Cerca de notícies

Enquesta

El Palau i l'esperit de J. S. Bach

25/2/2021 |

 

http://www.revistamusical.cat/el-palau-i-lesperit-de-j-s-bach/

CENTENARI DE L’ESTRENA ESTATAL DE LA PASSIÓ SEGONS SANT MATEU

Endinsar-se en la història de l’Orfeó Català i el Palau de la Música significa retrobar-se amb l’obra de Bach en incomptables ocasions. Amb motiu del centenari de l’estrena de la Passió segons sant Mateu de J. S. Bach, que tingué lloc el 27 de febrer de 1921 i també en una segona audició el 6 de març d’aquell any, fem un breu repàs del que va suposar l’obra de Bach per a l’Orfeó Català, el Palau i els seus prohoms.

Si bé en la creació de l’Orfeó Català un dels objectius va ser la recuperació de grans obres dels mestres universals, la recuperació de l’obra de Bach va esdevenir, per a l’Orfeó i Lluís Millet, motiu de grans esdeveniments musicals al nostre país. L’obra de Bach va ser per a Millet d’una gran inspiració, i tot i que estava lligada al protestantisme, tenia molts paral·lelismes amb el caràcter profundament religiós del director de l’Orfeó. Tal com deia el mestre Joan Llongueres a «La Veu de Catalunya» el 28 de març de 1934: “El mestre Millet no sols comprèn i penetra Ia tècnica de Bach, sinó que posseeix un esperit religiós i àdhuc místic semblant per no dir igual al de l’incomparable cantor de sant Tomàs de Leipzig”. Així doncs, l’espiritualitat de l’obra de Bach va captivar Millet immediatament, de tal manera que la interpretació de les seves obres per primera vegada a Espanya va esdevenir un intens i sentit repte musical per a tots aquells que ho van fer possible, i ja amb la inauguració del Palau de la Música el 1908 es duia a terme la primera audició a Espanya del Magnificat de Bach.

La interpretació d’aquestes audicions totalment innovadores, en aquella època era el resultat d’un treball previ d’estudi de l’obra, a més de tots els assajos. Al fons fotogràfic de l’Orfeó es conserven algunes fotografies que documenten com els membres de l’entitat –entre ells Francesc Pujol, Lluís Millet i Pagès i Frederic Lliurat– estudien detingudament l’obra de Bach, juntament amb un gran expert en la seva obra, l’alemany Albert Schweitzer. La imatge, datada el 31 d’octubre de 1909, va ser feta amb motiu de la participació de Schweitzer en un concert i denota la importància que tenia la visita de l’organista i la rellevància de l’estudi de l’obra de J. S. Bach, una mostra que no tornem a trobar en cap altre moment, la qual cosa ens fa pensar que per a ells aquest moment tenia una transcendència especial.

Ja des d’un inici l’amistat, tant de Lluís Millet i Pagès com el seu fill Lluís Maria Millet amb la figura d’Albert Schweitzer, organista especialista en l’obra de Bach, va tenir una gran influència per a la representació amb èxit d’aquestes obres que marcarien per sempre més el Palau com a “casa de Bach”. Millet i Schweitzer es conegueren el 1908, a través de Gustave Bret, director de la Societat Bach de París i, des de llavors, l’alemany col·laborà en diverses ocasions amb l’Orfeó, tot convertint-se en gran amic de Lluís Millet. No obstant això, l’obra de Bach ja fou introduïda al repertori de l’Orfeó força anys abans d’aquesta amistat. És destacable el volum de correspondència entre Schweitzer i Millet des del 1908 fins als anys trenta que es conserva al CEDOC, i també més endavant amb Lluís Maria Millet: un total de 81 cartes que documenten fil per randa l’organització i la preparació dels concerts històrics que va fer Schweitzer al Palau. Per al concert del 1921, Schweitzer tingué cura d’aconseguir una bona edició de partitures, s’encarregà d’organitzar els intèrprets que vingueren de Berlín i també donava consells sobre la disposició dels intèrprets a l’escenari, a part d’haver assessorat en tot moment Millet sobre la interpretació de l’obra.

Els nombrosos retalls de premsa que es conserven com a producte d’aquella estrena de la Passió el 1921 documenten el moment culminant que va significar per a l’Orfeó i Barcelona aquella estrena tan esperada i que el cor havia estat assajant durant mesos. Així mateix, recollim algunes paraules d’alguns testimonis rellevants del moment, com l’organista Vicenç Maria de Gibert, que el març del 1921 escrivia a la «Revista Musical Catalana»: “Les dues audicions de la Passió, celebrades al Palau de la Música Catalana, arribaren a un grau de perfecció que hom no s’atrevia a somniar. Prou sabem que sempre que s’ha tractat de donar alguna obra cabdal, la realització ha sigut precedida per un llarg període de gestació en la ment i en el cor del mestre Millet; però mai com ara la preparació havia d’ésser tan llarga i fervorosa, ni tan absolut el treball d’interpretació i assimilació portat a cap de primer pel mestre de cara a cara amb l’obra i després pel mestre voltat dels seus deixebles: els altres mestres i els cantaires del’Orfeó Català”.

També el diari «El Liberal» deia el 28 de febrer de 1921: “La millor interpretació de l’Orfeó va trobar la cooperació dels millors solistes, la soprano Andrea Fornells, el tenor Emili Vendrell, la contralt Concepció Callao i el tenor alemany A. Walter, el baríton Ricard Fusté i el baix Sandro Griff; també va agrupar solistes d’oboè com Fritz Flemming i Theodor Menge procedents de l’òpera de Berlín, els violinistes Eduard Toldrà i Josep Recasens, els violoncel·listes Gaspar Cassadó i Antoni Planàs i l’organista d’Strasbourg Albert Schweitzer”.

A les dificultats ordinàries de tota traducció aplicada a la música, se n’hi afegí una de nova: la traducció del text al català per part de Vicenç Maria de Gibert i Francesc Pujol, que no podia ser alterada en el més petit detall per adaptar-se a la música. Trobem també reflectit en alguns retalls de premsa el que significava aquella obra per als músics de l’època. Destaquen les paraules de Joan Llongueres a «La veu de Catalunya» el 3 de març de 1921: “La Passió segons Sant Mateu és una obra fonamental en la música. Mai l’expressió dels sentiments de l’home ha arribat com en aquesta obra, tan en l’aire, amb mitjans els més simples i els més purs. Mai la música ha assolit un tan alt grau d’ennobliment i dignificació. Mai ha pogut expressar ella amb força i amb bellesa igual les més profundes i vitals emocions del cor humà. Mai ha arribat a commoure i a trasbalsar l’esperit de tan directa i punyent faixò [faisó] com en aquesta obra, no solament desbordant de musicalitat, sinó arborada tota ella del mes viu i colpidor zel apostòlic. […] És una mena d’obra taumatúrgica”.

Indubtablement, doncs, la interpretació d’aquesta obra per l’Orfeó fou un dels clímaxs més rellevants de recordar en la trajectòria musical de l’entitat i també un moment històric musicalment parlant de gran relleu per a Catalunya. La mateixa revista «L’Esquella de la Torratxa» deia que l’actualitat a Catalunya eren dos noms: Millet i Bach. Les crítiques d’aquells dos concerts de l’any 1921 no deixen cap dubte sobre l’èxit total, tant per part dels intèrprets en solitari, com per l’Orfeó i el mestre Millet.

El centenari d’aquesta gran gesta ens convida també a fer un repàs de la interpretació d’altres grans obres de Bach ofertes per l’Orfeó Català. El primer rastre el trobem el 1897 amb alguns corals en un concert al Teatre Líric, i a poc a poc se n’anaren incorporant d’altres a la seva programació, com va ser els anys 1902, 1905 i 1907. Però el moment culminant fou la inauguració del propi edifici, en què es va dur a terme la primera audició del Magnificat, el 1908, i tres anys després la primera audició a Espanya de la Missa en Si menor.

Posteriorment trobem altres grans moments en què Bach fou inclòs dins la programació de les temporades. Els anys 1922 i 1923 tingueren lloc altres interpretacions de la Passió, encara que aquest cop complí el paper d’organista Vicenç Maria de Gibert. Després vindria un parèntesi d’onze anys sense programes rellevants dedicats al mestre i no és fins a l’any 1934 que l’Associació Música da Camera organitzà un concert amb altres primeres audicions, com les Cantates 161 i 50, juntament amb la 130 i fragments de la Passió segons sant Mateu. Un any després, el 25 i 31 de maig de 1935, coincidint amb el 250è aniversari de la mort de Bach, s’interpretà de nou la Cantata núm. 161 i fragments de la Missa en Si menor, dins del marcdel que anomenaren Festivals Bach. Deia el «Butlletí de l’Orfeó Català», número 3, de maig del 1935: “Falten pocs dies per a la celebració del Festival Bach, després de prop de mig any d’estudiar la difícil partitura, en un treball esgotador i pacientíssim. En aquests darrers dies d’assaigs parcials tota la nostra casa brunz de treball i de múltiples harmonies: assaigs matí i tarda amb solistes, cap el tard els nois, a la nit els homes o noies en seccions a part, i, embolcallant-t’ho tot el llunyà ressò de l’orgue que baixa de la sala del Palau i expandeix arreu les riques i complexes sonoritats de l’obra de Bach. Quant esforç i quant treball!”

De fet, l’estrena tant de la Missa com de la Passió han estat sovint recordades, dècades després. Així, l’any 1951 s’interpretà de nou la Missa en Si menor i el 1955 es dugué a terme el Festival Bach-Beethoven amb tres concerts –el 22 i 30 d’octubre i l’1 de novembre– en què es van interpretar la Cantata núm. 4 de Bach i la Novena Simfonia de Beethoven i, de nou, el 1958, la Passió segons sant Mateu.

La Passió de l’any 1958 també va venir precedida per una gran expectació, tal com veiem a la premsa de l’època, que ja en parlava uns mesos abans amb gran interès per la venda de localitats. Aquesta vegada l’audició va venir engalanada pel cinquantè aniversari del Palau de la Música Catalana, en què no només es tornà gaudir de l’obra en directe, sinó que també s’estrenaren diverses millores a l’edifici, com l’acústica, la climatització, les baranes, la il·luminació, les rajoles de la façana i el cupulí de la teulada. A més, expliquen els diaris que, en record de la primera audició de la Passió, es col·locà a l’entrada del Palau la primera ampliació fotogràfica més gran d’Europa, un plafó de 28 metres quadrats que representava la imatge de grup de tots el intèrprets de la Passió al Palau l’any 1921, una fotografia de Carlos Pérez de Rozas on es poden veure amb detall tots aquells que hi van participar.

La versió del 1958 fou dirigida per Lluís Maria Millet, que emprengué amb gran entusiasme i responsabilitat la nova interpretació de les obres, tot sabent l’alt nivell que li havia deixat el seu pare i el que representava per a la història de l’Orfeó: “El mestre Millet es va mostrar digne continuador del gran forjador de la massa coral que va ser el seu pare. Amb absoluta consciència de la seva enorme responsabilitat va mantenir a tots els intèrprets de l’imponent conjunt simfònico-vocal en exemplar equilibri aconseguint els variats matisos que exigia l’obra bachiana”, explica «El Noticiero Universal» el 24 de febrer de 1958.

Dins el Fons Lluís Millet conservat al CEDOC, hi ha alguns apunts dels assajos i notes referides a la nova interpretació de l’obra. Així mateix, per a aquella ocasió i seguint l’amistat amb Schweitzer, s’encarregaren els textos del llibret del programa a l’organista alemany. Un esborrany d’una carta conservada del març-abril del 1958 de Lluís Maria Millet adreçada a Schweitzer explica que, per a aquella interpretació, va tenir molt en compte tots els apunts que havia deixat el seu pare, per tal de ser al màxim fidel a la interpretació de l’any 1921. En la mateixa carta deia: “La última audició de la Passió tingué un caràcter apoteòsic per les ovacions impressionants del públic”.

Eduard Toldrà, Concepció Callao i Emili Vendrell s’identifiquen davant la fotografia de l’any 1921, en què ells mateixos van ser protagonistes. «Destino»,26 d’abril de 1958. CEDOC.
Per a l’Orfeó, les interpretacions de Bach foren veritables esdeveniments, dels quals ens han quedat molts documents i peces d’art que demostren la presència i l’admiració constant envers la seva obra. De fet, es conserven alguns documents i dibuixos que corroboren la importància d’aquestes fites i que col·loquen el compositor com a referència de grans cites històriques. Un primer objecte que es conserva fruit de la importància d’aquells esdeveniments és una medalla encunyada l’any 1911 amb motiu de l’estrena de la Missa en Si menor, una peça obra de Josep Llimona amb una inscripció dedicada a l’Orfeó i al seu mestre Lluís Millet i una placa commemorativa encarregada a Lluís Domènech i Montaner que perpetués la solemnitat de la data. Així va ser com, el 17 de març de 1912, va celebrar-se l’acte de descobriment de la placa al primer replà de l’escala d’accés al Palau i es va repartir entre els cantaires i els mestres la medalla commemorativa en record de la data.

En aquest sentit, alguns dibuixos de Joaquim Renart en són un clar exemple. Així mateix, l’any 1935 amb motiu del Festival Bach, Renart dibuixava una carta menú d’un dinar de celebració on es llegeix, a la part inferior, “El pare Bach”, i la imatge del compositor sobresurt per damunt de tots els altres com a figura referent, un dibuix que denota per si sol com ja aleshores la figura de Bach s’havia quedat de manera indeleble com l’esperit sempre present que il·lumina l’Orfeó i la Casa dels Cants.

Ens podríem allargar referint-nos a estrenes i altres moments cabdals de l’obra bachiana al Palau, però els anys que van del 1908 al 1958 resumeixen de manera evident com van ser de decisius per fer que l’obra de Bach hagi restat perdurable i ressoni per sempre més dins l’esperit de l’Orfeó i el Palau. 

Revista Musical Catalana