Cerca de notícies

Enquesta

L'òpera aixeca el cap

13/10/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/lopera-aixeca-el-cap-126615

Parlem amb el director del Liceu, Garcia de Gomar i de Les Arts de Valènica, Jesús Iglesias, dels reptes que afronten uns i altres en aquesta temporada marcada per la pandèmia

“Baixarem a les bambolines. Va ser un moment molt molt crític. Sense precedents. No saps on agafar-te.” Víctor García de Gomar fa memòria sobre el que va suposar la tarda del 13 de març de 2020 per a la història del Gran Teatre del Liceu. Al director artístic del coliseu li va quedar marcada la tensió que bullia darrere de l’escenari i al fossat. Al teatre es preparava l’estrena de la producció de Löhengrin. Un Wagner: 4 hores de música, quasi un centenar de músics, quinze cantants, vuitanta veus al cor. La decisió, però, va ser dràstica: “Ens vam arriscar i vam enviar a tothom a casa, però donant-los l’esperança de poder reubicar la producció. Tots teníem cara d’interrogant, no sabíem a què ens enfrontàvem.”, recorda García de Gomar.

Quan Jesús Iglesias torna a la vespra de la declaració de l’Estat d’Alarma, li surt primer un riure resignat. “Concert el divendres, funció de Il viaggio a Reïms, dissabte i recital d’Ainhoa Arteta, diumenge. Teníem un cap de setmana mogudet”, diu. Al director artístic del Palau de Les Arts de València, la situació d’emergència sanitària no li va venir per sorpresa, la intuïció de programador li deia que alguna cosa no anava del tot bé. El dubte començava a envair els auditoris veïns, que tastaven la mateixa inseguretat tot i estar a més de 350 quilòmetres de distància. “Ho veus com una cosa molt provisional. O no ho vols veure. Penses que serà cosa d’un parell de setmanes”, confessa Iglesias.

Amb l’inici del confinament i tothom a casa, Liceu i Les Arts van haver d’apagar les llums. Es resignaven, però, a baixar el teló.

La fórmula irresistible

Al Liceu es pensaven alternatives “setmana rere setmana”. A Les Arts, “plans B” que s’anaven endarrerint. De totes les cares i disciplines d’un sector tan complex com éel cultural, l’òpera es potser la que pitjor encaixa les hipòtesi. Iglesias ho resumeix: “La lírica funciona amb altres temps”. I els seus contenidors treballen amb un circuit internacional que es mou a anys vista (si més no, més de quatre segles de vida han anat servint per polir arestes) i divos amb agendes més que tancades fins al 2025. Fins que la Covid-19 ho va fer saltar tot per l’aire.

Al Liceu la certesa que era necessari aturar-se i pensar va caure més ràpid que al Palau de Les Arts. Al començament del mes de maig, el coliseu de La Rambla cancel·lava la temporada del 20 aniversari amb un 91% d’ocupació i amb uns comptes que deixaven d’ingressar més de 10 milions d’euros.

La notícia es percebia com un pas enrere, per bé que necessari per donar dos passos endavant per encarar el futur. “El sis mesos que vam estar tancats parlàvem contínuament per buscar diferents solucions. Vam jugar a la casa de ninos, fent temporades i temporades. Va ser un gran exercici”, explica García de Gomar. De fet, el director artístic confessa que la fórmula final es va gestar “gairebé deu dies abans de la presentació oficial”. Una “escletxa” per concloure una contrarellotge frenètica. La nova temporada finalment ja tenia cara i ulls. O cares, millor dit. L’aposta del Liceu per tornar a obrir les seues portes reciclava muntatges de la temporada caiguda (com el propi Lohengrin), i, a més a més, disparava als títols populars combinats amb les veus més conegudes del panorama internacional actual. “Calia buscar noms de certa rellevància per poder cridar l’atenció i enviar el missatge que estem més vius que mai i volem que torneu”, recalca García de Gomar. El “mainstream” per assegurar el tret del Liceu i salvar els mobles. Don Giovanni, La Traviata, La Bohème. Gustavo Dudamel, Juan Diego Flórez, Anna Netrebko. Aprofitar els buits a les agendes de les dives “més ocioses”. “Propostes irresistibles”, com diu el director artístic. Eureka.

Per fer brillar al Liceu, García de Gomar ha hagut d’aparcar part del projecte amb el que aterrava al setembre del 2019 i en el que feia èmfasi en “la mirada innovadora i contemporània”. On ha quedat? El català s’escuda en “les dinàmiques dels teatres d’òpera” (“jo estic treballant de cara al curs 2025/26”, explica) com un dels factors determinants, però no nega la realitat: “És una temporada una mica més conservadora per culpa dels temps que vivim. A mida que agafem velocitat i ens separem de la Covid tot millorarà, però queda clar que això ens ha allunyat una mica de la idea original, era inevitable”, conclou.

Treballar pel territori
A València la pandèmia tampoc va enfonsar l’esperit de supervivència del teatre. Per a Jesús Iglesias era molt complicat fer equilibris mentre les alternatives “queien amb les fulles del calendari”. Iglesias també comparteix amb el seu homònim la frustració d’un projecte recent estrenat que trontolla per la pandèmia. El gestor, natural de Gijón, es va estrenar al càrrec a finals de 2018. “Et veies obligat a reprogramar i forçar-te a posar la vista en les futures temporades. Artísticament i legalment era molt complicat manegar-ho tot i més quan les pròrrogues de l’Estat d’Alarma anaven de quinzena en quinzena”, comenta. Hi havia, es cert, l’esperança de “poder-ho controlar”. Quan la pandèmia va fer insalvable el curs, a l’abril, Iglesias recorda una “gran sensació de desil·lusió”. Afortunadament, li va durar ben poc.

Jesús Iglesias, director de Les Arts | © Javier del Real.
L’estratègia del Palau de Les Arts per engegar la maquinària va cobrar vida inclús més aviat que la del Liceu. València també havia cancel·lat temporada, però Iglesias es va apuntar un tanto amb la desescalada i la nova normalitat picant a la porta. “Crec que vam ser de les primeres institucions culturals que es va posar mans a l’obra des del primer moment en què va ser possible”, comenta el director. Iglesias fa referència a tres propostes que ben bé són una declaració d’intencions: ‘Torna a Les Arts’ i ‘Les Arts per a tots’, una sèrie de cicles de concerts a preus populars que es celebraren entre el més de juny i juliol i ‘Les Arts Volant’, un projecte nòmada que porta l’òpera en el petit format que permet un camió (Il tutore burlato, del valencià Martín i Soler, era el títol escollit) per diferents racons del país. “Per a mi és una obsessió recuperar la cultura en viu i que la gent l’experimenti. D’aquí l’esforç que fem perquè Les Arts estigui present no només a la ciutat, si no en tot el territori valencià.”

Iglesias reconeix que la pandèmia també li ha tacat el “concepte global” amb el que qualsevol direcció artística sempre tracta de deixar empremta. Però la realitat es que Les Arts continua barallant per imposar una voluntat de “connectar amb la comunitat”. “La realitat no ens ho posa fàcil”, insisteix el director.

L’incertesa, el nou actor a l’escenari
Tot i jugar en lligues diferents, és inevitable comparar com es mouen els dos coliseus. “M’afalaga de veritat quan ho feu, però els recursos amb els que ens maneguem en esta casa són molt limitats” exclama Iglesias. El gestor competeix en una lluita en la que sap que mai tindrà les de guanyar. Li diuen els comptes: Les Arts gestiona 1 milió d’euros de subvenció del Ministeri de Cultura front als 9,39 del Teatro Real de Madrid o els 7,11 del Gran Teatre del Liceu (dades del 2019).

“La pandèmia ens ha deixat amb el dubte de quines seran les aportacions de les institucions per a les temporades que encara estan per vindre”. La reflexió d’Iglesias coincideix amb García de Gomar, que explica com les dificultats per a equilibrar els ingressos ara per ara estan “tensant molt les finances”. Al Liceu les prioritats passen per evitar desquadrar comptes i no haver de “revisar pressupostos”, que acabarien perjudicant a la plantilla de treballadors.

I es que la nova normalitat ha arribat de la mà d’un actor que juga un paper principal en la partida: la incertesa. Iglesias, davant això, és realista: “La pandèmia no només ens ha afectat a nosaltres, si no a tot allò que ens envolta. La Covid-19 ho ha infectat tot”. García de Gomar apunta que la situació dels darrers mesos ha reordenat les prioritats i “ha polaritzat la realitat”, inclòs el paper de l’art a la societat.

Sabent això, el Gran Teatre del Liceu i el Palau de Les Arts tornen a caminar, però conscients que l’escenari del demà és tremendament volàtil. Iglesias, per exemple, ho explica amb quarantenes que limiten la mobilitat dels artistes o teatres que s’han vist obligats a no obrir i, per tant, fan caure muntatges que havien de viatjar a València (com va ser el cas del Falstaff que arribava d’EEUU). La incertesa també pot ser un positiu per Covid que fa saltar la feina de quatre o cinc setmanes per l’aire en qüestió de minuts. “No poso en dubte que la sortida d’aquesta desafortunada crisi serà més ràpida, però això no vol dir que per a nosaltres després no hi hagi conseqüències. Això gratis no surt. Tardarem temps en tornar a ser els mateixos”, afirma el director artístic de Les Arts.

Per a García de Gomar, la nova normalitat al Gran Teatre del Liceu és “un trencaclosques”, però, a favor, apunta a “una nova dinàmica de generositat que fa possible les coses”. “Ara quan fas un canvi o una cancel·lació d’última hora tothom ho entén”, explica. García de Gomar apel·la a que l’audiència apliqui també la mateixa concessió amb ells: “El públic ha de saber llegir que tots els teatres estan fent amb més o menys recursos un acte de supervivència. Obrir en aquest context en què res és normal ja no es pot calibrar de la mateixa manera que es feia abans: que l’orquestra sone millor o pitjor, o els cantants que porten sis o set mesos sense la gimnàstica de cada dia. Ho hem remuntat tot”, conclou.

Tornar per quedar-se
Sis mesos d’anades i tornades i punts i apart després, València i Barcelona posaven la mirada a la mateixa data en el calendari: 27 de setembre. El dia en què el Gran Teatre del Liceu i el Palau de Les Arts donaven el tret de sortida a una temporada operística que havia viscut més girs de guió que un capítol de Lost.

El coliseu català va obrir les portes amb una proposta perfectament orquestrada, impecable: la nova normalitat s’inaugurava amb dos veus punteres de l’star system de la lírica, Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala. El Liceu pujava l’aposta i l’1 i el 4 d’octubre brindava el debut a la casa de Gustavo Dudamel dirigint Il Trovatore.

Les Arts convidava als valencians a “tornar a casa” després de canviar un Mozart per un altre. “Vam voler arrencar amb un muntatge del Requiem que la situació va fer inviable”, aclareix Iglesias. El director artístic volia fer lluir al Cor de la Generalitat (un dels pilars del coliseu junt amb l’Orquestra), fins que la situació va fer inviable pujar-los a tots a sobre de les taules. Va actuar ràpid. L’as a la màniga va ser arrencar amb un Così fan tutte reduït, sense talls i en versió semiescenificada. El Rèquiem, s’hauria de deixar per un altra ocasió.

Les formules dels dos auditoris es resolen de formes completament diferents sobre l’escenari, però totes dues conflueixen en un punt en comú: recuperar la confiança del públic. I la nova normalitat no ho posa fàcil: el Liceu ha invertit quasi 500.000 euros en protocols de seguretat i torna a obrir les portes amb un 50% de l’aforament. Les Arts ho fa al 61% (juga al seu favor, això sí, la disposició de les butaques d’un auditori més jove com es el valencià, encara que el Liceu li dobla en numero de butaques). El passat 27 de setembre, el teatre de La Rambla omplia 1.144 localitats. Les Arts, gairebé 600.

Tots dos directors artístics reconeixen que gestionar un teatre d’òpera amb forats al pati de butaques no beneficia les finances del sector. “Necessitem que tots els teatres es recuperen per poder gaudir d’un ecosistema sa”, sentencia García de Gomar. Però els dos auditoris encaren el futur amb força, sabent que hauran d’acostumar-se a fer equilibris. “No crec que es pugui explicar massa amb paraules el que es va viure al Liceu la nit de la tornada. Entenem que això que és l’òpera ara per ara l’haurem de consumir d’una determinada manera i li hem de demostrar a la gent que es més segura que mai. Va ser com tornar a posar el rellotge en corda un altra vegada”, explica García de Gomar, emocionat.

El director artístic del coliseu valencià discrepa una mica: “La fi de la pandèmia no ens portarà al punt d’inici. El punt d’inici serà un altre, sí; acceptar la realitat no significa conformar-s’hi”. Ara per ara, el temps que vivim han deixat les agendes de les grans dives “més ocioses”. I sentencia: “Les Arts continua endavant, no deixarà de lluitar”. És García de Gomar, però, qui ho resumeix amb el to més líric: “Fer òpera en dies com els que vivim es pràcticament una heroïcitat”. 

Rebeca Ruiz
Núvol