Cerca de notícies

Enquesta

Núria Rial posa veu a Gerhard amb l'OBC

11/3/2021 |

 

El mestre Francesc Prat dirigirà aquesta aposta cent per cent catalana de L’Auditori.

En els darrers temps, els articles que llegim sobre compositors com Joan Manén o Robert Gerhard comencen amb el plany que, només en efemèrides, els catalans ens preocupem del nostre repertori. Em sumo a aquesta reivindicació, i més, si tenim en compte la meva debilitat per cert repertori que s’inicia al 1900. Tanmateix, també ens cal prendre certa perspectiva crítica i entendre que no només és responsabilitat dels programadors fomentar el patrimoni, sinó que tot comença a l’escola i continua en la recerca dels mateixos músics a l’hora d’enfocar-se cap a un o altre repertori. A més a més, els mitjans sovint tenim la capacitat d’atendre -i dependre- de forma dramàtica l’actualitat -i més des de la crisi econòmica i sistèmica agreujada per la pandèmia- i ens cal fer més feina de fons i picar molta més pedra, que comença, per cert, pels musicòlegs de casa. I què passa amb el públic? Que només una minoria demanda novetat, estímuls, conèixer els marges i és conscient de les possibilitats de la nostra tradició. Bàsicament, perquè no hi ha cap punt de la cadena que s’encarregui profundament a donar-li eines per anar més enllà. I si les sales han d’omplir per sobreviure -en més o menys mesura segons el grau de subvenció pública-, dos i dos són quatre.

En aquest cas, però volem ressenyar una proposta totalment en la línia que haurien de seguir totes les institucions, i més les públiques, com L’Auditori, que s’esforça en trobar l’equilibri entre gran repertori i els marges i el talent de casa i les figures internacionals. Difícil tasca, que mai és a gust de tothom. En aquest cas, aquest cap de setmana ens ofereix una proposta cent per cent catalana: la soprano Núria Rial, sota la direcció musical de Francesc Prat, cantarà amb l’OBC Mompou, arranjat per Soler, i Gerhard.

El concert presenta les Variacions sobre un tema de Chopin de Frederic Mompou, amb orquestració de Josep Soler, un altre compositor subjecte a reivindicació. El compositor català de les atmosferes, els colors i els reflexos de llum sonora, tan influït per la tradició francesa impressionista i, alhora, un exemplar autòcton de referència, es basa en aquest cas en el màxim exponent del pianisme del dinou. El preludi op. 28 n. 7 de Chopin va inspirar Mompou per crear les seves variacions, inicialment per a violoncel i piano, amb Gaspar Cassadó com a partner de Mompou. Quan el tema chopinià és interpretat amb un tempo massa lent, ja comprenem que hi ha la firma d’un altre autor. En totes les variacions es manté l’essència del tema, elegant, airós, fins i tot amb certa pompositat, que Mompou va desdibuixant lentament i progressiva fins posar el seu autèntic segell harmònic, el seu deix melòdic i el caràcter malenconiós que sovint li observem.

A aquest reguitzell de talent català que hem descrit més amunt cal afegir-hi d’altres noms imprescindibles de la nostra cultura musical com Felip Pedrell o Pau Casals, dos monstres connectats en el concert per Robert Gerhard. Pedrell va ser l’agent més influent del primer terç del segle vint tant a Catalunya com a la resta de l’estat, especialment com a musicòleg però també com a mestre de grans personalitats que han dibuixat els senders de la nostra banda sonora. Malgrat que la trajectòria compositiva de Gerhard quedés radicalment marcada per la figura d’Arnold Schönberg, amb qui va entrar en contacte vers el 1925 i, tal i com demostra la correspondència, recentment editada en català per la Biblioteca de Catalunya, van estar connectats fins a la fi dels dies del compositor vienès. No només les figures masculines, sinó que hi havia una autèntica relació entre Poldi, esposa de Gerhard, i Gertrud, la segona dona de Schönberg. Tanmateix, l’impacte del primer mestre, apassionat i d’una cultura musical monumental, va configurar el caràcter de Gerhard. Felip Pedrell va dotar el compositor vallesenc de la tècnica i les nocions fonamentals i sòlides per a la seva carrera compositiva.

Mostra de l’impacte d’aquesta personalitat ho són per exemple, dues obres que es presenten en el concert, la Pedrelliana i el Cançoner de Pedrell, ambdues de 1941. Gerhard ja era a Oxford a causa de la brutalitat del feixisme però, a diferència del llarg i dramàtic nombre d’intel.lectuals que es van haver d’exiliar de Catalunya, Gerhard va haver de viure un doble exili: l’oblit que injustament li vam proporcionar els catalans, en part pel seu germanisme i els seus orígens alsacians, que denoten una manca de visió flagrant dels nostres compatriotes, i el fet de ser estranger a Anglaterra. El cas és que Oxford el va nomenar Doctor Honoris Causa i li va donar de menjar i va respectar la seva obra fins que va morir, mentre nosaltres ens limitem a recollir les seves escorrialles. Com a poble, tenim un deure artístic i moral immens amb Gerhard i caldrà treballar molt per compensar-lo -lligant amb l’inici del discurs. I com deia, és feina de tots, fins i tot dels lectors.

Pedreillana és el tercer moviment de la simfonia Homenatge a Pedrell, que Gerhard va escriure per commemorar el centenari del naixement del seu mestre. De tota l’obra només n’ha reeixit aquest tercer moviment, l’únic editat avui dia. L’obra presenta una frescor i una vivacitat properes a la tradició popular, elements que es reforcen amb l’ús d’alguns instruments poc habituals en el simfonisme com les castanyoles. Al mateix temps, l’autor ens sedueix amb un teixit harmònic sorprenentment proper i sensual malgrat el seu substrat sintàctic innovador on hi conflueixen diverses tendències avantguardistes.

El Cançoner de Pedrell és un reconeixement i un record de la seva terra, un exercici simfònic que tracta amb una perspectiva nova un recull de cançons populars catalanes i espanyoles que va compilar el mestre Pedrell. Gerhard concep el cançoner amb una estètica folklorista però de construcció avantguardista, més propera a un Bartók que a la Segona Escola de Viena. El resultat és extremadament suggeridor i d’una proximitat que se’ns pot arribar a fer fins i tot estranya. La melodia, molt fidel a la cançó original, serà defensada per Núria Rial, una soprano que, malgrat tenir-nos més acostumats a una excel.lència en el repertori de música antiga i barroca, sap afrontar els reptes més innovadors -potser, precisament, per aquest nexe entre la nuesa sonora i la puresa estètica renaixentista amb la precisió en l’afinació i el despullament artificial que demana la música contemporània.

En coherència amb la proposta anterior, Rial afrontarà també les Sis cançons populars catalanes de Gerhard. Aquesta obra, que recull diverses estètiques amb les quals el compositor s’havia avesat, desprèn una especial delicadesa i transpira finor i tendresa. Va ser estrenada l’any 1931, quan el compositor ja feia sis anys que es trobava sota l’impacte de Schönberg, i aquest estava a punt d’arribar a Barcelona per guarir-se de l’asma crònica. El mateix Gerhard va assumir la batuta per enfrontar-se a l’Orquestra Pau Casals i a la veu de la gran soprano Conxita Badia. Una mostra més de la porositat del mestre Casals amb la música del seu temps i la seva voluntat d’incloure a la paleta de colors de l’orquestra un ventall d’estètiques el més completa possible per acomplir els seus dos objectius principals: convertir Barcelona en un centre musical indiscutible i vetllar per una ciutadania més rica i desperta culturalment que pogués desenvolupar el necessari esperit crític.

El Mompou romàntic i el Gerhard sensual fan tàndem, doncs, aquest cap de setmana a L’Auditori dissabte 13 a les 19h i diumenge 14 a les 11h en un concert amb accent català i protagonistes de casa, els quals, ara mateix, i en primera instància, cal donar un suport que construeixi un imaginari melòman molt més ric en veus autòctones. 

Aina Vega i Rofes
Núvol