Cerca de notícies

Enquesta

Espurnes Barroques o la cura a través de la música

7/9/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/espurnes-barroques-o-la-cura-a-traves-de-la-musica-119402

Arquitectura i música barroca a la Catalunya interior

La tercera edició del festival Espurnes Barroques, sota la direcció artística de Josep Barcons, doctor en Humanitats i col·laborador de la Revista Musical Catalana, tindrà lloc entre el 13 i el 27 de setembre a l’auto-anomenat pels fundadors i organitzadors de l’esdeveniment «Territori Barroc»: entre Riner (Solsonès), Manresa i Cervera. Aquesta triangulació territorial abstracta, que engloba municipis de quatre comarques de la Catalunya interior, dues diputacions i dos bisbats de vital importància com ho són el de Vic i el de Solsona, es conforma com a substrat indispensable per la música que ha de tenir-hi lloc. Perquè el festival, com els seus creadors Josep Barcons i Joan Solà indiquen, no es tracta de «un festival més», un esdeveniment musical en directe especialitzat en una època històrica concreta o d’un estil determinat, sinó d’un amalgama entre música i territori, entre arquitectura, gastronomia, so i viatge, que permeti al públic una immersió barroca plena, facilitada per tots els àmbits de la percepció sensible.

La seva proposta és clara i directa: l’art és fonamental perquè una societat es mantingui sana, el millor baròmetre per saber l’estat d’un país. Aquesta premissa es manifesta no només amb una programació de qualitat i variada que va des de conferències, concerts d’orquestra i solistes, actes híbrids entre la divulgació i l’actuació musical —com és el cas del Matisos d’afinitat del 26 de setembre a les 11.30h amb Patricia García Gil (fortepiano), Joan Mosella (expert del tèxtil) i Martí Madorell (enginyer)—, o caminades col·lectives —com la Del pou de gel al Paperer del mateix dia, a càrrec de Jaume Barberà (mestre), Ainhoa Pancorbo (arqueòloga) i Fabio Morelli (geòleg), sinó també amb una rigorosa aposta pel viu, pel contacte real, ja que és precisament aquest el que pot curar. És en aquesta línia que l’emblema d’aquest any pren la seva significació completa: «contactes que curen». Perquè és el contacte físic i no el consum virtual el que ens fan humans. És en aquest tacte; en aquest gest d’aproximar-nos físicament a l’altre, citant Barcons, on tot comença. La imatge que es dibuixa després d’aquesta sentència potser és òbvia i compartida per molts, però sovint poc argumentada i basada en prejudicis socials. El fresc de Michelangelo que corona la Capella Sixtina —molt probablement la insígnia més valorada i elevada de tota la història de les arts plàstiques occidentals— reprèn tota la seva vigència miraculosament. Perquè si fixem el nostre ull en la diminuta porció de la pintura —en contraposició a l’obra sencera, que abraça tota la volta de la capella— en què gairebé topen les dues mans, fàcilment ens adonarem que el cos immòbil d’Adam sembla cobrar vida només per la punta del dit que s’aproxima a Ell.

També ens ressonen a les temples aquells versos ancestrals de la Gènesi: «Aleshores Déu digué: Fem l’home a imatge nostra, segons semblança nostra, i que senyoregi sobre els peixos de la mar, sobre el bestiar, sobre tots els animals feréstecs, i sobre tots els rèptils que s’arrosseguen per la terra.» (Gn 1,26). Déu, amb el Verb, amb la seva Paraula, passà del res a l’alguna cosa, de la matèria inerta al moure’s i sentir. El Senyor inicià aquest misteri abismal que és saber que estem vius amb el mot, però són les puntes dels dits pràcticament tocant-se sense arribar-ho a fer mai que el renaixentista italià pintà a principis del 1500 les qui millor simbolitzen el si de la disjuntiva literària més citada de tots els temps: «Ser o no-ser, aquest és el dilema».

Així és que el cap de setmana ja s’enceta amb un primer concert coral, Officium defunctorum a càrrec del Cor de Cambra Francesc Valls i sota la direcció de Pere Lluís Biosca, que posa de costat els tres elements imprescindibles d’aquesta edició. La data, en primer lloc, és del tot significativa: el 13 de setembre serà el trist i desafortunat mig any del tancament de les escoles a causa de la pandèmia mundial de la covid-19. Al mateix temps que faltarà sols un dia perquè es tornin a obrir, enmig de la nebulosa patètica de no saber encara, a dia d’avui, si es podrà garantir el curs escolar amb una certa normalitat. L’escola és i ha sigut la principal eina que el nostre sistema sociocultural ha tingut per transmetre valors i coneixement. És, per tant, el vehicle que hem tingut històricament —tot i que no sempre l’hàgim utilitzat de manera reeixida— per col·locar l’art i les disciplines humanístiques on haurien de ser. Ni pedestals ni burles: al lloc just i precís per construir una societat justa, crítica i apassionada.

I, aprofundint en aquesta mateixa esfera, rescatar també el Barroc en tota la seva esplendor, des de l’arquitectura al pensament, perquè és un moviment castrat a casa nostra, que no ha tingut l’oportunitat de ser estudiat, repudiat o celebrat amb la mateixa èmfasi que d’altres moviments com ho són el romànic i gòtic precisament perquè la seva recuperació i visibilització no ha interessat. Espurnes Barroques parteix també d’aquí: sigui perquè aquest moviment cultural no és afí al «pol estètic purista», en mots del director artístic, a què estem acostumats com a país; sigui per motius polítics, perquè el segles d’auge del barroc europeu suposa un moment de decadència a Catalunya i per heroisme, potser millor no recordar; sigui per centralisme urbanita, ja que Barcelona no és una capitalitat arquitectònica d’aquest estil, el llegat barroc català ha quedat en segon pla, una mica a l’ombra, relegat a quatre esglésies de pobles i ciutats d’interior que suposadament no mereixen la mateixa atenció institucional i turística que les altres.

En aquest sentit, com el creador del festival recalca, Espurnes Barroques neix gairebé per necessitat, «per la pròpia realitat del territori». Per això, el «podríem fer alguna cosa» que Riner proposà a Barcons no podia materialitzar-se en res que no fos «fer música barroca en un entorn barroc». Obrir totes aquelles esglésies que ningú no coneix, que potser només s’obren un cop a l’any i democratitzar la seva bellesa monumental, els anys d’història que hi ha al darrere, el perquè de la seva existència llavors però també ara i aquí. Posar en valor la literalitat, la majestuositat i la sensualitat de l’obra barroca que sovint queda eclipsada per la supremacia de lo abstracte i lo simbòlic de l’art medieval. D’aquella encesa artística, filosòfica i sensorial que féu vibrar l’Europa catòlica davant l’amenaça dels postulats de la Reforma protestant, n’han romàs moltes cendres. És l’hora d’endinsar-nos-hi de nou per entendre-les millor i així, també entendre’ns més completament. I Espurnes Barroques es presenta com la més idònia proposta perquè en ella hi retrobem aquest con-tacte que ens cura, ens aproxima i ens fa humans. 

Ivet Zwatrzko i Pou
Núvol