Cerca de notícies

Enquesta

Hans von Bülow: Humà, massa humà

6/9/2020 |

 

http://www.nosolocine.net/hans-von-bulow-humano-demasiado-humano-oriol-perez-trevino/

M’atreviria a dir que la nostra concepció de la història de la cultura és, massa sovint, errònia i erràtica. M’explico: la nostra habitual idolatria d’importants i inqüestionables figures de l’actual cànon ens fa pensar que aquestes, en el seu moment van tenir una importància i rellevància inqüestionables quan, en veritat, moltes vegades van passar sense pena ni glòria. No serà ara el moment per aprofundir-hi però aquí tenim els coneguts casos d’Isidor Ducasse (1846-1870), altrament conegut com Comte de Lautreámont, Friedrich Nietzsche (1844-1900), Vincent van Gogh (1853-1890) o Gustav Mahler (1860-1911). D’aquest darrer sent fidels a la història, més aviat, hauríem de dir que les seves obres van passar, en el seu moment, com unes «creacions de més a més» fetes per qui va arribar a ser un més que reputat i prestigiós director d’orquestra, entre d’altres a les òperes de Budapest, Hamburg i Viena.

 

Escriure sobre la història de la música del segle XIX, i més amb l’hegemonia constant de la musicologia germànica, és parlar d’una sèrie de figures pontificades que, en ocasions, però, ens porten a una imatge distorsionada. Una d’aquestes figures és la de l’immens, colossal i còsmic Richard Wagner (1813-1883) del qual, en aquest article, passarem per alt perquè, em sembla, podríem prendre mal. I en podríem prendre perquè la intenció de l’escrit d’avui és per endinsar-nos, una mica més, en una figura que ha quedat, massa vegades, com una anècdota de la música del segle XIX i, encara més, dins les biografies del citat Wagner. Estic parlant-los del Freiherr Hans von Bülow (1830-1894) que, malauradament, al costat de les hagiografies wagnerianes queda com poc més que el pobre director d’orquestra que va estrenar algunes òperes wagnerianes i que com agraïment Wagner va «prendre-li» la seva esposa Cosima, filla del no menys reputat Franz Liszt (1811-1886).

 

Dir això implica, poc més que, una distorsió. En primer lloc, perquè més enllà de tot l’univers Wagner, ja mitificat en vida, el cert és que el compositor va fer de director d’orquestra durant tota la seva vida, fins al punt que en algun lloc un pot llegir que Wagner va ser un dels més importants directors orquestrals del segle XIX, com també ho van poder ser Robert Schumann (1810-1856), Felix Mendelssohn (1809-1847) o Hector Berlioz (1803-1869). Això, en bona part, ens trenca el mite romàntic que ve a dir com el compositor només vivia de la seves composicions i de les edicions que es realitzaven en un mercat editorial que començava, cada vegada més, a prodigar-se. Sense negar que això no sigui cert, no és menys cert que, com tots els mortals, inclosos els compositors, també van prodigar-se en altres activitats que no eren estrictament la creació i Richard Wagner, sense anar més lluny, va ser director a les òperes de Magdeburg, Königsberg, Riga i Dresden. Allí, el 1849, després d’haver compost entre 1846 i 1848 el seu sublim i revolucionari Lohengrin, no va dubtar a participar a la revolució, al costat del mateix Bakunin, cosa que li va comportar un exili posterior a Suïssa, ajudat precisament per qui acabaria sent gendre seu, el citat Liszt. A Suïssa, a part d’escriure els seus coneguts tractats i assaigs teòrics, previs a la creació de la seva tetralogia on va voler desplegar la seva concepció del que havia de ser el drama musical del futur, també va dirigir-hi sense gaire èxit.

 

Sigui un o no fervorosament wagnerià, no és menys cert que hom estarà d’acord en definir al compositor en poc més que extravagant. I ho diu un que no té pas por en dir que és wagnerià, com també creient i taurí. Sembla que aquesta extravagància també formava part del seu perfil i prestació musicals en dirigir al davant de les orquestres del moment. M’hagués agradat escoltar un concert dirigit per Wagner. Les crítiques expliquen que ell, cada vegada més, havia anat abandonant la idea de vincular el gest musical amb el compàs, mentre sí apostava decididament pel sentit i direccionalitat de la frase musical. Ningú l’entenia i, potser per això, els mesos de novembre i desembre de 1869 es va autoexigir escriure el conegut L’art de dirigir l’orquestra.

 

Però tornem a Bülow. Hi ha qui no dubta a considerar Hans von Bülow només el deixeble i assistent de Wagner, disset anys més jove i que, òbviament, va poder contribuir a la revisió de les colossals obres del seu mestre. Ara bé, això és una imatge totalment distorsionada. En primer lloc perquè Hans von Bülow va compondre. No molt, una trentena d’obres a més d’algunes transcripcions per a piano de les que Wagner sempre va apreciar d’allò més. Tal i com ell mateix va explicar a la seva autobiografia del Mein Leben, Bülow era capaç amb poc més d’una hora d’haver llegit a primera vista alguna de les denses pàgines operístiques a donar-hi, amb la seva transcripció, una potent mirada pianística. I és que, abans de tot, el baró era un consumat i virtuós pianista que, sense anar més lluny, va ser qui va interpretar, per primera vegada, la integral de les Sonates per a piano de Ludwig van Beethoven, que havia mort només tres anys abans del seu naixement. També va ser qui va fer l’estrena de la immensa Sonata en si menor de Liszt, a Berlín un 27 de gener de 1857, o el que és el mateix: el dia que Mozart hagués complert 101 anys. A propòsit de la Sonata lisztiana. No deixin d’escoltar l’immensa lectura, personal i poètica, que ha enregistrat el nostrat pianista Josep Ma Colom al segell Eudora en una interpretació que s’ha d’incloure, sense cap mena de dubte, dins del catàleg discogràfic de les més grans interpretacions d’aquesta obra de tots els temps. També va ser von Bülow qui va estrenar,a Boston enmig d’una estrena carregada de tensió el 25 d’octubre de 1875, el famosíssim Concert per a piano i orquestra núm: 1 de Piotr Illich Txaikovski (1840-1893).

 

En els nostres dies això se sap i no se sap, però no és menys veritat que molt poques vegades veuran programada una obra seva a no ser que siguin les seves Impressions simfòniques Nirvana, opus 20, una obra que ratifica com, més del que ens podem arribar a imaginar, l’hinduisme al segle XIX ja havia arrelat a Europa fins al punt que una ment hiperactiva, potser la d’un workalholic, com la de von Bülow va necessitar tractar aquesta temàtica amb una obra que només pel seu títol mereixeria ser programada i veure com, musicalment, abans de Kurt Cobain això del nirvana ja portava de corcoll als compositors.

 

La seva separació de Còsima Liszt l’afectà profundament, però, no va deixar de dirigir fins a convertir-se en una figura icònica. Treballador infatigable, a part de director de l’Òpera de la Cort de Munic- on va estrenar les òperes del Tristany i Isolda (1865) i Els Mestres Cantaires de Nüremberg (1868) amb un èxit esclatant que va ajudar a la construcció del mite Wagner-, també ho va ser a Hannover, Meiningen i Berlín on el 1887 va contribuir, decididament, a donar un impuls a una altra orquestra que feia només cinc anys que s’havia fundat: la Berliner Philharmoniker.

 

Diuen algunes historiografies que va ser ell qui va encunyar la famosa expressió de les tres grans B de la música germànica: Bach, Beethoven i…? Els mal pensats diuen que ell va pensar amb ell mateix, però en conèixer Brahms no va dubtar a deixar-li aquest honor per a ell. D’aquesta manera les tres grans B de la música germànica foren Bach, Beethoven i Brahms gràcies a von Bülow. Potser, i aquí em perdo, va ser la seva venjança musical pel desencontre amb Wagner a causa de Còsima. I és que, en ocasions, fins i tot, les coses més terrenals i sublims tenen causes humanes, massa humanes. Demà ho intentaré d’exposar a propòsit d’una de les més grans experiències tombatives de la història de la humanitat: la caiguda del cavall de Saül de Tars camí de Damasc. Pel que sembla, ni va caure d’un cavall….Humà massa humà. 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine