sembla erigir-se com una aposta a favor de quelcom transcendent, aquest és el geni de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791).

 

Escriure sobre Mozart és escriure ja no tan sols d’un clàssic de la cultura musical occidental, sinó d’un misteri. És el misteri d’una persona que sense arribar a complir els 36 anys va deixar compostes, com a mínim, 626 obres. I quines obres…!

 

En el nostre panorama cultural, en els darrers anys, hem anat assistint a l’inquietant fenomen de la programació d’unes obres que sempre acostumen a ser les mateixes. En el cas de Mozart diríem que són les simfonies 40 i 41, el Rèquiem, el Don Giovanni, La Flauta Màgica i algun concert per a piano. Però Mozart és molt més que això i guarda sorpreses com la de l’obra que els vull parlar. Els parlo d’una obra que vaig conèixer de la mà d’una de les màximes autoritats mozartianes com ho va ser el musicòleg bostonià H.C.Robbins Landon (1926-2009) i que vaig conèixer gràcies l’amic, també musicòleg, Josep Ma Vilar i Torrens qui Robbins Landon li va dirigir una de les tesis més interessants que ha donat la raquítica musicologia del nostre país: les simfonies de Carles Baguer (1768-1808).

 

Va ser l’any 1991 quan Robbins Landon va impartir algunes conferències inolvidables al Palau Macaya del Passeig de Sant Joan, en el que aleshores era el centre cultural de la Fundació La Caixa. Després d’haver-lo conegut a través de Vilar a la primera conferència, a l’endemà vaig arribar al centre, per a la segona xerrada, més aviat de l’habitual i quina va ser la meva sorpresa que en una taula sol s’hi estava el musicòleg. No va fer falta que jo l’anés a saludar sinó que en veure’m va ser ell mateix qui em va fer adonar que em convidava a seure amb ell i va ser així com vaig poder estar més d’una hora llarga parlant a soles amb aquell savi. L’home d’una conversa exquisita i erudita, em va avançar que en la conferència d’aquell dia ens parlaria de Thamos, König in Ägypten. « Coneixes Thamos?» La resposta va ser que no.

 

Va ser aleshores quan vaig viure en primera persona l’explicació entusiasta (encara li veig els seus petits ulls blaus brillant-li) que aquesta era una de les poques músiques incidentals compostes per Mozart. Com és sabut les músiques incidentals són les músiques que s’acompanyaven per a una representació teatral i, en aquest cas, va ser-ho per al drama homònim de Tobias Philipp von Gebler. Encara avui es discuteix si mai a l’època de Mozart es va representar l’obra teatral acompanyada de la música, però sí sabem que la música va estrenar-se a Viena el 4 d’abril de 1774 coincidint amb la publicació de l’obra de Gebler. El mateix any que Goethe convulsionava la societat centroeuropea amb el seu Werther, Mozart ho feia amb una música on es planteja, per primera vegada, fer experimentar el terror a l’oient.

 

El terror en música. Avui en dia, quan tots i cadascun de nosaltres tenim a la memòria multitud de músiques de terror, (des de l’inquietant BSO de Tiburon composta per John Williams fins a la menys interessant Pesadilla en Elm Street de Charles Bernstein), ens costa molt fer l’exercici de traslladar-nos a la pell dels oients del segle XVIII quan, en alguns dels entreactes musicals de Mozart, van ser profundament commocionats. Què no dir de l’inquietant cor amb solo de baríton, encarnant el paper del sum sacerdot Sethos, Ihr Kinder Des Staubes, Erzittert. Escrit en la tonalitat de re menor, aquest número es presenta talment com la primera formulació feta per Mozart abans de la terrible, i no menys terrorífica, escena del Comendador del Don Giovanni (1787) on com sabem som convidats a viure el moment que una estàtua, provinent del més enllà, ve a buscar al llibertí Don Giovanni per emportar-se’l a l’infern.

 

Que aquesta música incidental va ser d’allò més apreciada per Mozart ho demostra que n’existeixen més d’una versió i que les va compondre entre els anys 1773 i 1780. Això és: entre els 17 i els 24 anys. Escoltar Thamos, de la que n’existeixen extraordinaris enregistraments discogràfics- com ara els de Nikolaus Harnoncourt amb l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, el de Gardiner, el de Fasolis i, més recentment, un amb els interludis orquestrals signat per Giovanni Antonini al capdavant de la Kammerorchester Basel dins del projecte Haydn 2032 en la que el prestigiós director italià s’ha proposat enregistrar la integral de les simfonies haydnianes- no és només gaudir d’una obra majúscula i mestra sinó també conèixer una mica millor que és un geni de veritat. És a dir aquell que, amb la seva música, en efecte, ens fa viure una experiència de terror musical. 

Oriol Pérez i Treviño
Nosolocine

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet