Cerca de notícies

Enquesta

Dudamel, debuta al Liceu amb 'Il trovatore'

29/9/2020 |

 

El veneçolà Gustavo Dudamel, debutarà al Gran Teatre del Liceu els propers 1 i 4 d’octubre amb la primera òpera en versió concert de la temporada 2020/21, Il trovatore, de Verdi, que també comptarà en el seu repartiment amb les magnífiques veus de Rachel Willis-Sørensen, Ludovic Tézier, Yusif Eyvazov i Okka von der Damerau.

 

Serà la primera vegada que Dudamel dirigeixi l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i també el seu debut amb aquesta òpera de Verdi. Per al director d’orquestra veneçolà, és “una enorme il·lusió poder trepitjar l’escenari d’un teatre tan emblemàtic per on tantes figures han ofert nits màgiques i treballar amb la seva orquestra. Aquest és el teatre de Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall...”.

 

El gran tenor Enrico Caruso va dir que Il trovatore necessitava poc per a donar-ho tot: és suficient amb reunir a les quatre millors veus del món. En aquesta versió de concert, els quatre papers principals de l’obra estaran cantats per un elenc d’intèrprets excel·lents: la soprano nord-americana Rachel Willis-Sørensen s’ocuparà del difícil rol de Leonora, el tenor Yusif Eyvazov encarnarà al turbulent trobador Manrico, el magnífic baríton Ludovic Tézier serà l’obsessiu Conte di Luna, i la carismàtica mezzosoprano Okka von der Damerau es transformarà en la gitana Azucena. Tota la intensitat, tota la passió, concentrada en un repartiment excepcional.

 

Il trovatore és la frontissa que regula i mesura l’excepcional moment creatiu que vivia Giuseppe Verdi a principis de 1850. Composada just després de Rigoletto i abans de La traviata -tan properes són aquestes òperes entre elles que de vegades s’han concebut com un cicle, com una trilogia de grans drames tràgics-, Il trovatore és un resum de totes les virtuts de Verdi elevades a la màxima potència: el seu olfacte per detectar els arguments amb més possibilitats, la seva intuïció que l’òpera havia d’avançar en la seva integració total amb el teatre clàssic –mai va ocultar la seva fascinació per Shakespeare-, i una habilitat sobrenatural per la cançó, la melodia i l’orquestració al servei de les més belles veus. Plena de moments lírics capaços de fondre un cor, d’àries de força i cors vigorosos, Il trovatore va obtenir de Verdi una partitura tan dolça com amarga que ressaltava la turbulència de les passions en joc sobre l’escenari. Articulada a partir de la venjança -Azucena, la vella gitana, desitja veure morir el Conte di Luna- i d’un triangle amorós insoluble -en el qual Leonora es estimada pel Conte i per Manrico, el trobador, que resulta ser el germà que ell creu mort-, Verdi va donar el màxim d’ell mateix per sortir victoriós en una òpera triomfal, de moments memorables, bellesa tremolosa i energia desbocada.

 

El director musical veneçolà porta la batuta d’aquest títol que conté alguns dels moments musicals més memorables de Verdi, com el famós cor dels gitanos “Vedi le fosche notturne”, que sens dubte acompanya el “Va, pensiero” al cim del seu prestigi. Sense oblidar l’ària de Leonora en el quart acte, “D’amor sull’ali rosee”, una de les peces més exigents per a soprano dramàtica, ja que requereix una intensitat expressiva, una capacitat respiratòria i una modulació de volum que només les grans veus de la història han pogut dur a l’excel·lència. 

Catclàssics