Cerca de notícies

Enquesta

Biennal: compromís amb la nova creació

22/9/2020 |

 

https://www.barcelonaclasica.info/biennal-compromis-amb-la-nova-creacio/

L’Auditori engega temporada amb la Biennal de quartets de corda cocomissariada amb el Quartet Casals

La Biennal de quartets de corda ha estat l’aposta de L’Auditori per engegar la temporada i, malgrat els canvis de programació i invitats des que es va anunciar fins a dia d’avui, l’esperit s’ha mantingut intacte des que es va presentar abans de l’estiu: reivindicació del quartet de corda i la cambra com a una aposta 100% actual, reconeixement de la tasca del Quartet Casals com a padrins de les generacions que pugen, nova creació i talent kilòmetre 0. A grans trets, aquestes línies mestres es van desplegar al llarg de quatre dies, entre el 17 i el 20 de setembre, amb quartets de gran prestigi nacional i internacional com Cosmos, Marmen, Diotima, Artemis, Dalia i Modigliani sota el guiatge del Quartet Casals, que van interpretar Raquel García-Tomás, Luis Codera Puzo, Josep Soler i Jordi Cervelló, entre clàssics del vint com Robert Gerhard, Béla Bartók o Claude Debussy. Els quartets Artemis i Jack participen a la Biennal virtualment amb una estrena mundial d’Hèctor Parra i una estrena nacional de Pēteris Vasks i la resta de concerts es poden seguir i, més tard recuperar, a l’Auditori Digital , una nova eina que facilita l’accés a la música clàssica oferta per l’equipament.

La línia de programació plantejada per L’Auditori i el Quartet Casals, cocomissaris de la proposta, defensa de forma seriosa la nova creació a Catalunya a través dels concerts vespertins. En aquest sentit, quan Jonathan Brown, viola del Quartet Casals, planteja que el repte al qual s’han d’enfrontar els compositors contemporanis és «dissenyar un nou concepte de conversa», reparafrasejant Goethe, cal afegir-hi: un nou concepte que doni resposta als temps en què vivim. Defensar el talent local i les experiències íntimes tant a nivell de creadors com intèrprets és una de les respostes clau a la gran pregunta formulada en els darrers 75 anys sobre com podem adaptar la conversa a una nova època en què els valors de la Il·lustració ja no són vigents, i les societats líquides post-guerres mundials fan impensable poder transmetre res significatiu a través d’un llenguatge com el de Mozart i Haydn. Ara, els creadors s’enfronten a una altra problemàtica: com reflectir la fragmentació social, la destrucció mediambiental, un nou model de convivència i la dependència a les noves tecnologies en un context on clamen les aspiracions de llibertat individual i col·lectiva. Tot, en un món que aspira a ser feminista i sostenible i té la necessitat de reconnectar-se de forma íntima i sensual.

Per tant, més enllà de trobar l’espai de llibertat òptim per crear en el marc d’una tradició fonamentada en “el gir copernicà que va proposar la I.lustració” per acabar “cristal.litzant de manera icònica, tot convertint-se en fars estètics de la modernitat”, comenta Cibrán Sierra al magnífic llibret editat per L’Auditori sobre la Biennal, cal repensar si avui dia té sentit mantenir les estructures tradicionals dels gèneres clàssics com a resposta a aquest nou “gir copernicà” que se’ns ha imposat com un volcà que arrasa de forma inexorable i sense vacil.lacions. Potser cal mantenir l’esperit dominant del logos -la deessa Raó- que rau en els orígens del gènere del quartet de corda per continuar reivindicant -encara ara, per totes les mancances- unes societats democràtiques en un mon sense exclusions ni privilegis.

Qüestions filosòfiques al marge, tal i com apunta Yun-Peng Zhao, violí del Quatour Diotima, quan afirma que “s’ha de fer reviure un gènere que té ja la seva tradició per reflectir els nous temps amb un compositor que dialogui amb el passat a través d’una gamma molt gran de possibilitats i expressions”, la biennal posa de manifest que el quartet és la prova del nou dels compositors. En aquesta línia, Bernat Prat, violí del Quartet Cosmos, comenta que “malgrat disposar de 16 cordes, el creador està molt limitat a nivell tímbric, a banda que el pes de la tradició aclapara, però fa treure el millor d’ells mateixos amb la certesa que els quartets que ho toquin ho treballaran en profunditat”. Perquè, per una banda, es requereix ofici, màxima creativitat i sentit crític per liderar i, per l’altra, compromís, constància i equilibri d’egos perquè, tal i com afirma Stefano Russomanno, “el quartet de corda és més que una individualitat i menys que una multitud”. Però l’art pour l’art no té sentit avui dia i per això es demana un públic preparat i receptiu perquè els creadors tinguin “tanta fe com Haydn de la intel.ligència del públic, la qual cosa és possiblement la forma més gran de respecte d’un artista cap a la seva audiència”, tal i com apunta lúcidament Russomanno.

Luis Codera Puzo és també un dels protagonistes de la nova creació a la Biennal. Després d’una fase dedicada principalment a obres llargues de concert amb formacions particularment originals, Codera experimenta el quartet de corda, “una de les poques formacions tradicionals que ara mateix tenia sentit en el meu moment creatiu”. El compositor remarca que, a l’hora de compondre, és molt important escollir bé la instrumentació. En el seu quartet hi podem trobar subtils referències a allò que ha escoltat, però també al que programa a OUT·SIDE, el seu cicle de contemporània, així com la influència del seu treball amb sintetitzadors.

El Quatour Diotima en va interpretar Code is poetry, un exemple que no només cal actualitzar els gèneres, sinó la concepció que en tenim -també a nivell musicològic. El quartet de corda ja va més enllà de la dialèctica romàntica entre música pura i programàtica i introdueix referències metamusicals. Yun-Peng Zhao, violí del quartet, considera que la gran tasca dels compositors actuals és fer renéixer amb autenticitat un gènere que té tanta tradició i trobar la manera de reflectir els nous temps a través del diàleg multifocal entre èpoques i entre intèrprets i públic, una visió “multi angular” a la qual els Diotima estan avesats perquè la nova creació és la zona de confort de la formació francesa, que pren el seu nom de l’obra de Luigi Nono sobre Hölderlin. Des d’una “introspecció extrema”, en paraules d’Hèctor Parra, el seu objectiu és mantenir viva la contemporània, des d’un post classicisme arrelat en Beethoven fins als nostres dies. A banda de Codera, Diotima va interpretar el quartet de corda núm. 1 en la menor (1909) de Béla Bartók, amb un estudi sobre el contrapunt i la presència de la música folklòrica hongaresa.

Per la seva banda, el repertori que ofereix Dalia Quartet inclou l’estrena mundial d’una “missa de difunts”, el Quartet de corda núm. 8 sobre un tema de Cristóbal de Morales, de Josep Soler, obra dedicada a Mossèn Llorens, Josep Maria Llorens i Cisteró, i inspirada en amb una línia melòdica que remet al motet a cinc veus Circumdederunt me de Morales. A més, han interpretat el Quartet Remembrances de Jordi Cervelló, on el compositor emfasitza el seu compromís amb la tradició amb lirisme i energia en una obra on la seva estructura s’esvaneix progressivament. La violinista Elena Rey valora el fet de construir la partitura des de zero al costat del compositor perquè s’aprèn la manera més directa d’anar més enllà de la partitura i entendre-la com un gran gest artístic, i copsar expressions que de vegades son difícils d’escriure. Quan es tracta de recuperar compositors del passat, “cal fer arqueologia i valorar l’experiència a base de lectures”.

El Quartet Cosmos ha posat el seu gra de sorra en l’any Robert Gerhard i ha interpretat el quartet de corda núm. 2 (1962), una obra americana de Gerhard es basa en una seqüència serial d’un dodecatonisme molt afí a Anton Webern, tot i que el compositor català la impregna del seu segell propi. Probablement, la flagrant absència en les nostres programacions de música tan essencial com la de la Segona Escola de Viena i la seva santíssima trinitat arrossega la inèrcia a l’oblit de Gerhard, que no es pot inscriure en un discurs significatiu i coherent i faci que quedi com un bolet enmig de les propostes artístiques actuals a Barcelona.

Interpretacions com les de Cosmos ens permeten gaudir al pensament artístic de Gerhard i ajuden a generar més literatura en un context de manca absoluta de bibliografia sobre un personatge que cal que sigui més reivindicat. Els Cosmos van fer una lectura intensa i significativa d’una obra complexa a nivell emocional i tècnic, amb tempos contrastats i riquesa de textures. Bernat Prat destaca la nombrosa quantitat de tècniques que utilitza Gerhard per buscar timbres en una obra molt intel·lectual que contrasta amb la visceralitat de Raquel García-Tomás.

Inicialment, la compositora catalana va escriure un trio de corda, que va convertir en quartet per a Cosmos. L’obra, que porta per títol […] così mostraste a lei i vivi ardori miei […] (2015-18), es basa en un madrigal a cinc veus de Monteverdi, un referent imprescindible per a Raquel García-Tomás. L’obra, per tant, ha anat evolucionant a nivell compositiu, però, sobretot, ha crescut a través de les interpretacions del quartet català des que el va estrenar el 2018.

Tot i ser un repte per a qualsevol compositor, García-Tomás té una especial sensibilitat i afinitat tímbrica que fan que se senti còmoda a l’hora d’escriure per a instruments de corda, fet que l’autora atribueix a la seva formació pianística. Els Cosmos parlen d’una obra “instrumentalment molt idiomàtica i de gran riquesa tímbrica”. Més enllà de Monteverdi, hi trobem tant referents llunyans que es plasmen amb molta llibertat com afinitat a contemporanis seus com Joan Magrané en una obra altament exigent a nivell tècnic. La compositora tenyeix l’obra d’un to fresc i en cert sentit lúdic, amb un punt irreverent i de manifesta plasticitat, molt estètica visualment per la seva gestualitat orgànica.

García-Tomàs aplaudeix la iniciativa de L’Auditori amb la Biennal perquè “demostra que, en quartets de corda, també es pot fer kilòmetre 0”, especialment amb el Quartet Casals i la petja que està deixant a noves generacions, que pugen amb una preparació excel·lent. Revertint la tendència generalitzada de cerca del talent de fora, la Biennal és molt intel·ligent en mostrar la constel·lació que es comença a construir per potenciar el talent local i, alhora, contribuir al repertori i més en aquests moments de replantejaments estratègics i adaptació a una situació tan volàtil com la que vivim que clama urgentment la revalorització dels artistes de casa.

Jack i Artemis, luxe en streaming

L’Auditori s’adapta als canvis en els nostres hàbits d’aproximació a la cultura i per això impulsa l’Auditori Digital, una eina que ens permet gaudir en directe i a la carta de continguts musicals d’alta qualitat com l’ofert pel Jack Quartet, que estrea el darrer quartet d’Hèctor Parra o Artemis Quartett, amb l’estrena nacional de Pēteris Vasks.

Parra considera que Jack Quartet desperta “una energia molt americana, positiva, amb un atac amb matèric amb molt de cos però, alhora, d’una delicadesa extrema i un cert so preciosista molt operístic i orquestral de gran atractiu i modernitat”. En escriure el seu darrer quartet, el compositor confessa sentir “el pes de tot el repertori” en un gènere summament exigent que es converteix “en el recer de la creació més íntima de tants compositors”. El quartet esdevé un gresol o un “laboratori on es forja la matèria prima de grans formats”, un univers – o “multivers” que inclou tot el llenguatge de la tradició. Té un caràcter eminentment polifònic on es posa de manifest la tradició coral a quatre veus. El gran repte del compositor és despertar l’interès i el goig en l’intèrpret perquè defensi aquesta música com si fos seva. Si el músic estableix un diàleg sincer amb el creador l’obra pren vida de forma orgànica i intensa i inicia conversa íntima que ens permet assolir una comunió general cap a un recolliment tan necessari avui.

El darrer quartet de Parra està inspirat en l’episodi IV d’Orgia de Pier Paolo Pasolini, una acusació de l’home a una societat que limita les llibertats individuals especialment de les minories nacionals com Gerhard, un català a l’exili que, per tant, és part d’una minoria nacional. A banda de Pasolini, Parra posa la mirada en els darrers descobriments compositius de Gerhard, com Un convertino di angeli control e pareti del mio cranio, un quartet pasolinià que es converteix en un cant a la tragèdia a l’ésser humà post feixista, un crit desesperat d’una persona que està a l’exili però estima la seva terra, per això hi ha present una revisitació de la cançó tradicional catalana. El cotiló, que apareix en forma capicua, explora les dualitats pasolinianes de passat i present, mort i sexe i societat ancestral versus vida moderna a través d’un llenguatge de textura polifònica i rugosa, carnosa i plena de substància granítica on les cordes estan al límit d’una manera molt humana, tràgica i amb un lirisme sensual i arravatador. L’obra és un esclat contrapuntístic que es desplega amb intensitat fins a punts de saturació sonora per posar de manifest la vulnerabilitat humana i la necessitat d’eixamplar els límits de la nostra percepció. El discurs es desplega de forma precisa i amb eloqüència a través d’un desplegament de tècniques exteses que, alhora, donen una sonoritat molt clàssica a l’obra, un exemple que només podem avançar a través d’una visió crítica del passat i amb la mirada cap endavant. Un concertino di angeli contro le pareti del mio cranio és una obra necessària que emana transcendència.

Per la seva banda, Artemis Quartett és un dels quartets contemporanis amb més trajectòria des de 1989 quan es va crear a Lübeck prenent el nom de la divinitat grega i que destaca per unes visions molt personals de Beethoven. Ara s’han enfrontat a l’estrena del darrer quartet del compositor letó Pēteris Vasks, que reivindica la dimensió espiritual perduda en la nostra societat quan posa de manifest que “els homes avui no tenen creences, ni amor ni ideals” i reflexiona sobre la problemàtica interacció entre l’espècie humana i la resta de la natura a través d’obres que revisiten de la música popular letona. Darrerament, el compositor s’ha centrat en les obres per a corda per polir un llenguatge elegant i sobri d’una bellesa serena i inspirada, totalment actual i, alhora, arrelada a la tradició. Un so que arriba sense vacil.lacions a allò més íntim però que no ens fa concessions i exigeix el nostre bagatge, al mateix temps que ens respon amb un torrent generós de creativitat. La seva emoció intensa és reconfortant, amb una calidesa que ens invita a la reflexió a través d’un lirisme exquisit i màgic que la converteixen en una gran resposta a les nostres necessitats espirituals com a societat que vol tornar a crear vincles.

Amb aquesta proposta L’Auditori demostra ser una de les grans institucions que, com a part de la seva funció pública i d’educació sobre el fet musical, té clar que la presència d’una temporada de contemporània ha de ser part de la seva manera de pensar. Més enllà de cicles com el de Sampler Sèries, projecte ja consolidat, el seu discurs trencador i de suport a la nova creació es visibilitza ara amb una arrencada de temporada engrescadora amb la Biennal de quartets de corda, que evidencia que el gènere és viu i prova del fet que no ha deixat mai d’interessar els compositors moderns, des dels escàndols que inauguraren l’atonalitat schönberguiana a la primera dècada del vint a Viena fins a Benet Casablancas, passant per l’experiència del so lliure en Four, de John Cage, el serialisme de Nono, Boulez i Stockhousen -no toca en els temps que corren, però seria emocionant tenir pressupost per un Helikopter-Streichquartett– i Steve Reich, tal i com recorda Jonathan Brown al seu intens article del llibret de la biennal que us animem vivament a recuperar aquí. 

Aina Vega i Rofes
Barcelona Clàssica