ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

La faula del tenor perfecte

23/10/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-faula-del-tenor-perfecte-129317

Juan Diego Flórez visita el Liceu amb una proposta alemanya.

Vet aquí que una vegada hi havia un nadó, peruà per a més senyes, a qui els déus van decidir regalar uns dons extraordinaris amb l’objectiu de crear el tenor perfecte. A tal efecte, se li va concedir la línia de cant més impecable. Per més que el noi s’esforcés, seria incapaç de construir malament una frase, desafinar o caure en aquell fraseig vulgar en què cauen tants d’altres i que tan poc agrada als déus.

A més, aquests, que tenien un dia generós, li van concedir també el do de la perfecció tècnica: un passatge de la veu imperceptible, aguts fàcils i esclatants i una agilitat i precisió mai vistes en un tenor. Només quedava, doncs, l’últim requisit per crear el tenor perfecte: una veu solar, avellutada, acolorida, àmplia, expansiva, capaç d’omplir qualsevol teatre.

En aquest punt les diferents narracions no són precises però, per algun motiu poc esclarit, els déus no van poder acomplir la seva obra mestra. Tot i això, el noi, que era espavilat i treballador, va decidir aprofitar al màxim els seus dons i, en poc temps, es va convertir en un dels millors tenors del món. Cantava les òperes de Rossini com ningú les havia cantat des de Manuel García a l’època de l’autor. Amb una precisió, un caràcter, una expressivitat i una elegància que va despertar l’admiració de tothom. També feia meravelles amb Bellini, Donizetti i el belcanto en general, que encaixava perfectament amb els seus dons divins.

Els èxits se succeïen i ja ningú dubtava que passaria a la història com un dels grans. Però hi havia una cosa que el rosegava per dins. Aquell tercer atribut que els déus no li van donar. Fins aleshores poc que hi havia pensat però, a partir d’un cert punt, es va començar a avorrir de repetir els mateixos papers i es preguntava. I si pogués fer el mateix, però cantant Puccini, Verdi i el gran repertori de tenor líric?

I va decidir provar-ho, amb l’esperança que, si anava a poc a poc i ho feia bé, la veu s’aniria transformant i aconseguiria, per fi, esdevenir el tenor perfecte. Però, per més que s’hi esmerçava, la veu era la que els déus li havien donat i poc hi podia fer. Un xic desesperat, i a la recerca de noves sensacions, va anar provant-ho tot, però en cap cas aconseguia arribar als nivells de perfecció assolits com a tenor lleuger.

Al Liceu de Barcelona, una nit d’octubre, va provar amb les cançons de Beethoven i de Strauss, tot i que la seva afinitat amb el repertori alemany és nul·la. Va cantar fragments de La bohème i Turandot, que no s’adiuen amb la seva vocalitat ni ho faran en el futur. Va tornar a utilitzar el recurs de la guitarra a les propines que sap que a un sector de públic li sembla simpàtic. Tot per tal d’assolir una identitat diferent.

I potser el més dolorós per ell és que, amb una simple frase d’una canzonetta de Bellini, només dient “Ma, rendi pur contento” va aconseguir més emoció i autenticitat que amb la resta de pirotècnia, posant de manifest que és un superdotat. O amb una exquisida interpretació de l’ària de Le roi d’Ys, de Lalo. Fins i tot en les escenes de Norma o de I due foscari, que requereixen un registre central més sòlid, es percep la grandesa de Juan Diego Flórez. O en la sobreexplotada “Ah, mes amis” de La fille du Régiment, que canta encara amb seguretat absoluta.

No va ser un d’aquells recitals que quedarà a la memòria. O potser sí, però perquè el recordarem com un més d’un tenor llegendari que, malgrat tot, sembla lluitar constantment contra ell mateix a la recerca d’aquell únic do que els déus, qui sap per quins motius, no li van atorgar. 

Antoni Colomer
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet