ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Sentir menys música per sentir-la més

11/1/2021 |

 

http://tempsarts.cat/sentir-menys-musica-per-sentir-la-mes/

És el primer article que escric aquest any que acaba de començar i confesso que l’escric amb aquella ingènua intenció de canviar certs hàbits de l’any que es deixa enrere, com si haguessin canviat realment tantes coses en el marc d’un temps que no deixa de ser una convenció tan incerta com relativa.

En tot cas, la voluntat que em mou a escriure és exposar per a aquest 2021 la ferma voluntat de sentir molt poca música i d’escoltar-ne encara menys, a fi de sentir-la molt més. Al llarg de les línies que segueixen, intentaré aclarir l’oxímoron, a mode de reflexió.

La música com a fet excepcional

Quan acaba un any, és habitual que en mitjans periodístics es repassin els principals i més destacats elements que l’han protagonitzat. I això inclou, en el context musical que ens ocupa, els concerts o els enregistraments més rellevants. Jo mateix he caigut en el parany de respondre qüestionaris, oblidant que tot plegat obeeix a una concepció profilàctica de la vida: utilitzar i llençar, per ser més precisos. Una pràctica que no és més la de la lògica d’aquella “societat de l’espectacle” taxonomitzada per Guy Debord. La mateixa societat llegida a través del prisma d’un periodisme simplista, el mateix que denuncia Josep Casals en un assaig tan estimulant com és Crónica crítica (Barcelona: Anagrama, 2020), de recomanable i indispensable lectura, i que va aparèixer en plena primera onada de la remaleïda pandèmia.

Tornem al punt de partença per recordar que la mostra més fefaent d’aquesta realitat “cataloguista” és l’ús d’aplicacions que, com Spotify, permeten “gaudir” d’un entorn musical de caire “aleatori”. Una aplicació logarítmica que sotmet la nostra percepció sonora a la voluntat abstracta d’un programari vinculat a un consum que acaba sent, a la llarga, publicitari. Aplicacions com la citada ens habituen a “sentir” música i a mantenir-la com a fons, de la mateixa manera que ens envolten els colors de les parets de casa o de la feina i que mai no ens aturem a contemplar, ni tan sols a mirar.

Sembla, doncs, natural viure envoltat de música, quan aquesta en realitat hauria de ser celebrada com un fet excepcional i com a interrupció del “silenci”, per bé que aquest sigui en realitat impossible perquè tot “sona” al nostre entorn, fins i tot el respirar. És just, doncs, recordar la frase que deia Oriol Martorell a les aules universitàries: “En nom de la música, hem de reivindicar el silenci”.

La pèrdua de l’aura

En la nostra època patafísica i postmoderna, la música ha perdut l'”aura” de la que parlava Walter Benjamin, que també es pot traduir com a dimensió d’excepcionalitat. L’hem desritualitzada i això fa que no li donem el valor que hauria de tenir. Un valor, insisteixo, auràtic i que s’encarna tant en la música en viu com en l’enregistrada.

Per sort -i els temps de pandèmia així ho han demostrat- la vivencialitat del fet musical en forma de concert s’ha convertit en necessitat per a molts. Però per altra banda, la música enregistrada també ens hi ha ajudat, per bé que aquesta visqui un moment (potser irreversiblement) dramàtic, del qual tothom té una certa resposanbilitat.

No entraré ara en el debat sobre si la música gravada és música morta o un retrat sonor d’un moment en què la música ha estat viva. Una idea que directors com Sergiu Celibidache pregonaven als quatre vents. Certament, res com la música en viu, però l’enregistramet sonor pot ser una perfecta eina per a la difusió, per a la pedagogia o fins i tot com a fet artístic en si mateix: ¿com, si no, gaudiríem de les interpretacions d’algú com Glenn Gould, permanentment tancat en estudis de gravació i gens procliu a fer concerts en sales atapeïdes de gent? Per no parlar de l’extraordinari paper de productors com John Culshaw i el seu paper fonamental en el primer enregistrament en estudi de les quatre obres que integren Der Ring des Nibelungen amb direcció de Georg Solti als estudis de Decca.

El disc com a objecte cultu(r)al

En aquest sentit, el consum actual, aleatori i logarítmic de la música la converteix en això mateix, en eina de consum (espantosa paraula!) i allunyada de tota ritualització auràtica. Perquè fins fa pocs anys, la música enregistrada comportava també un determinat ritual: la recerca i la possessió d’un disc com a objecte cultu(r)al. Primer, els discs de vinil (i encara antigament de pedra), sotmesos al desplaçament d’una agulla que lliscava per sobre seu, cosa que implicava la cura i la neteja d’aquella superfície negra, curulla de ratlles -solcs- que atresoraven uns sons que emergien pels altaveus; després, el disc compacte, perfectament portable i còmodament encabible en calaixos, estoigs o lleixes on abans ocupaven tant d’espai els discs de vinil.

Es podria pensar que escric amarat de nostàlgia. Potser sí, per bé que sempre he tingut una concepció pràctica de la vida: amb vint-i-pocs anys vaig viure sense traumes el pas del LP al CD i dècades després acumulo tres milers llargs de discs compactes ben etiquetats als quals accedeixo, quan vull escoltar una cosa molt concreta, a través d’una base de dades per saber què tinc i què no tinc. I no sóc dels puristes que defensen a ultrança que el so dels vinils era de més qualitat que el dels CDs. Potser sí, però això no em treu la son.

Enyoro, això sí, aquella botiga de música de nom mític del carrer Tallers a tocar de La Rambla, ja desapareguda, i ara freqüento sempre que puc una altra ubicada al carrer Escorial. Però molt em temo que és l’última d’una Barcelona massa depenent d una marca que ha despersonalitzat el cap i casal. I la singularitat d’una ciutat passa per la riquesa d’espais en què la cultura s’aïlla d’allò que és engolit pel consum de masses, d’allò que “és tendència” (una altra expressió horrible).

Penso sovint en aquella novel·la de Nick Hornby, High Fidelity, magistralment duta al cinema per Stephen Frears, en què el protagonista (Rob) regenta una botiga de discos -de pop, rock i jazz en aquell cas-. Cada disc té per als protagonistes una història lligada a les seves vides. És així com s’estableix una complicitat entre vivències, sentiments i músiques encarnades en el disc com a objecte auràtic i de ritualització. Una mica com el que fem amb un llibre, que no sempre ens limitem a llegir sinó que en gaudim la textura i el gramatge del paper, de la tipografia i que fins i tot ensumem.

Sentir i no escoltar

El valor auràtic de la música s’acaba amb l’aleatorietat a què avui la sotmetem o amb què l’adquirim per internet. I això fa que no l’escoltem sinó que la sentim. És a dir, la percebem com a rerefons sense prestar-hi la justa i necessària atenció. I així tampoc la sentim des de l’experiència estètica. I això ens converteix en acrítics davant del fet musical.

La música vol una atenció exclusiva. a ningú se li acudiria visitar una pinacoteca amb ulleres de sol o llegint el diari. De la mateixa manera, la música demana aturar-se, contemplar amb les oïdes. I cal una escolta lenta, pausada, aturada en un instant que hauríem de celebrar des de l’excepcionalitat. Un aturada fàustica, que permetés expressar, davant del gaudi, allò de l'”atura’t instant, que n’ets de bell” que Goethe posa en boca del llegendari nigromàntic.

M’agradaria acabar amb la cita d’una altra novel·la, en aquest de Milan Kundera: La lenteur. En ella, l’escriptor txec ens recorda: “Quan les coses passen amb tal rapidesa, ningú pot estar segur de res, ni tan sols de si mateix”. Efectivament, quan consumim música aleatòriament, sentint-la sense escoltar-la i per passar l’estona mentre fem altres coses, deixem de sentir-nos éssers musicals (i ho som). Deixem de ser part de nosaltres mateixos, deixem d’estar en comunió amb l’esperit que ha gestat aquella música. Deixem que la banalitat s’imposi en un entorn capitalitzat per l’estupidesa del comandament a distància.

Per tant, un dels principals propòsits que em faig enguany és precisament el que exposava a l’inici d’aquest article: sentir la música a través de la seva escolta atenta, lenta i selectiva. I sentir-ne ben poca per tal de sentir-la més. I no, al final d’aquest 2021 no penso participar en l’elaboració de cap llistat. Són per utilitzar i llençar. I la música no es llença.

Feliç any a tothom. 

Jaume Radigales
El Temps de les Arts

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet